BarretPicat-183

Linyola, desembre 2010. Lo Pla d’Urgell
• Tot sobre el nom de Linyola (1)
• Entrevistes a l’Àngela Domenjó,
Pol Galitó, i Eric Gross
• Ar-roquetes (2)
número 183

Amateurs CF Linyola
Benjamí A CF Linyola
Baby CF Linyola
Halloween
Pre-benjamí CF Linyola
Bitlles
Halloween
Fotos: E. LLauet i CF Linyola

Fundat l’any 1979
linyola – desembre 2010. lo pla d’urgell
Salmerón, 9 – 2n – 25240 Linyola
http://www.barretpicat.cat
e-mail: barretpicat@yahoo.com
Redacció:
Esteve Mestre i Roigé
Montse Giné
Roger Guillem i Martí
Antoni Martí Mases
Quim Balaguer
Carme Arenas Alcalà
Jordi Soldevila i Roig
Director:
Esteve Mestre i Roigé
Ninotaire: Perenton Massana
Col·laboracions:
Fotografies: Cau, Adoli, Ampa, J.Balcells,
J.Binefa, A. Fontanet, E.LLauet, CF Linyola, H.
Badia. M. Espina, J.Binefa, F. Blanch.
Text: Gerard Soldevila, Montserrat Espina, Jaume
Balcells, Xavier Diez, Miquel Torres, Sebastià
Garralon, Josep M. Mir Bauló, Judit Pedrós,
Arnau Fontaent, Pere Badia, Escola Música, Ceip
El Sijar, Juan Almodovar, Marta ortiz, Josep Mª
Mas, Josep Mª Soldevila.
Publicitat i subscripció:
Carme Arenas – Tel. 973 57 55 67
barretpicat@yahoo.com
Edita: Associació Cultural Alorenil
Dipòsit Legal: L. 182-1981
Muntatge i impressió:
Saladrigues SL – Tel. 973 32 23 53
Ctra. de Preixana, s/n – 25250 Bellpuig
Amb la col·laboració de:
Revista associada a:
BARRET PICAT no assumeix la res pon sabilitat sobre
les opinions expressades en els articles signats o
amb pseudònim, la qual és exclu siva dels seus autors.
La redacció manifesta la no obligació d’acceptar
totes i cadascuna de les col·laboracions.
28-N
Editorial
De sortida semblava que assistiríem a un funeral. Tot semblava indicar que
ningú votaria, però a l’hora de la veritat votaren un 60% dels electors i guanyà
el canvi, CiU. En aquests moments tenim al PSC i a ERC, els gran perdedors,
tocats, i, a la recerca de la pedra filosofal que els retorni el favor de bona part
dels votants, que com ha quedat palès no es casen amb ningú, s’ajunten
amb algú que els promet coses, però si no les compleixen, canvien...
Ara caldrà veure quines són les pedres angulars del proper govern de CiU.
29-N
Aquest any, si, cridaven entusiasmades les hostes blanques i es trobaren
al davant amb el millor equip de la història que amb un joc fora del comú, i
un 5-0, passaran a la història del futbol mundial. La lliçó es pot traslladar als
àmbits de la política, treball, societat..., si les coses es fan bé des de la base,
tenint al davant gent responsable podem arribar allà on voldrem.
Any 2011
Serà l’any en què s’inaugurarà l’edifici polifuncional, un edifici que ha estat
esperant tota una generació, amb el que s’espera que les activitats culturals
a la vila augmentaran força, i també aquest nou any veure’m realitzat el monument
a tots els linyolencs que moriren –físicament– com a conseqüència
de la guerra civil espanyola. És un monument o espai que s’hagués tingut
de fer fa anys.....
Bones Festes i pròsper any nou
Estem vivint en carn pròpia una crisi en tots els àmbits, que els experts asseguren
que encara durarà temps, mentre el centre del món s’ha desplaçat
a Àsia. Esperem que l’any vinent ens vagi millor que aquest i com a mínim,
desitgem bona salut per tothom.
Bones Festes i Pròsper any 2011 a tots els anunciants, subscriptors, lectors
i col·laboradors de la revista Barret Picat.
Exposició Màrius Torres
3

4
La Barretada
barret picat DESEMBRE 2010
Sumari
1 PORTADA ..................... Josep Binefa Palou
3 EDitoRiaL ..................................BP
4 Sumari / La Barretada .............Perenton Massana
CaRtES aL DiRECtoR
5 30 anys de la Mondragón a Linyola ..... Un noguerenc
NotÍCiES ......................................BP
6 Festes de Nadal / Obres municipals
7 Las Olas / Escola Municipal de Música
8 Adoli
9 Curs centres florals l’Olivera / Eleccions 28-N / Bitlles al
Poal / Temps / Tots Sants
9 Noms propis
10 Meteorologia i pluviometria .............Josep M. Mas
ESPoRtS
12 CF Linyola ...............................P. Badia
13 Arte del bueno - CR5 .................Arnau Fontanet
CEiP EL SitJaR
14 Entrevista al nostre mestre americà,
Eric Gross .........................Alumnes de sisè
17 UDN2: l’escola el Sitjar
va a la universitat de Lleida ........ Alumnes de cinquè
PoLÍtiCa
18 Les autonòmiques a Linyola, camp obert ....J. Soldevila
EXCURSioNiSME
23 Hem fet el cim! ....................... J. Almodòvar
24 El parc nacional d’Ordesa i el Mont Perdut (1) ...M. Ortiz
ViatGES
26 La volta al món amb forquilla i ganivet .....Judit Pedrós
ViStES DE LiNYoLa
28 Enyorances .................... Josep M. Mir Bauló
29 Coneixes el teu poble? ...................C. Arenas
30 Jornada de cultura
i gastronòmica a Linyola ...........Josep M. Soldevila
31 Autors de Linyola .....................Esteve Mestre
ENtREViSta
37 Entrevista amb Àngela Domenjó .........Teresa Pinyol
EtiMoLoGia
40 Sobre l’etimologia de Linyola
al pla de Mascançà ....................Joan Yeguas
HiStÒRia
44 Converses amb Pol Galitó ..............Esteve Mestre
49 Les Arroquetes (2).
Un lloc d’antics rituals a Linerola (Linyola)
el Pla d’Urgell .......M. Torres, E. Mestre i S. Garralón
oPiNiÓ
53 Nadal, Nadal... ............................M. Giné
54 Patagònia rebelde ......................Xavier Díez
LitERaRi
54 La marca ..........................Jaume Balcells
58 Conte de Nadal 2010 ............. Josep Binefa Palou
ENtREtENiMENtS
61 El racó dels acudits ................ Gerard Soldevila
CULtURa
62 Biblioteca Salvador Espriu ..........Montserrat Espina
RaCÓ VERD
65 Els ocells de Linyola ................. Roger Guillem
66 Felicitació de Nadal ............................BP
68 CONTRAPORTADA ..............Quinta 70 i Quinta 79
Wikileaks, controladors aeris, atur, impostos amunt, estat d’alarma, tarifes més amunt...

30 ANYS DE LA
MONDRAGÓN A
LINYOLA
Per naturalesa, gairebé per tradició,
som un país desmemoriat, una gent
que quan fa memòria només es
recorda d’allò que li convé; vull dir,
que som selectius, i desmemoriats
amb la cultura.
A Linyola, musicalment parlant, ha fet
30 anys –el 16 d’ agost de 2010– des
que, el 1980 hi va actuar l’Orquestra
Mondragón, amb Javier Gurruchaga
i Popocho (o Popi) com a caps visibles
del seu show. La Mondragón
ha estat molt més que un grup de
rock, doncs ja aleshores oferien
espectacle addicional: disfresses ad
hoc, pantalla de vídeo..., imaginació,
màgia i trempera en directe.
Jo, a Linyola, aquell 16 d’agost no hi
vaig ser, però amb posterioritat vaig
aconseguir la cassette enregistrada
del concert i encara la conservo.
Feia un any, aproximadament, que el
grup havia publicat el seu primer disc
“Muñeca hinchable”; després vindria
el conegut “Bon voyage” –aquí si que
els vaig veure a Lleida– etc., fins la
novetat discogràfica d’ enguany: “El
maquinista de la general”, un homenatge
de Gurruchaga al seu pare, antic
ferroviari, traspassat fa poc temps.
Cartes al director
5
Fundada el 1976 a Donosti (País
Basc), 34 anys després, l’Orquesta
Mondragón segueix el seu periple
musical mentre l’amic Javier es mou
per la ciutat de Mèxic, on diuen que
viu, temporalment. Llarga vida a la
imaginació, el color i el rock & roll.
CAFÈ ATENEU
Entrepans · Pizzes · Torrades · Plats combinats
Amanides · Tapes · Menús diaris i berenars
Sopars i dinars d’empresa.
Dimarts tancat (excepte dies de festa).
ASSESSORIA FISCAL I COMPTABLE
JOSEP M. FOLGUERA
Renda, Patrimoni, IVA,
Societats i Comptabilitats
Colom, 54 – Telèfon 973 575 340 – LINYOLA
UN NoGUERENC
Penumàtics • Manteniment • Pre-ITV • Diagnosi • Restauració de vehicles antics
Sistema de climatització • Frens • Tunning • Car Audio • Mecànica gerenal
Més de 10 anys d’experiència en el sector de l’automoció.
Pressupostos sense compromís, vine i informa’t.
C/ Víctor Català, 6 – 25240 LINYOLA
Tel. 657 27 46 36
www.santimotor.com

6
barret picat DESEMBRE 2010
Notícies
FESTES DE NADAL
Els actes més remarcables seran:
FESTIVAL DE NADAL de l’Escola de
Música, el dissabte 18 de desembre
a l’església.
LA MARATÓ de Tv3 que se celebrarà
el diumenge 19 al poliesportiu.
HORA DEL CONTE a la biblioteca,
el 24 de desembre a càrrec de Sílvia
Palazón.
BALL DE NADAL al poliesportiu
PESSEBRE VIVENT. Les representacions
del Pessebre Vivent seran els
dies 26 de desembre i 1, 2, 8 i 9 de
gener. També es farà la III Edició del
Concurs de dibuix.
PARC DE NADAL, dies 27, 28 i 29 de
desembre al poliesportiu.
REVETLLA CAP D’ANY.
CONCERT DE NADAL, diumenge 2
de gener a càrrec de la Coral Flor
de Lli.
VINGUDA PATGES REIALS el 2 de
gener i dels REIS el 5 de gener.
OBRES MUNICIPALS
Notícies
Preparant Pessebre Vivent
Les obres de l’edifici polifuncional
van avançant a marxes forçades i les
de la Font del carrer major amb un
monument en memòria dels linyolencs
que moriren a conseqüència
de la guerra civil tindran el seu
monument. Obres a la Font c. Major

Obres font Obres font
c.Isabel II
LAS OLAS
Divendres, 10 de desembre, es va
filmar unes escenes a Linyola de
la pel·lícula El rumor de las Olas,
dirigida per Alberto Morais en que hi
van intervenir una trentena d’extres
linyolencs. Aquesta és una bona
publicitat pel poble, després dels
espots gravats amb Bojan Krkic.
Esperem que vinguin en un futur
més projectes. Linyola és un poble
cinematogràfic.
ESCOLA MUNICIPAL DE
MÚSICA
Ja ha arribat el temps de Nadales, el
temps del Tió, de l’arbre de Nadal...
Tot això ens omple de goig, ens il-
lumina la vista i fa que el fred sigui
més agradable.
Els nostres alumnes de l’escola
Municipal de música ja fa temps que
es preparen les cançons de Nadal,
però, no només això!, les preparen
amb molta il·lusió també amb el seu
instrument!
L’escola de música farà cagar el Tió
el proper dia 15 de desembre a les
18h. Ja farà dies que els nostres
alumnes li donaran de menjar perquè
cagui de valent!, esperem que
Escola música
Notícies
7
no cagui carbó, que els petits han
treballat molt!
I, després de dedicar-hi molt temps
i esforç... concert de Nadal!, no us
el perdeu:
18 de desembre a les 20h a l’església
del poble. Hi actuaran des dels petits
de la guarderia fins als alumnes més
avançats.
O sigui que... veniu amb temps per
agafar un bon lloc!
Escola Municipal
de música de Linyola

8
ADOLI
barret picat DESEMBRE 2010
Notícies
Curset de centres florals
Mireia Cava farà un curs de centres
florals naturals, seques i altres guarniments.
Marató Tv3
Aquest any les recaptacions van per
les lesions medul·lars i cerebrals
adquirides. Es celebrarà amb una
xocolatada popular al poliesportiu.
Hi haurà un sorteig i ball.
Curs de cuina amb Josep Daza.
El passat 3 de desembre, organitzàrem
un curset de cuina que fou
un èxit i vam comptar amb la participació
de més de 70 sòcies, que
gaudiren de les explicacions del
cuiner Josep Daza.
Assemblea general
El passat 26 de novembre es va
celebrar la reunió anual de les Adoli,
en que es va donar l’estat de comptes,
es va parlar de nous projectes
i s’escolliren a tres noves persones
per la Junta.
Conferència
S’organitzà una conferència que va
anar a càrrec de la psicòloga Anna
Lloret i que va tractar el tema de
l’Ansietat.
Curs de memòria
Va anar a càrrec de la professorapsicòloga
Anna Carné i tingué una
Adoli a Mollerussa
Conferència Adoli
durada de 5 classes, una per setmana,
i que va ajudar a treballar i gaudir
amb la nostra memòria.
Caminades
Se n’han organitzat dues, una a els
Arcs d’onze Kms. I l’altra al Sant Crist
de Balaguer de 14 kms amb una
gran assistència de caminadores.
Trobada Associació de Dones
Una petita representació de sòcies
varem anar a la Trobada d’Associacions
de les Terres de Lleida que

aquest any es realitzà a Mollerussa
on vàrem gaudir d’una gran festa
on destaquem un concert del Cor
Actea de Barcelona i una desfilada
de Vestits de Paper del Museu de
la ciutat. Tots els actes foren força
agradables.
CURS CENTRES
FLORALS L’OLIvERA
L’Associació l’Olivera organitza el
14 de desembre un curs de centres
florals obert a tothom. L’Associació
l’Olivera es fa donant a conèixer.
ELECCIONS 28-N
Queda clar amb els resultats a la
vista, l’erosió que han patit els partits
que integraven el govern del tripartit
a Linyola i arreu de Catalunya, al
perdre la confiança dels seus electors
i que ha donat la victòria –sense
majoria al Parlament– a CiU.
Els 1970 electors de Linyola feren
això:
Total votants 1.207 61,27% 66,24%
Abstenció 763 38,73% 33,76%
Vots nuls 9 0,75% 0,62%
Vots en blanc 68 5,63% 3,65%
Vots a candidatures 1.130 93,62%
95,73%
BITLLES AL POAL
Un grup d’alumnes del Sitjar acudiren
el dia 28 de novembre al Poal a
participar en una competició de la
1ª fase territorial de Lleida dels Jocs
Esportius Escolars.
TEMPS
Hem passat un mes de novembre,
sense pràcticament boires, però força
fred i sembla que aquest mes de
desembre serà més plàcid. A inicis
de desembre les gelades matinals
eren enormes. Ha nevat a tots els Pirineus
i sembla que serà un bon any
de neus. El pantà de Rialb es trobava
sobre el 82% i el d’Oliana a un 75%
de capacitat. La pagesia i indústria
tenim un altre any assegurat.
Cementiri
NOMS PROPIS
Notícies
TOTS SANTS
9
Mentre la gent continua conservant
la tradició de visitar als seus familiars
i avantpassats als cementiris, la
festa de Halloween ha anat prenent
cos i ara ja és un costum més del
nostre país.
ROBATORIS
En els darrers mesos han continuat
els robatoris a cases de la vila de
Linyola, fet que ha provocat alarma
i preocupació entre els veïns. De
moment els robatoris es produeixen
en absència dels propietaris, el que
fa pensar que com a mínim l’informador
és del poble.
Josep Pinyol-Vidal que ha editat la seva tesi doctoral en francès Josep Pinyol Vidal, Dessins
de presse et dessinateurs. Barcelone 1870-1935, 608 p., Editions Universitaires Européennes,
100,67 euros. La nostra enhorabona!
Revista Mascançà. Ha aparegut el primer número. En aquesta revista s’hi troben col·laboracions
de Francesc Foguet, Esteve Mestre i Jordi Soldevila.
Laia Soldevila Roig ha publicat junt amb Raül Maigí el llibre d’entrevistes “Testimonis del segle
XX”, dins la col·lecció Argumenta –dirigida per Francesc Foguet– de l’editorial El Cep i la Nansa.
Un bon llibre per comprar per Nadal.
Mn. Pere Canyada per les diferents obres i remodelacions que va fent a les capelles i ara a la sagristia, que
dignifiquen l’església.
Laia Niubó Pérez, pel premi Francesc Candel al seu reportatge Sota el vel.

10
barret picat DESEMBRE 2010
Notícies
Meteorologia i pluviometria
octubre novembre
Temperatura màxima 28 o el dia 2 23 o el dia 3
Temperatura mínima 2 o el dia 21 -3 o el dia 29
Temperatura mitjana màxima 21 o 15,1 o
Temperatura mitjana mínima 8,5 o 3 o
Temperatura mitjana mes 14,75 o 9 o
Dies de precipitació 5 5
Dies de tempesta 0 0
Dies màxima precipitació 46 l (els dies 9-10) 7 l. el dia 8
Precipitació total 58 l 16 l
Dies de boira – 2
Dades referides a l’interior de la població.
Josep M. Mas i Mas

RiCHi’S
PERRUQUERia
HoME i DoNa
Plaça Planell, 2
25240 Linyola
Lleida
Telèfon
973 57 53 08
Floristeria – Jardineria
Mireia Caba Muntada
Tel. 973 57 57 33 – C/ Major, 6 – 25240 Linyola (Lleida)
Av. de la Mediterrànea, 68-69 – 25241 GoLMÉS (Lleida)
Tel./Fax 973 60 01 03
xapaipinturamarpri@gmail.com
* Flor i planta natural
* Arranjaments per Bodes i
comunions
* Ornamentació d’església,
restaurants i sales conferències
* Poms i centres florals per
celebracions
* Palmes i corones funeràries
* Composicions florals en artificial
* Disseny de jardins
* Creació i manteniment de
jardins
* Articles de regal

12
Equip amateur
barret picat DESEMBRE 2010
Esports
Anem a fer un repàs com va l’esport
del futbol a Linyola.
El primer equip del CF Linyola que
milita a la I Regional, segueix com
la temporada passada, doncs treu
més punts fora de casa que en el
seu propi terreny.
Si es pregunta als jugadors del primer
equip, els motius d’aquests resultats
a casa, el seu comentari és el
mal estat del camp del terreny de joc
ja que la pilota bota força malament
i no es pot jugar la pilota per terra i
al jugar per alt dones avantatge als
defenses contraris.
La categoria és de lo millor de la
província i que ens enfrontem a 15
poblacions més grans que Linyola
i només a dos poblacions per sota
dels habitants del nostre poble. El
nostre lloc lògic seria el 16è i en el
moment de redactar aquesta crònica
anem al 7è lloc. La plantilla ja s’ha
adaptat al nou entrenador Joan
Balcells, home que coneix força bé
la categoria.
Els darrers resultats del Linyola han
estat:
Linyola 1 – Guissona 0
Linyola 0 – La Seu d’Urgell 1
Balàfia 0 – Linyola 2
Balaguer 1 – Linyola 1
Linyola 0 – Almacelles 1
Solsona 2 – Linyola 4
La Pobla de Segur 2 – Linyola 3
Linyola 1 – Les Borges Blanques 1
Els golejadors són: Llauradó, 8 gols;
Gamero, 5 gols; Boldú 4 gols; Farràs,
3 gols; Joval, 2 gols; Lavin 1 gol;
Gabi, 1 gol; Alfa, 1 gol;
El darrer fixatge del CF Linyola ha
estat Marc Poblet. Per donar-ne una
CF Linyola
Equip amateur
Pere Badia
referència, la seva padrina és la germana
de Josep M. Fusté.
Equip Juvenil
La temporada passada va ascendir
de categoria i de moment està fent
una gran temporada, doncs de nou
partits jugats n’ha guanyat cinc, ha
empatat un i perdut tres, amb 25 gols
a favor i 16 en contra.
En aquest equip hi ha una gran germanor
i una disciplina que ha anat
imposant el seu entrenador Altisent i
que dóna molts bon resultats. Ànims.
Equip infantil
També està fent una bona temporada,
doncs està entre el grup dels cinc
primers, amb dos partits ajornats, un
al camp del Ponts on es presentà
l’equip i l’àrbitre, però no el Ponts,
que no havia rebut avís de la federació
i total que ara el Linyola haurà
de tornar a anar a Ponts. Aquests
errors, haurien de fer dimitir a algun
membre de la federació i deixar pas
a persones més competents. L’altre
partit ajornat fou el dissabte 11-12-
2010, perquè l’àrbitre digué que hi
havia boira i ell no hi veia de porteria
a porteria.
Equips aleví a i B
Aquests jovenets ja s’han adaptat al
futbol set, que aquest any els han
obligat a jugar, encara que personalment
crec que haurien de jugar
amb onze jugadors.
Com és normal l’aleví A va millor
classificat que el B, però l’any vinent
els del B aniran com els de l’A. En
aquesta categoria un any de diferència
es nota força.
Equips benjamí i prebenjamí
Aquestes joves promeses del CF
Linyola defensen amb un gran entusiasme
la camiseta del club i les
ganes que hi posen a cada partit són
excel·lents i tots tenen un gran futur.
Equip Babis
És de lo millor del club, doncs encara
no coneixen la derrota, tot ha estat
victòries. Veient-los jugar t’ho passes
força bé ja que juguen amb una gran
qualitat.
FELICITACIONS
Qui escriu aquestes cròniques us
desitja a tots els lectors de Barret Picat
i a tota Linyola una gran harmonia
i felices festes i molt bon any 2011.

Aquest article es centrarà sobretot
en el clàssic que va acabar 5-0, un
altre resultat històric, després del
0-8 davant l’Almeria amb dos gols
de Bojan.
En dos anys i mig el Barça acumula
cinc victòries davant dels blancs, i a
part d’aquest 5-0 l’any del triplet ja i
va haver el 2-6.
Aquest partit semblava que havia
de ser el clàssic més igualat dels
últims anys, però aquesta afirmació
es va desfer aviat, quan en el minut
6 de joc, en un corner Messi des
de la banda va enviar una pilota a
la creueta. Semblava que anava a
entrar però no va ser així, quan feia
5 minuts d’aquesta jugada, Iniesta
va fer una passada per Xavi que
ell mateix de primera instància va
rebutjar encara que finalment amb
una vaselina la va enviar al fons
de la xarxa, aquí es van començar
a esvair els dubtes de si el Barça
era capaç de guanyar, 7 minuts
més tard, centrada de Villa que no
rebutja Casillas i Pedro sense cap
oposició, a partir d’aquí el Barça va
dominar totalment la pilota, i a CR7
Arte del bueno – CR5
arnau Fontanet Palou
només se’l va veure empenyent a
Guardiola i finalment Carvalho va
donar un cop de colze a Messi, i
l’argentí va rebre targeta.
La segona part va continuar amb
el lideratge dels blaugranes i al 54
passada de Messi a Villa que amb
un toc suau marca el 3-0, 3 minuts
després els mateixos protagonistes
passada de Leo a Villa que aquest
cop en el seu segon gol de la nit
batia a Casillas aquest cop per
entremig de les cames i el partit ja
estava més que sentenciat, però
amb això no n’hi havia prou al 76
va entrar Bojan en el lloc de Villa, i
va tenir dues ocasions una en que
va relliscar i una altra que Casillas
va desviar el xut, al 86 van entrar
Esports
13
Keita i Jeffren en els llocs de Xavi
i Pedro. Bojan en va fer una gran
jugada per la banda dreta, va centrar
i el canari Jeffren va marcar el
5-0, la maneta, però abans del final
hi va haver un lamentable incident,
quatre jugadors del Madrid van
anar alhora pel Messi, que va rebre
una puntada de Sergio Ramos que
més tard encara va empènyer a
Puyol al terra i va donar un cop a
la cara a Xavi, això demostrava que
no saben perdre.
Des de l’últim article el jugador del
nostre poble el Bojan, s’ha reconciliat
amb el gol n’ha marcat un al
Ceuta i dos a l’Almeria el dia del 0-8.
Visca el Barça, Visca Catalunya i
Visca el CF Linyola.

14
barret picat DESEMBRE 2010
CEIP El Sitjar
Entrevista al nostre mestre
americà, Eric Gross
En el marc del projecte d’innovació de
llengües estrangeres, “Let’s Speak,”
que tenim a l’escola del Sitjar, aquest
curs el Departament d’Educació ens
ha concedit un auxiliar de conversa.
La seva tasca durant 12 hores a la
setmana és ajudar els nens i les nenes
a què tinguin un contacte més proper i
natural amb la llengua i la cultura americanes.
Això ens beneficia en el sentit
de la pràctica de la llengua oral i que
podem atendre millor la diversitat, ja
que fent grups reduïts es personalitza
més el treball comunicatiu.
De les moltes activitats que estem
fent al centre us volem presentar una
entrevista que els i les alumnes de
6è li han fet en anglès i que ara us
transcrivim en català. Si la voleu escoltar
en llengua anglesa la trobareu
al bloc d’anglès de l’escola: http://
blocs.xtec.cat/teresacapell/
avui entrevistem a l’Eric Gross, un
noi americà que treballa a la nostra
escola de mestre d’anglès i que
ens ajuda a reforçar i ampliar els
nostres coneixements a nivell oral
de la llengua anglesa.
–Hola Eric, d’on ets? i on és iowa?
–Sóc de la ciutat de Des Moines,
que està a l’estat d’Iowa. Iowa està
al centre dels EUA, molt prop de
Chicago.
–Quina va ser la teva impressió
quan vas arribar el primer dia a
l’escola del Sitjar?
–Em va agradar molt, tothom em
va rebre molt bé i crec que l’escola
és molt moderna, maca i amb força
recursos tecnològics.
alumnes de 6è de l’escola El Sitjar
–Com et vas sentir quan vas baixar
de l’avió a Barcelona?
–En primer lloc vaig tenir jet lag, feia
moltes hores que no dormia, em
trobava cansat i tenia gana, però
al mateix temps em sentia molt illusionat
d’estar a Espanya ja que
ja hi havia estat feia quatre anys i la
idea de tornar-hi m’agradava.
Alumnes de 6è A
–t’agrada Catalunya? Per què?
–Oi tant que sí, perquè està prop de
les muntanyes i de la platja i en una
hora pots estar en un lloc o bé a l’altre.
I això costa de trobar-ho al meu
país. A més respecto el fet de que
Catalunya té la seva pròpia cultura.
–i Linyola? Per què?
–És un poble que m’agrada molt
també, i tot i que no hi visc sí que
hi treballo. És molt més vell que les
nostres ciutats americanes i això el
fa encantador. Allí tots els edificis són
molt nous comparats amb els d’aquí.
–Per què has vingut aquí a Catalunya?
–Em va atreure la idea del mar, la
muntanya, i, a més, a mi ja em resultava
familiar Barcelona perquè ja
hi havia estat abans. Així doncs, per
una combinació d’aquest bonic pai-
satge que teniu i el fet de sentir-me
més com a casa per haver vingut ara
ja fa quatre anys, ja que Barcelona és
coneguda arreu del món i atreu molt.
–t’agrada treballar amb nens i
nenes? Per què?
–Sí, i tant, per això estic aquí. Especialment
a la vostra edat sou més
receptius per aprendre la meva cultura
i especialment el meu “accent”.
Aprecio el fet de que com més coses
us ensenyem, més coses voleu
aprendre i això m’encanta.

–t’agrada ensenyar als adults?
Per què?
–No tinc massa experiència en ensenyar
a adults però m’agrada fer-ho
en general. De tota manera crec que
potser és més fàcil ensenyar-vos a
vosaltres els alumnes perquè potser
sou més receptius a tot allò que és nou.
–als EUa treballes de mestre?
–No, no treballo de mestre allí.
–Quin és el menjar tradicional de
iowa?
–Bé, el porc fregit és deliciós. També
és molt típic el blat de moro, però allí
trobem menjars de tots els llocs del
Alumnes de 6è B
món als quals els posem el “tastet”
americà. Per tant podríem dir que és
com una barreja de menjars que hi
ha arreu del món.
–t’agrada el temps que fa a Catalunya?
Quina diferència hi ha amb
el d’iowa?
–Sí, és millor que a Iowa. Ara allí fa
més fred que aquí. I aquí fa gairebé
sempre sol. Això és fantàstic! A Iowa
no surt tan el sol com aquí i els hiverns
són més gelats, especialment
al desembre que neva força.
–a quina universitat vas estudiar?
–Vaig estudiar a la universitat de
Michigan.
–Quina carrera vas fer?
–Vaig fer la carrera d’història especialitzant-me
en ciències polítiques.
–Són les escoles americanes més
estrictes que les catalanes?
–Sí, en termes generals, sí. És clar
que també depèn de cada mestre,
però ho són més.
–És la vida americana diferent de
la catalana?
–Definitivament sí. Aquí jo camino
més, els llocs estan més a prop,
no et cal estar viatjant cada moment
per anar on tu vols..., les
ciutats són més compactes. I per
descomptat el menjar és també...
molt diferent.
–t’agrada viatjar?
–Sí, molt. Aquesta és una altra de les
raons per les quals estic fent aquest
tipus de programa, ja que et dóna
l’oportunitat de viatjar i conèixer
altres llocs.
–Quins països has visitat?
CEIP El Sitjar
15
–La majoria dels països que he visitat
són a Europa i a Sud-amèrica, com
ara Polònia, Praga, Xile, Argentina,
Equador, Perú i també Canadà, entre
altres.
–Si et regalessin un viatge on voldries
anar i per què?
–Segurament triaria entre Brasil o
bé Nova Zelanda. Brasil perquè dels
diferents països d’Amèrica del sud
és un dels que encara no he estat
i em sembla que ha de ser maco. I
Nova Zelanda pel paisatge natural
que tenen... és sorprenent.
–t’agrada viure a Lleida?
–Sí, és una ciutat que la puc fer
caminant per anar a gairebé tots els
llocs, té tot el que necessito i és força
agradable per viure-hi.
–t’agradaria treballar d’alguna
cosa diferent que de fer de mestre?
–Sí, m’agradaria poder entrar a la
universitat novament per poder estudiar
dret.
–Saps parlar altres llengües?
–Parlo també un nivell intermig de
castellà.
–Què fas al teu temps lliure?
–M’encanta mirar pel·lícules, escoltar
música, mirar sèries de TV, sortir amb
els amics i practicar esports.
–Quin és el teu esport preferit: el
futbol o bé el bàsquet?
–Per jugar i practicar sóc millor en
bàsquet. Per mirar, ara per ara,
m’encanta mirar el futbol, més que
el bàsquet.
–Quin és el teu jugador de bàsquet
preferit?
–El Pau Gasol potser? (somriu). No
ho sé, no tinc cap jugador preferit ara
actualment, però fa un temps potser
us hauria dit Kobe Bryant.

16
–Quin és el darrer llibre que has
llegit?
–El darrer llibre que he llegit és “The
little bee” d’en Chris Cleave. És molt
bo. Us el recomano.
–Quin tipus de música t’agrada
més? tens algun grup preferit?
–El rock, el pop i sobretot la música
alternativa. Com a grups potser diria
Oasis, U2, The Beatles com a clàssic
i un grup americà poc conegut a
Europa anomenat Dave Matthews
Band.
–Què triaries... platja o bé muntanya?
–Probablement muntanya perquè hi
ha llacs on també hi pots nedar i hi
pots anar tot l’any, esquiar, anar en
bici, pescar...
–...Ciutat o poble?
–Ciutat.
–...Caminant o bé en cotxe?
–Caminar és sempre un bon exercici.
–...obama o bé Bush?
–Obama, sense cap mena de dubte.
–...Rap o bé hip hop?
–És gairebé el mateix, però prefereixo
el hip hop.
–...Facebook o bé twitter?
–Facebook
barret picat DESEMBRE 2010
CEIP El Sitjar
–No podries viure sense...
–L’ordinador, internet i la música.
–Quin és el teu somni?
–Viatjar per països de diferents continents,
fer molts diners i poder-me
jubilar aviat, no ho sé, més o menys
com tothom.
–Què trobaràs a faltar quan te’n
tornis al teu país?
–L’escola, els mestres, els alumnes,
és clar, el poder caminar per anar
arreu ja que a Amèrica hem de conduir
molt i les “patates braves” (fent
una gran rialla).
–Has pensat en repetir aquesta
experiència l’any vinent en algun
altre lloc?
–Sí, crec que ja ho hem de decidir
dintre de poc temps, però m’agradaria
repetir-ho en altres llocs d’Espanya.
Si trobés algun lloc d’Espanya
que m’interessés ho faria, i tot i que
m’agrada especialment Catalunya,
potser així tindria una idea més global
de tot plegat.
–Què faràs quan tornis als EUa?
–Bé, depèn si em decideixo a tornar
l’any vinent a Espanya o no, però
segurament assistiré a classes per
passar un examen de dret i ingressar
a una universitat. De tota manera,
l’estiu vinent intentaré trobar el
temps també per anar a l’est d’Amèrica
o bé a Canadà.
–Gràcies Eric pel temps que ens
has concedit en fer-te aquesta
entrevista.
–Gràcies a tots vosaltres per les
vostres preguntes.
Ara esperem que aquesta sigui una
bona experiència per a tots plegats
i que ens ajudi i motivi a parlar
l’anglès d’una manera més natural
i espontània.
ROBA DE CORTINATGES, DE LLAR I LLENCERIA
LA VIDA ÉS UN RISC DIARI
Pensa amb els qui més estimes.
Tú no els pots fallar. Assegura’t!
Amb la garantia de
GARPI
C\Llibertat, 16 – Linyola – Tel. 973 575 377
| VIDA

UdN2: l’escola el Sitjar va a la
universitat de Lleida
El 19 d’octubre
els alumnes
de 5è de
l’escola “El
Sitjar” de Linyola,
vam
anar a la primera
jornada
de la “Universitat dels nens i les
nenes de Catalunya (UDN 2 .cat)” a
Lleida per participar en un projecte
experimental (La Moleculeta), el qual
està adreçat a aproximar l’alumnat
de primària als estudis i les investigacions
universitàries.
Vam sortir de l’escola per anar a
la Escola Tècnica Superior d’Enginyeria
Agrària de la Universitat
de Lleida, on ens esperaven el
professorat universitari en una
sala d’actes. Allí, ens van explicar
els diferents tallers sobre fruites i
hortalisses que hi havia i quin taller
faria cada escola que participava
en aquesta activitat.
Els nens i les nenes de cinquè de l’Escola El Sitjar
Nosaltres, l’escola “El Sitjar” vam fer
un taller de Llavors on la professora
Cristina Chocarro ens va explicar
quin és el procés de creixement que
fa una llavor, els diferents tipus de
llavors, la manera com s’expandeix
pels diferents territoris..., i per últim
vam poder veure, tocar, tastar..., diferents
llavors que teníem de mostra.
Un cop acabats tots els tallers, ens vam
tornar a reunir, totes les escoles que
CEIP El Sitjar
17
participàvem, a la sala d’actes. Allí,
dos representants de cada escola
explicava a la resta de companys
i companyes, què havien fet al seu
taller.
Finalment, la Degà de la Escola Tècnica
Superior d’Enginyeria Agrària va
donar un diploma de participació a
cada escola i uns obsequis als alumnes
de totes les escoles.

18
barret picat DESEMBRE 2010
Política
Les autonòmiques a Linyola,
camp obert
Les dades generals que ens ofereixen
les eleccions autonòmiques
del 2010 a Linyola és una baixada
de la participació d’un 5%. També
observem un augment dels vots
nuls i dels vots en blanc, cosa que
sembla indicar un petit augment del
descontentament.
Un poble convergent,
però progressivament
independentista
A excepció de les eleccions autonòmiques
de 1980, a Linyola sempre
ha guanyat les eleccions autonòmiques
CiU, aquest cop no ha estat
una excepció. CiU ha guanyat una
quarantena de vots respecte les
eleccions de 2006 i ha arribat als
473 vots. Tanmateix, entre 1984 i
1999, la coalició va superar de llarg
els 600 vots al poble, però des de
1999 a 2010 la davallada ha estat
considerable arribant al mínim històric
de les eleccions de 2006 amb
429 vots, recuperant-se el 2010, però
molt lluny dels seus màxims de les
dècades dels vuitanta i noranta. El
màxim de CiU a Linyola es troba en
748 vots el 1984.
Les darreres eleccions han suposat
un càstig considerable dels electors
linyolencs a ERC que ha deixat el
partit de Puigcercós al seu mínim
històric al poble establert l’any 1984
amb 191 vots, just els que ha tret el
2010 i que es tradueix en la pèrdua
del 50% dels vots obtinguts el 2006.
La segona força en gairebé totes les
eleccions ha estat ERC, només el
1999 va deixar el lloc al PSC, submergida
en una crisi interna després
de la sortida d’Àngel Colom i el PI. A
pesar de tot, els vots independentis-
Jordi Soldevila i Roig
Quadre 1. El repartiment del cens.
2010 2010 2006
total votants 1.207 61,27% 66,24%
abstenció 763 38,73% 33,76%
Vots nuls 9 0,75% 0,62%
Vots en blanc 68 5,63% 3,65%
Vots a candidatures 1.130 93,62% 95,75%
tes han anat a parar a les altres dues
candidatures que se’n reivindicaven
(Reagrupament i Solidaritat), probablement
alguns pocs a CiU i altres
als vots en blanc o a l’abstenció. El
progressiu augment de vots des de
1984 d’ERC, sobretot, després de la
seva aposta per l’independentisme
que li van fer superar els 300 vots el
1995 i els 400 el 2003 d’alguna manera
s’han mantingut dins d’aquest
independentisme marcant un canvi
progressiu i generacional de vot en
aquesta direcció.
Per la seva banda, el PSC-PSOE
sempre en tercera posició al poble,
tret de 1999, ha patit també una forta
davallada, encara que no ha arribat
al 50% com ERC. El partit de Montilla
ha perdut 103 vots, un 43% dels que
va obtenir el 2006. El seu màxim his-
tòric va arribar el 1999 amb 471 vots
i des de llavors ha perdut els vots a
centenars (340 el 2003, 240 el 2006).
Els 137 vots actuals tornen el partit
molt a prop del seu mínim establert
també el 1984 amb 131 vots.
Un altre dels partits que ha fixat el
seu mínim històric ha estat el PP,
mai abans havia obtingut 98 vots, un
menys que a les eleccions de 2006.
Queda clar que la tendència del partit
és a la baixa a les autonòmiques,
els resultats del partit a Linyola han
estat sempre irregulars entre el 150 i
els 110. El PP té el seu màxim en 190
vots el 1995, amb Vidal Quadras de
candidat, després d’aquesta data la
pèrdua de vots ha estat progressiva
fins al 2010. Convindria veure si
altres partits més a la dreta com Plataforma
per Catalunya o Ciutadans
Quadre 2. Repartiment de vots a candidatures i comparativa respecte el 2006.
2010 2006
Candidatures Vots Vots
CiU 473 39,48% 429 33,49%
Esquerra 191 15,94% 382 29,82%
PSC-PSOE 137 11,44% 240 18,74%
PP 98 8,18% 99 7,73%
SI 63 5,26%
PXC 56 4,67%
RI.Cat 43 3,59%
ICV-EUia 36 3,01% 62 4,84%
C’s 8 0,67% 2 0,16%

li han ocupat part de l’espai i li han
captat electors, encara Plataforma és
possible que en capti d’altres partits
no vinculats a la dreta.
Darrere el PP, s’ha situat la novella
Solidaritat Catalana de Laporta, amb
63 vots, un 5,26% del total. Possiblement,
Solidaritat hagi seduït una part
dels votants d’ERC desencantats
amb el Tripartit i més interessats
en l’independentisme. En una línia
similar a la de Reagrupament de
Joan Carretero.
Per primer cop, el partit racista i
xenòfob Plataforma per Catalunya
es pot votar a Linyola arribant als 56
vots (4,67%), molt a prop del partit
de Laporta i superant a Carretero.
Segurament, els vots d’aquest partit
no surtin del PP, sinó d’alguns partits
d’esquerres, tal com ja anunciaven
alguns estudis. El nucli de votants a
Linyola és encara petit, però suficient
com perquè els partits ho tinguin en
compte i intentin evitar conflictes racials
i llimar diferències, per constituir
un sol poble.
Tal com dèiem anteriorment, l’independentisme
no ha disminuït, més
aviat s’ha diversificat. Reagrupament
ha superat a Linyola la barrera del
3% necessària per entrar al Parlament,
s’ha quedat a una vintena de
vots del partit de Laporta, obtenint
43 vots (3,59%).
En la mateixa línia dels partits que
formaven govern fins ara, ICV ha
patit una caiguda important. ICV ha
perdut 26 vots respecte les eleccions
de 2006, pràcticament un 42% del
total de vots. Tanmateix, els resultats
del 2006 són el màxim històric al
poble del partit d’Herrera. Així que
el resultat actual ha estat un retorn
al seu nombre habitual de votants
entre els 32 i els 40, per bé que ha
passat de ser la cinquena força a ser
la vuitena.
Finalment, Ciutadans ha quadruplicat
vots, ha passat de 2 a 8. Encara
que sembla que el seu nombre
d’adeptes es manté pràcticament
imperceptible dins el marcador electoral
local, per sota de l’1% i barrejat
amb un grup de partits marginals.
Conclusions
Hi ha hagut un important càstig als
partits que formaven el Tripartit, entre
els tres sumen una pèrdua de 320
vots, un 26,5% del total de votants.
ERC és qui se n’ha endut la pitjor
part, però entre els tres tornen al seu
mínim històric establert el 1984. A
pesar de tot, el partit guanyador, CiU,
no ha arribat ni de lluny al seu màxim
històric, més aviat al contrari, cosa
que indica que la política catalana
s’està desplaçant cap a altres partits,
refermant-se en alguns postulats,
com l’independentisme, però també
el racisme i la xenofòbia.
La tendència principal a Linyola es
manté clarament dins l’eix nacional,
la major part dels vots han anat a partits
nacionalistes i independentistes
que sumen en total 770 vots (CiU,
ERC, Solidaritat i Reagrupament),
molt lluny dels 335 vots que han anat
a parar als partits que tenen l’Estat
espanyol com a referent polític.
I encara hi podríem afegir una dada
respecte al referèndum independentista
celebrat el passat 13 de desembre
de 2009, en aquella ocasió 737
persones van votar a favor de la independència,
tot i no ser una consulta
vinculant, una xifra que s’acosta molt
als 770 votants a partits independentistes
i nacionalistes d’aquest 2010.
Per tant, podem pensar que gairebé
la major part dels votants d’aquests
partits tenen la independència com
a horitzó nacional, també a CiU. Això
significaria que més del 60% dels
votants de Linyola estaria a favor de
la independència, una xifra a tenir
en compte.
Per contra, l’eix dreta–esquerra
continua decantat cap a la dreta, si
comptem els tres partits del Tripartit,
la suma arriba als 364 vots, molt lluny
Política
19
del conjunt de partits de dretes (CiU,
PP, PxC, C’s). Tampoc altres candidatures
que no havien participat del
Tripartit, alternatives al capitalisme i
situades a l’esquerra, com Des de
Baix no ha obtingut més d’un vot.
En aquest balanç no comptem les
candidatures de Laporta i Carretero
perquè s’autodefineixen com a candidatures
transversals, encara que
això no treu que tinguin una posició
en aquest eix, però per ara les hem
exclòs. Per tant, les eleccions autonòmiques
a Linyola han decantat
l’electorat cap a l’independentisme
i cap a la dreta.
Tot i el context de crisi econòmica
que situa el sistema capitalista al
mig de la diana, a Linyola, no hi ha
més esquerra que la parlamentària
i aquesta ha patit un desgast per la
seva acció de govern.
Cal destacar també la quantitat de
vots nuls i en blanc que ha augmentat
en més d’un 2% respecte
les passades eleccions i que sumat
arriba al 6,38%, la cinquena força
darrere el PP. Cal entendre aquest
volum de vots com una contestació
a les maniobres dels partits, més que
a un vot antisistema, com podrien
rebre candidatures anticapitalistes
com Des De Baix. També es podria
comprendre dins d’aquest grup de
descontents, encara que de forma
diferent, el 2,75% de vots a candidatures
marginals. Tot plegat supera
el 9% de descontents, una quantitat
important de votants.
Finalment, hi ha un element a tenir
en compte, a pesar de ser secundari,
l’emergència del partit ultradretà Plataforma
per Catalunya. Aquest partit
ha superat la frontera psicològica del
3% (percentatge necessari per entrar
al Parlament). Si a més hi sumem
els 6 vots del Partit per Catalunya,
en la mateixa línia ideològica que el
primer, els vots racistes arriben a 62,
més del 5% del total.
Fonts: www.idescat.cat, www.gencat.cat,
www.consultaindependencia.cat

C/ Salmerón, 3 — 25240 LINYOLA
Tel. 973 57 52 27
ELS POR
RXOS
Teresa Solsona Farré
Pl. l’Església, 6B 25240 Linyola
Tel. 973 575 455
moda home / dona
ASSEGURANCES DIVERSES
Jordi Querol 629 767 654
Xavier Altisent 650 051 751
C.I.P.A.
CONFECCIÓ DE PECES DE VESTIR EXTERIORS
ESPECIALISTES EN CONFECCIÓ DE PANTALONS
FABRICACIÓ PRÒPIA I VENDA DE TEXANS
Tel. 973 71 43 35
Agent Josep Lechosa Enrech
Assegurances de tota mena. Consulti’ns el seu cas
i nosaltres li estudiarem una assegurança a la seva mida.
El nostre lema: “Servir el Client com es mereix”
C/. Edison, 33 – Tel./Fax: 973 57 54 02 – LINYOLA
TAXI Jordi
687 847 648
973 575 375
Linyola
KEXAL ALUMNIS SL
Carrer Tarragona, Nau 6
Pol. Ind. “El Colomer”
25241 Golmés - Mollerussa
E-mail: kexal@hotmail.es

› Caminada al Sant Crist a Balaguer
› Curs de memòria › Junta Adoli
› Curs de cuina amb Pepe Daza
21
Activitats Activitats Adoli
› Caminada a Els Arcs
Fotos Eva Llauet

22
barret picat DESEMBRE 2010
Collita del blat de moro

Ja som ben entrats a la tardor i
comença a fer fred. La branca de
Ràngers i Noies Guia del Cau (11 a
14 anys) volíem aprofitar que encara
no fa molt fred, per fer una sortida als
Pirineus. I que millor que anar a fer
un cim. Així que vam decidir pujar al
Pic del Portarró.
El Portarró és una muntanya que
està al centre del Parc Nacional d’Aigüestortes
i Estany de Sant Maurici.
Té 2.736 metres d’altitud. La caminada
la vam començar a l’Estany de
Sant Maurici. Ens esperaven unes
quatre hores fins el punt més alt del
Portarró.
El matí era força fred, però cada passa
que anàvem fent, ens feia entrar
una mica més en calor. El primer
tram el vam recórrer pel costat de
l’estany de Sant Maurici. L’aparició
del sol va fer que les aigües de l’estany
comencessin a brillar.
Poc a poc vam començar a agafar
altitud i les pujades eren més i més
costerudes. Quin cansament! Però
només calia mirar a costat i costat
Hem fet el cim!
Juan almodòvar
per veure el meravellós paisatge que
ens envoltava, i això ens animava a
continuar pujant.
En tres horetes vam arribar a l’esplanada
del Portarró d’Espot. Ara
només ens calia mirar cap a la dreta
i veure el cim del Portarró. A partir
d’ara la pujada ja presentava unes
rampes espectaculars.
La meitat dels excursionistes vam
decidir pujar fins al cim, i l’altra meitat
es va quedar a recuperar forces per
la baixada.
Doncs vinga... anem cap amunt! A
partir d’ara la dificultat i la bellesa
del paisatge que ens envoltava eren
molt més grans. Uff! Com costava
fer cada passa. Anàvem pujant molt
a poc a poc, com si fóssim petites
tortugues. Semblava que mai arribaríem
a dalt, però les ganes ens
van empènyer i poc a poc, totes les
Noies Guia i caps vam anar arribant
al punt més alt de la muntanya.
I... ohhhhhhh! Quina passada! Crec
que estirant les mans amunt i fent
Excursionisme
23
puntetes, haguéssim tocat el cel.
No us podeu imaginar el bonic que
és estar al cim d’una muntanya.
Només us podem dir que és una
experiència molt i molt bonica. Els
nostres ulls estaven hipnotitzats
de mirar cap a tots els costats. No
paràvem de girar sobre nosaltres
mateixos.
Ara ens quedava fer el mateix camí
però a l’inrevés. Així que, poc a
poc perquè ningú prengués mal,
vam començar a desfer el camí.
Tots vam arribar molt bé a l’autocar, i
no cal dir que ben cansats, però molt
contents de l’experiència viscuda.
Segur que farem més sortides enguany
ja que tots junts aprenem molt
i ens ho passem molt bé. On serà
la propera? Encara no ho sabem,
però estic segur que serà tan o més
divertida que aquesta.
Ràngers i Noies Guia: ens veiem
al proper Cau. I recordeu d’estar...
SEMPRE a PUNt!

24
Feia un parell d’anys que amb la colla
del club excursionista de Linyola
volíem anar a pel Mont Perdut, a
veure si el trovàbem. Però la climatologia
i altres qüestions ens feien
descartar-ho.
Aquest estiu vam decidir fos com fos
que el Mont Perdut seria el nostre
objectiu.
L’estratègia seria senzilla, ens hi aniríem
una setmana! Si no el fèiem el
primer dia, el faríem el segon, i sinó
el tercer; pero tornaríem a casa amb
el Mont Perdut trobat.
Per a qui no coneix la zona del Parc
Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut
us en faré 5 cèntims.
El Massís del Mont Perdut és el
més alt del Pirineu i el formen tres
pics: Cilindro de Marboré (3.325
m), Mont Perdut (3.355 m) i Pico
añisclo o Soum de Ramond
(3.254 m). I l’acompanyen les valls
d’Escuaín, añisclo, Pineta i ordesa.
Part del massís forma part de
territori francès, custodiat per la vall
i el Circ de Gavarnie i la seva gran
cascada d’uns 428 m d’alçada, la
més gran d’Europa i que neix del
Lago Helado que està al peu del
Mont Perdut.
Nosaltres decidim que pujarem
per la vall d’Ordesa i ja que hi som
intentarem fet tants pics de 3.000 m
com ens doni temps; ja que n’hi ha
22! Plantarem el nostre camp base
al Refugi de Goriz (2.200 m), però
abans hi haurem d’arribar.
barret picat DESEMBRE 2010
Excursionisme
El parc nacional d’Ordesa
i el Mont Perdut (1)
Marta ortiz
Sortírem de la pradera d’Ordesa i
seguírem el GR que acompanya en
tot moment el riu Arazas i les seves
cascades “las Gradas de Soaso”
fins arribar al Circ de Soaso, on
en aturàrem davant de la famosíssima
cascada “Cola de Caballo”,
anomenada així per la seva forma
característica
Després de salvar un fort desnivell
per “las clavijas de Soaso”, una
estoneta més tard arribem al Refugi
de Goriz, la que serà la nostra casa
durant una setmana. Un cop les forces
ja estan recuperades ens posem
d’acord i estudiem quin és el millor
dia per intentar el Mont Perdut. Tots
estem d’acord que intentarem primer
el Mont Perdut, el temps que ens espera
no és massa bo, segons diuen…
L’endemà al matí ens aixequem a
primera hora, però com sempre sortim
tard, i això ens obliga a apretar
durant la pujada per evitar trobar-nos
mal temps a dalt el cim. Ja veiem
que els temps no ens acompanyarà
gaire, està nuvol i fa fred, el sol
sembla que vol sortir. No sé si ho
aconseguirà. Som 2 de juliol i no ho
sembla pas, la quantitat de neu que
hi ha ens sorprent. Ja ens han avisat
al refugi que l’últim tram al cim està
gelat, necessitem grampons i piolet i
si no en tenim millor no pujar. L’últim
tram per arribar al cim és una forta
tartera amb pedra molt esmicolada
que roman gelada quasi tot l’any. La
neu caiguda durant l’hivern i la calor
tardia fa que encara a principis de
juliol estigui gelada. Aquesta tartera
l’anomenen “la escupidera” i és
molt perillosa perquè hi han mort
molts excursionistes en els últims
anys. Aquest tret fa que el Mont
Perdut sigui un cim de molta dificultat
tècnica que no ens hem de prendre
a la lleugera.

Anem pujant sense massa estrés, tot
i que no anem massa bé de temps,
de moment sembla fácil. El camí
fins al Lago Helado està fresat i
ben marcat amb fites; a més a més,
hi ha molts excursionistes i no ens
cal obrir massa el mapa. Fins i tot,
en trobem que ja baixen. Aquests si
han sortit a primera hora…
Cada cop anem trobant més neu
i arriba un punt que decidim parar
i equipar-nos. Amb els grampons
als peus i piolet en mà arribem fins
al Lago Helado. Bé, deduïm que
estem al lago Helado, perquè de
veure’l no el veiem pas de tanta neu
com hi ha.
Dies de futbol i caps de setmana entrepans i tapes variades
Pl. Planell, 11 – Tel. 973 57 55 82 – 25240 LINYOLA (Lleida)
Estem al peu del Mont Perdut, i davant
tenim la temuda “escupidera”.
Per no perdre desnivell intentem
evitar una mica la gelera i passar per
un tram on no hi ha neu, després ja
no tenim més remei i ens endinsem
per la canal. Algun que altre “animal”
la intenta pujar sense grampons, al
poc recula.
A pocs metres del coll i en el lloc,
per mi el mes perillós, el temps es
gira. La boira i un fort vent fred fan
acte de presència. Només som
capaços de veure un metre davant
nostre. Un cop arribem al coll, ens
sembla que encara ens queda molt
tram per fer però veiem que només
Excursionisme
C/ President Macià, 7
25230 MOLLERUSSA (Lleida)
25
hem de salvar uns 100 m i ja hi som.
Efectivament, ja estem al cim del
Mont Perdut. Ara si que podem si
que l’hem trobat.
Si el temps ens acompanyés les
vistes serien meravelloses, però ens
perdrem poder veure tot el massís,
amb el Cilindro, el circ de Gavarnie
i el Vignemale (3.298 m) a la
llunyania.
Com el fred no acompanya i les
vistes tampoc, baixem, amb poca
estona ja tornem a ser al lago Helado.
Aprofitem ja que hi som, per
arribar-nos fins al coll del Cilindre i
veure les vistes que ens hem perdut
des de dalt, perquè ara la boira ha
marxat! Un cop al coll observem
com un grup d’excursionistes baixen
per l’escupidera i comentem
que impressiona moltíssim. De cop
un d’ells cau, i ens fa un vot el cor.
Però aconsegueix parar-se amb el
piolet. Encara bo, quin ensurt. Com
sempre passa, la baixada es fa més
curta i en poques hores ja tornem
a ser al refugi de Goriz. Hem fet el
Mont Perdut en unes 7 hores, no
està malament.
Estem contents, per fi tenim a la
butxaca el pic del Mont Perdut i ens
queden 7 dies per fer molts pics
més. Però això… ja us ho explicaré
un altre dia.
Confeccions OLGA SL
Vestuari i calçat per a professionals
Tel. 973 60 22 24

26
barret picat DESEMBRE 2010
viatges
La volta al món
amb forquilla i ganivet
Una de les motivacions principals
que et porten a fer un Erasmus (o
almenys a mi) és poder conèixer
una cultura diferent a la teva, a experimentar
costums que fins ara no
has fet. El que potser no t’esperes
és que no només descobreixes la
cultura del país que visites, sinó
també la dels nous amics que vas
fent en el camí.
Quan vaig arribar a Tampere a l’agost
i vaig dir que venia d’un poble molt
petit prop de Barcelona (per a què
es fessin una idea d’on venia) el
primer que em van demanar és que
els fes una “spanish omelette” (truita
de patates). Érem dos catalans al
mateix grup d’amics i ens vam posar
d’acord en fer, a més a més de la
truita, un bon pa amb tomàquet. No
sabíem que aquell dinar improvisat
es convertiria en una tradició.
Les següents setmanes vam tenir
dinars de molts llocs diferents: Sudafrica
(una espècie de puré de patates
molt dolç), Àustria (Apfelstrudel
o pastís de poma), Rússia (sopa
de remolatxa), Japó (pollastre amb
salsa picant)…
Dos mesos després, havíem tastat
plats de tots els països del grup
d’amics menys dels d’Estats Units.
No paraven de repetir que no sabien
què cuinar, que als Estats Units no
tenien un menjar típic que oferir-nos.
Quan ja començàvem a donar-ho per
perdut, una d’elles va exclamar: “Per
què no celebrem Thanksgiving (el
dia d’acció de gràcies) i us cuinem
el gall d’indi?
Gall d’índi
Judit Pedrós i Caba
Tradicionalment per Thanksgiving
(se celebra a Estats Units i a Canadà)
les famílies i els amics es
reuneixen per menjar tots junts i
donar gràcies per totes les coses
bones que els han passat en l’últim
any. Tot i que es fan molts plats diferents,
el principal és sempre un gall
d’indi farcit al forn. Així doncs, l’últim
dijous de novembre, com marca
la tradició, vam reunir-nos tots per
sopar junts. Hi havia tant menjar que
durant dos dies vam poder gaudir
de les sobres: gall d’indi, dos farcits
diferents, crema de bolets amb
mongetes, pastís de carbassa, puré
de carn, mousse de xocolata… una
delícia. Tots a la taula al voltant del
gall d’indi semblàvem trets d’una de
les pel·lícules on tants cops hem vist
aquest sopar…
Però Thanksgiving no és l’única tradició
culinària que he celebrat aquí,
evidentment que n’he tingut també de
fineses (dues!). La primera va ser a
principis de novembre. Quan un estudiant
de l’estranger ve a Tampere, se
l’hi assigna un amic-estudiant d’aquí,
amb qui pots resoldre els teus dubtes
i demanar-li ajuda. La meva buddy es
diu Greta i és una noia genial. Ens
vam conèixer per “obligació” i ara
som bones amigues.
Doncs bé, tant el pare com el germà
de la Greta són bons caçadors,
i sovint surten a buscar preses.
En el passat era típic que després
d’aquestes jornades de caça, es
cuinés l’animal i s’invités als amics
més propers a provar-ne la carn. En
aquesta ocasió ells havien caçat un

en, i la Greta va voler-nos invitar a
uns quants per a provar aquesta carn
a la que no estem acostumats. Val a
dir que la carn de ren estofada i amb
puré de patates està boníssima, res a
veure amb el gust fort que t’esperes!
La segona festa és la coneguda com
a “Joulu kutsuva puole” (festa de
benvinguda del Nadal), i és tot un
esdeveniment a Tampere. Aproximadament
un mes abans del Nadal, tots
els restaurants de la ciutat es posen
d’acord per decidir quin dia tindrà
lloc, i comencen a vendre els tiquets
del sopar. Només hi ha un requisit,
que és anar vestit de gala. Les noies
Nacionalitats
Ren
Postres fines
viatges
27
han de portar vestit de festa i els nois
anar amb americana.
El nostre Joulu kutsuva va consistir
en un sopar amb un bon menú (amanida,
salmó amb guarnició i pastís)
i després un còctel a la discoteca
més famosa, on al final de la nit es
reuneixen els començals dels diferents
restaurants. Representa que
el còctel dóna la benvinguda a les
pròximes festes de Nadal i les deixa
inaugurades. Evidentment el més
divertit no és el menjar, sinó les fotografies
amb els amics tots arreglats!
A mi, per la part que em toca, els he
ensenyat a celebrar la nostra Castanyada,
que s’escau el mateix dia que
el famós Halloween. Al principi no
estaven molt segurs que hi hagués
res que pogués comparar-se amb
Halloween, però després de tastar els
panellets que em va enviar la mare des
de Linyola, ja no ho tenien tan clar!
Ara ja només queden dues setmanes
per a què acabi el quadrimestre
i torni a casa. Probablement quan
llegiu això ja seré a casa, menjant
olives amb anxova i caragols com
una desesperada (com es troben a
faltar!). Abans però hauré estès la
tradició de menjar torrons… això si
no decideixo menjar-me’ls tots jo!

28
barret picat DESEMBRE 2010
vistes de Linyola
Records i enyorances
EL meu padrí
Recordo de la meva infantesa al meu
padrí Miquel un home reposat,que
parlava a poc a poc. M’agradaven
d’ell moltes coses, una d’elles és que
el diumenge al matí, feia de fuster a
l’entrada de casa seva, sobretot a
l’hivern quan feia mal temps. Tenia,
gairebé totes les eines, hi treballava
sobre un banc de fuster i quan feia
alguna cosa, prenia les mides amb
molta cura per no equivocar-se.
Però el que m’ha quedat més era la
seva manera de beure aigua. Se’n
anava al passadís de l’entrada, on hi
havia el càntir d’aigua fresca. L’agafava,
l’aixecava verticalment sobre
la seva cara i començava a xerricar
fent molt soroll, amb un ritme pausat.
El galet d’aigua li queia sobre el llavi
superior i entrava a la seva boca i la
xuclava sorollosament. EL tragueig
durava llarga estona i quan acabava
el padrí buidava l’aire dels seus
pulmons i començava a respirar de
pressa.
A mi em feia venir set i això que no
bevia més que aigua. No he conegut
mai ningú que en sabés tan de beure
aigua. Hi havia bevedors que sabien
xerricar lo vi, però el padrí xerricava
l’aigua amb una gràcia que sense
voler et feia badar. A vegades després
de fer un trago llarg, feia un rot
i deia “collons, què bona és l’aigua
fresca”. Quan acabava de beure i
veia que me’l mirava encantat, em
deia, si xerriques l’aigua no et farà
mai mal, i quan estàs acalorat i tens
la panxa calenta, és fàcil que l’aigua,
sobretot si és freda, et faci mal.
Enyorances
El gos rabiós
Josep Maria Mir Bauló
Recordo de la meva infantesa un
gos rabiós que passà per casa, una
nit, i mossegà al nostre gos. El cas
anà de la següent manera: lo pare,
la mare, el meu germà i jo anàrem
amb una tartana a la festa major
de Cubells, on hi teníem família.
A l’arribar-hi ens digueren que els
havia parit una gossa i ens oferiren
un gosset. Ens va costar vèncer
la resistència inicial del pare, però
per fi ens emportàrem lo gosset a
Linyola. Als quatre o cinc mesos
li férem una cova o foranca d’una
fondària aproximada d’un metre i
allí es quedava a les nits a dormir,
perquè tancat a casa no s’hi trobava
bé i feia soroll a les nits.
Un dia a punta del dia, el meu pare el
va sentir ganyolar com si li peguessin
i hi va anar i s’hi trobà que hi havia
un gos que li mossegava i aquell gos
al veure’l no va fugir sinó que se li
va encarar contra ell. Per sort seva,
havíem posat una fusta plantada a la
vora del paller que la fèiem servir de
porta, i el meu pare va agafar la fusta
per defensar-se i li anava donant la
fusta i el gos li mossegava la fusta,
fins que se’n va cansar i aleshores
va marxar anant a l’era del Rafelet al
costat del cementiri.
Quan el meu pare es va refer va anar
al meu oncle Joaquim de cal Barceló
per anar a caçar al gos, amb la seva
escopeta. El gos rabiós encara era a
l’era de cal Rafelet i amb un tret fou
Maria Piera, padrina, Joaquim Baulo Piera, Miquel Bauló Piera, Miquel Bauló, padrí, Mundeta
Bauló Piera, la meva mare.

abatut i mort. I tot seguit, després de
molts plors i lamentacions matàrem
al nostre gosset que estava mossegat
i s’hagués contagiat amb la ràbia.
El seu nom era Fulana.
Fou aleshores que vaig saber pels
comentaris de la gent, que el gos
rabiós no mossega mai al seu amo,
sinó que, quan se sent malalt, abandona
la seva llar i fuig de casa, món
enllà, a la recerca de la mort.
Marcel Fontanet
Recordo de petit un noi molt espavilat
que ens feia de mestre d’escola,
encara que més tard em vaig assabentar
que no tenia la carrera de
mestre, que el seu pare era sastre
i que ell continuava l’ofici del seu
pare i que per falta de mestres, a la
postguerra li demanaren que ens ensenyés
les primeres lletres. Aquesta
persona es diu Marcel Fontanet, que
per mi sempre serà lo senyor Marcel.
Fa pocs dies el vaig veure passar
acompanyat de la seva esposa i
d’una noia molt maca i em vingué
a la memòria aquells temps en que
ens va fer de mestre. Anys enrere li
deia que encara me’n recordo d’un
cop de regle que em donà al cul i
que encara em cou. Avui li dic que
li perdono, segur que me’l mereixia.
A vegades segons el què, no tenim
gaire memòria, però si ens esforcem
una mica, veuríem que en la nostra
infantesa hi ha hagut persones
importants, que els hem d’agrair
lo que som avui i em refereixo als
senyors mestres que s’esforçaren
ensenyant-nos el que avui sabem i
el senyor Marcel hi va posar el granet
de sorra. Espero que per molts anys
ens puguem veure i saludar.
Salut
Recordo que fa un any per aquestes
dades us vaig felicitar desitjant-vos
vistes de Linyola
29
felices festes i pròsper any nou.
Aquest any només us dic una sola
paraula, que tingueu SaLUt, perquè
si hi ha salut, hi ha felicitat i ganes
de prosperar, que del contrari a les
famílies només hi ha tristor, preocupació
i desgana.
Repeteixo que tingueu salut, us ho
desitja de tot cor, el vostre amic
Josep Maria.
Coneixes el teu poble?
La resposta anterior era que l’ inscripció de 1986 és a la bàscula
municipal.
Sabeu on es troba aquesta pedra apegada a la paret?
Repostes a barretpicat@yahoo.com
Carme arenas

30
barret picat DESEMBRE 2010
vistes de Linyola
Jornada de cultura i
gastronòmica a Linyola
El dia 6 de novembre els alumnes
de Quart curs de sènior de la UdL i
les seves parelles férem una trobada
cultural i gastronòmica a Linyola. El
programa del dia era:
11:00 Trobada a la plaça del Planell.
Sota la mirada del monòlit del
Pensador.
11:15 Història breu de Linyola.
11:30 Visita al museu de Pere Ramon
Pedrós, “de fusta tallada, entre
d’altres”.
Universitaris seniors
12:00 Visita a l’Església.
12:30 Visita a la Casa de la Vila.
12:45 Visita al Museu de Pagès de
“cal Valeri” de Josep Martí i família.
13:45 Visita a les Sitges
14:00 Dinar al restaurant l’Amoca.
Voldríem ressaltar que Linyola té uns
monuments i uns museus dignes de
ser visitats, dels quals ens podem
sentir orgullosos. Els museus que
visitarem, els meus companys els
Josep Maria Soldevila
trobaren magnífics, tant el del Pere
Ramon, que els va enlluernar, com el
de cal Valent, que fou un repàs a la
història de l’agricultura i la ramaderia.
Els meus companys els feliciten
i els encoratgen a continuar el seu
treball. En una propera trobada passarem
pels altres museus.
En la part de monuments i escultures
Linyola no es queda enrere. Des
de “El Pensador”, en un temps de
canvis socials, la plaça de l’Onze de
Setembre o la voluntat de ser un país
normal o el monument a Pau Casals,
amb una gran simbologia d’un català
universal en un temps tan convulsiu
en la guerra civil.
En la part d’edificis emblemàtics de
Linyola, tenim la Casa de la Vila, feta
fer pel pagès Joan Fornés i construïda
per Bernat Longor els anys 1556-
7, edifici que fou adquirit pel poble
l’any 1902. L’església és un altre dels
grans edificis construït per Bartomeu
Roig entre els anys 1587-1600, gòtic
tardà, amb el seu campanar vuitavat
que amb les quatre torres de vigilància
el fan únic a Catalunya.
Agraïm amb les persones que amb
les seves explicacions, Pere Ramon
Pedrós, Josep Martí i Antoni Mir ens
feren passar un matí força agradable
i al Restaurant l’Amoca que va fer
honor a la seva fama de fer la millor
cassola de Linyola.
Els companys marxaren, amb ganes
de tornar ben aviat a la nostra vila.

En els darrers mesos, d’aquest
any 2010, hi ha hagut una eclosió
d’autors linyolencs, tant en l’apartat
literatura, com en el audiovisual. És
una nova generació, que malgrat el
món poc propens en que han viscut,
s’estan obrint espais propis en els
seus propis camps, del que ens en
alegrem.
Tot just acabàvem d’assistir a la presentació
del llibre d’història de Jordi
Soldevila, força ben acollit i amb
bones crítiques, sobre l’alcalde de
Cervera assassinat pels franquistes,
ara surt el llibre d’entrevistes de la
periodista Laia Soldevila, “Testimonis
del segle XX” dins la col·lecció
Argumenta coeditat per Francesc
Foguet, que a la seva vegada cada
any publica llibres, principalment sobre
teatre, a més de ser reconegut,
a nivell internacional, com un dels
principals estudiosos del tema; però
també ens arriba que a França s’ha
publicat la tesi doctoral de Josep
Pinyol-Vidal, autor i estudiós que
gaudeix de reconeixement internacional,
i abans que acabi l’any, sortirà
un llibre “Escrits al Pla d’Urgell”,
vistes de Linyola
Autors de Linyola
Cristina Mir Balagueró
Dietista — Nutricionista
Esteve Mestre
que he escrit, jo, l’Esteve Mestre
en col·laboració amb ton Solé, ens
dóna una mostra que malgrat viure
en terra feréstega ens hem espavilat
força. M’agradaria creure que Barret
Picat hi ha col·laborat amb el seu
granet de sorra.
Si a més la mateixa Laia Soldevila
ha signat el seu primer guió emès
per TV3, Laia Niubó rebia un nou
premi, el Francesc Candel pel reportatge
“Sota el vel”, emès a “Entre
línies”, o la teresa Pinyol continua
obrint-se pas en el món del periodisme
en que ha dirigit diversos mitjans
de comunicació.
Però tornem als autors, en aquest
número llegireu dos contes, un de
Josep Binefa i l’altre de Jaume Balcells,
dos contistes -que haurien de
publicar, a l’igual que Jordi Blanch.
altres autors linyolencs
D’altres autors que han editat a Linyola
han estat Joan Civit, Josep
Mª Mas i Mas, Montserrat Darbra,
Lluc Berga, Pol Galitó ..., però l’escriptor
més universal que hem tingut
Cristòfol Colom, 40 — 25240 LINYOLA
Mòbil 630 78 56 76 — e-mail cristinamirb@yahoo.es
31
ha estat antoni oriol anguera i el
més de casa, el que hem conegut
més, Valeri Serra i Boldú i sempre
cal recordar Enric arderiu i Valls per
la seva obra social.
Hi ha hagut d’altres autors especialitzats
com Josep oriol anguera
–medicina– o ara mateix tenim un
reconegut investigador Josep Rufat
Lamarca, agricultura; o Ferran
Blanch, audiovisual, Jaume Balcells,
Valeri Bonjorn, fotografia.
Coclusions:
Que acaba de sortir a la llum una
nova generació que han començat
les seves carreres amb força i que
sabem que en el futur també donaran
a conèixer la seva obra i també el
poble de Linyola, poble, que ha estat
motiu de grans articles i reportatges
gràcies a esportistes com Bojan
Krkic i Josep M. Fusté i fa uns dies
ha estat notícia pel rodatge d’unes
escenes d’una pel·lícula.
Linyola qualla a Catalunya.
Aviat es podrà fer un cànon sobre els
autors/ artistes de Linyola.
• Estudi antropomètric
mitjançant impedància
bioelèctrica
• Estudi dels hàbits nutricionals i
dietètics
• Realització de dietes
personalitzades durant les
diferents etapes de la vida i
estats fisiològics

32
barret picat DESEMBRE 2010
Cansaladeria
Artesana
M a Teresa
Servei
d’Auto-rentat
de cotxes
Elaboració
Artesana
Pons i Arola, 35
25240 LiNYoLa
Tel. 973 57 56 64
LiNYoLa
Taller de reparació
Electricitat i mecànica en general
Especialitat en revisions ITV
Planxisteria i pintura
Alineació de direccions per ordinador
Servei de grua permanent
TALLERS PLA D’URGELL
Travessera Carrer Edison, s/n – Telèfon 973 57 54 02 – Linyola

Hem fet
el cim!
Ràngers i Noies Guia del Cau
33

Estampes
del Iemen
per Valeri Bonjorn

Fotos C. Arenas i M. Giné
Eleccions 28-N

L’Àngela Domenjó (així és com li
agrada que li diguin i que tothom
la conegui per l’Angeleta), ja ha
complert 77 anys. Néta de quatre
linyolencs, mare de tres linyolenques
i –ara mateix, ja padrina de quatre
criatures també empadronades al
poble. Segueix tan menuda i activa
com quan portava a la seva neboda
gran –la Raquel Morcillo– a la guarderia
(llavors era la CIPA). En aquella
època l’Agustí de ca l’Abelló sempre
li deia “Quan arribi Reis demanaré
que et portin un casc: tal com baixes
corrent amb el cotxet tota la baixada
de la carretera de Bellcaire algun dia
t’obriràs el cap”.
I és que l’Àngela és així: sempre
volant, corrent i anant de pressa.
Tal com diu ella mateixa: “les cames
les tinc de primera, és la memòria
i l’estómac el que falla una mica
més”… i és que a hores d’ara continua
pujant els graons de dos en
dos. Tot i que es queixi que no se’n
recorda de res, és relatiu, ja que
quan ens posem a parlar per aquesta
entrevista li van venint un munt de
records al cap que ens va explicant
de forma apassionada. I és que
és tot un personatge: va regentar
durant anys el bar Perebep, llegat
del seu marit que es va morir quan
ella encara no havia fet els quaranta
anys i acostumada com està a tirar
endavant sap que per fer front a
la pèrdua de memòria s’ho ha de
treballar. I com ho fa! A classes a
Lleida dos cops per setmana i a tots
els cursos que pugui fer per tal de
ralentitzar els fantasmes que apareixen
conforme cauen els anys al
calendari. Aquest estiu molts la vau
poder veure inclús a l’actuació de
country que van fer a final de curs.
Entrevista
Entrevista amb Àngela domenjó
teresa Pinyol Domenjó
Vestides de diumenge. L’Àngela a la dreta.
–Ens podries explicar alguna cosa
que recordis de quan eres petita?
–I tant! Vivíem darrere l’església i
hi havia sempre molt bon ambient
entre els veïns. Recordo els vespres
a la fresca i que la canalla del
37
carrer moltes vegades fèiem teatre
a la placeta. Ho muntàvem posant
inclús una guixeta: cobràvem un
cèntim! Hi fèiem obres com “Les 3
someres del Mas del Trilla”. Des de
ben petites, els diumenges anàvem
El Jaume Pinyol o l’Àngela Domenjó camí de Mallorca pel viatge de noces.

38
El dia de la mona. (Any 1962)
barret picat DESEMBRE 2010
Entrevista
al cinema, però com que a casa
meva (cal Pilota) no teníem diners,
demanava a la gent gran que em
deixessin colar amb ells. Preguntava
a la gent gran i em posava
sota la falda dels abrics llargs o les
capes… segurament el porter feia
la vista grossa, però jo aconseguia
entrar sempre: portés els diners de
l’entrada o no!
–i el col·legi com va anar?
–Bé. Vaig fer aquí la bàsica i després
vaig anar a estudiar a Lleida.
No perquè tinguéssim diners, no,
sinó que una parenta va fer de caritat
que pogués entrar a Lleida a un
internat de monges. En realitat massa
no vaig estudiar ja que tot i que
hi estava en qualitat de “recadera”,
o sigui, que anava a fer encàrrecs,
ajudava en coses de la cuina, etc.
A més, entre que les monges no
sabien gran cosa i que a mi no
m’agradaven massa els llibres (a
part de geografia)… em passava el
dia brodant!
–Però de tant en tant devies tornar
a casa...
–Sí per les festes, a l’estiu… Recordo
que com que érem cinc
germans i pocs diners la mama
es feia un fart de treballar. Com a
totes les cases teníem una mica
de corral amb alguns animals:
gallines que ens donaven ous,
algun conill per criar i menjar, etc.
La mama anava a fer camamilla o
a collir garbes de blat i panís que
assecava davant de casa per donar
menjar als animals. També teníem
un porc que engreixàvem durant
tot l’any amb les sobres del menjar
(peles de patates, fulles d’enciam,
restes d’espinacs...). Quan ja era
ben gros el mataven per fer el mandongo:
així teníem llonganisses,
botifarres i pernils que menjaríem
durant la resta de l’any.
–i ara que hem recuperat l’estany
recentment, què en recordes?
–Doncs no gran cosa, ja que com et
dic, la meva joventut la vaig passar
més a fora que aquí. Sé que hi pescaven
angules que després algunes
dones venien aquí al poble, que hi
havia barquetes (jo hi vaig anar un
parell de vegades), però no me’n
recordo massa. I és que al sortir del
col·legi vaig anar a Bellcaire.
–Què hi vas anar a fer a Bellcaire?
–Doncs el meu padrinet s’havia quedat
vidu i tenia dos nois. Vivia amb
la seva mare, però els nens eren
molt moguts, així que vaig sortir del
col·legi per anar a cuidar-los. Hi vaig
estar dos anys. Era l’època d’anar
al ball els diumenges i de començar
a festejar. Jo tenia un mig noviet de
Bellcaire que era molt cantador i força
eixerit, però res serio. Quan vaig tornar
a Linyola es va acabar. Recordo
que aquí a les noies més guapes o
de les millors cases els hi demanaven
els balls d’una setmana per l’altra.
L’Àngela amb una filla davant del bar.
Maria Domenjó, Àngela Domenjó, Antònio
Domenjó i Paquita Domenjó. Any 1936

Els germans Domenjó Fusté: Montserrat, Àngela, Paquita, Maria i Antònio.
–... i llavors et vas casar...
–Si, encara no havia fet els 20 anys i
em vaig casar amb el Jaume de cal
Perebep. Ell era 10 anys més gran
que jo i jo era un crio, per sort era
molt bon home. Vam anar de viatge
de noces a Mallorca en avió. Llavors
hi havia poca gent que ho fes! Va
ser molt maco, però després ja em
va tocar de treballar, ja!
–Però algun viatge més vas fer...
–Molt poc comparant amb el que
es viatja ara! Però jo tampoc no sóc
massa de moure’m. Sí que és veritat
que recordo molt especialment un
viatge que vam fer quatre parelles i
que vam anar per Jaca, Sabiñánigo
i tota aquella zona. Érem els Nabau,
el Joan (el germà del meu home) i la
Teresina i els Llauradó. Com que la
Teresina Vidal era la més moderna
em va deixar uns pantalons i unes
ulleres per anar d’excursió.
–Explica’ns les teves vivències al
bar Perebep.
–El bar es va obrir als anys 40, i llavors
es vivia al negoci. Jo recordo
que a baix esmorzàvem, dinàvem,
sopàvem i inclús planxava la roba
darrere una mampàra! Això sí, quan
es feia la sessió de vermut per les
festes majors era brutal. Les nostres
taules arribaven d’una punta gairebé
a l’altra (des d’on ara hi ha la
immobiliària fins a la Caixa Rural, i
al nostre costat de vorera era des de
la punta fins a cal Valeri. I s’omplien
totes les taules!
–i com va ser el canvi amb la
transició?
–Recordo que poc després que
s’hagués mort Franco, va venir un
dia el Tella (l’alcalde d’abans), que
es volia fer el xulo com sempre. Jo
El Jaume Pinyol i l’Àngela davant del bar
Perebep.
Entrevista
39
ja era vídua i intentava callar per
què necessitava el negoci per les
meves filles. Però un dia que el
Tella –fent-se el milhomes– es va
treure una pistola del cinturó i la
va deixar damunt de la barra, no
vaig poder més i li vaig dir: “Tú ves
desant això, que a casa meva no en
vull d’armes!”
–i què va passar?
–Doncs que no estava acostumat
que li portessin la contrària, i menys
una dona. Així que la va desar i va
marxar tot renegant...
–Però mentre treballaves al bar vas
fer moltes altres coses, oi?
–Sí, vaig anar a netejar a la sucursal
del Banesto, vaig muntar una granja
de guatlles a mitges, vaig fer la pensió
i entre una colla de socis vam
muntar una botiga a cal Ritet, local
que al final em vaig quedar jo i hi
vaig instal·lar la sala de màquines
recreatives.
–Uf! Fa venir vertigen! ara, per fi,
deus estar ben tranquil·la!
–No creguis! Per sort, entre setmana
vénen a dinar la família de
la Dolors (la meva filla gran), jo
m’encarrego també d’anar a buscar
a la petita al col·legi. Dos cops per
setmana agafo l’Alsina i vaig a fer
classes per la memòria a Lleida i
els divendres tinc classes de tai-txi.
–Però el curs passat també et vas
apuntar a “country”
–Sí, ja que em van dir que va bé ja
que has de coordinar cap i peus,
però com que cada setmana feien
passos nous a mi no em donava
temps de recordar els anteriors.
Així que enguany he canviat un dia
de country per anar cinc tardes a la
setmana a jugar a cartes amb la Paquita,
ma germana, i unes amigues.
–L’Àngela, l’angeleta, imparable
com sempre!

40
barret picat DESEMBRE 2010
Etimologia
Sobre l’etimologia de Linyola
al pla de Mascançà
L’any 1461 el geògraf musulmà Ibn
Abd al-Mun’im al-Himyari publicava
una obra titulada El llibre del jardí
perfumat sobre les notícies dels països,
on recollia informació diversa
sobre la Península Ibèrica i el Magrib,
text que fou editat el 1938 per Lèvi-
Provençal. 1 Al-Himyari descriu la
ciutat de Lleida al segle XI, i comenta
que “domina una extensa plana anomenada
Maškīğān. Té un territori fèrtil
[...] és famosa pel seus cultius de
lli, molt abundants i que exporta [...]
Al pla de Maškīğān hi ha nombrosos
llogarrets petits (o granges), cultius
i terres de pastura. Cada llogarret (o
granja) té una torre o refugi subterrani,
on es refugien els pagesos en cas
de necessitar-ho”. Es tractava d’uns
terrenys que administrativament
pertanyien a la taifa de Lleida, i que
foren conquerits entre els anys 1051 i
1105, entre la conquesta d’Agramunt
(1051) i la caiguda definitiva de Balaguer
(1105). El domini de Balaguer
va afavorir l’estabilització de la zona
immediata a la reraguarda, com la
ribera del Sió, la regió de la serra
d’Almenara i, especialment, la plana
de Mascançà, que fou objecte d’una
intensa repoblació entre 1120 i 1140.
El 1079 Ermengol IV funda el monestir
de Santa Maria de Gualter
(municipi de la Baronia de Rialb, la
Noguera), i el dota amb diferents
drets i possessions, entre els quals,
“omnibus ecclesiis que devotione
1) Émile LÉVI-PROVENÇAL, La Peninsule
Ibérique au Moyen Âge d’après le kitab al­Mitar
fi Habar al Aktar d’ibn al­Munim al­Himyari,
Leiden, 1938.
Joan Yeguas i Gassó
fidelium in omni termino de Mascaca
sunt construende. Et dono medietatem
primitiarum de campo Mascaca,
sicut ipsa terra Almenara pergit per
vallem de Caladrel et de Finestres
et de Monte Rot et usque ad Sanctam
Meram et usque ad flumen
Sicoris... termino de Maschaca”. 2
Seguint el document anterior, hi
ha una descripció geogràfica força
interessant del Mascançà. Els límits
són: la serra d’Almenara; “Candarell”
que s’hauria d’identificar amb
les partides de Lladrell (municipi
de Preixens) i de Aladrell (municipi
de Castellserà), el que avui dia es
coneix com a serra d’Agramunt;
“Finestres”, segons Balari3 era una
serra que estava prop de Balaguer
i se’n fa un esment l’any 1085, i
s’hauria d’identificar amb la partida
de Finestra (municipi de les Penelles);
“Monte Rot” hauria de ser
un mont Roig, com la partida del
“Tossal Roig” (municipi de Montgai);
“sanctam Meram” és una referència
topogràfica que torna a aparèixer el
1091, a la carta de població de Bellcaire
d’Urgell, indret que afrontava
a orient i al nord amb la “serra de
sancta Mera” 4 , i que s’hauria d’identificar
amb l’actual serra de les Quadres,
popularment coneguda com
la “serra de Bellmunt”, on trobem
2) Pèire de MARCA, Marca hispanica sive
limes hispanicus, 1688 (edició fascímil: Barcelona,
1972), doc. 275.
3) José BALARI JOVANY, Orígenes históricos
de Cataluña, 1899, p. 224.
4) J. SOLER GARCÍA, El cartulario de Tavernoles…
(Op. Cit.), p. 102; P. SANAHUJA, Història
de la ciutat de Balaguer… (Op. Cit.), p. 84.
el tossal de “Morinyol” (que hauria
pogut derivar de “Mera”?). Per tant,
s’entén que aquests llocs esmentats
serien els límits del Mascançà per la
banda nord, establint una línia recta
de separació dins el propi comtat
d’Urgell, i com a màxim s’arribaria
al “flumen Sicoris” o riu Segre. Balaguer
no apareix perquè encara no
havia estat conquerida, i mai és referenciada
dins el Mascançà, perquè
quedava a l’altra banda del Segre.
El límit per la banda sud-oest serien
els dominis sarraïns en aquella data,
i per la banda sud-est el comtat de
Manresa (del casal de Barcelona).
Llevat de comptades excepcions,
els indrets que s’esmenten dins el
“camp de Mascançà” pertanyien a
l’antic comtat d’Urgell.
En aquest document de l’any 1079,
on es detallen els llocs de les primícies
per a la fundació del monestir
de Gualter, Ermengol IV d’Urgell
funda el monestir de Santa Maria

de Gualter i la dota amb diferents
rendes, entre les primícies hi ha Tarassó
(municipi d’Agramunt), Tarrós
(municipi de Tornabous), Penelles,
Fuliola, Fulia Grossa (municipi de
la Fuliola), Ivars d’Urgell, Montalé i
Montsuar (municipi d’Ivars), Almassor
i la “quadra de Linerola”. Es
tracta del primer esment documental
de Linyola. La pròxima referència no
es troba fins el 1120, quan Ermengol
VI i la seva muller confirmen el feu de
“Linerola” a Ramon Arnau. 5 El 1139
Ermengol VI fa donació de Bellcaire
d’Urgell a un grup de sis repobladors,
un indret que estava “in finibus
marchiarum in campo Mascanchani
contra civitatem Balagarii”. El mateix
1139 es produeix la donació
de Bellestar, avui dins el municipi
de Penelles, que estava “in campo
Mascanzano contra Linerola”; un
5) P. SANAHUJA, Història de la ciutat de Balaguer…
(Op. Cit.), p. 53.
document que quasi es repeteix el
1157, en l’atorgament de donació
a favor de Ramon Vall-llebrera, els
seus germans, i Pere Negre, de
Pradell de Sió 6 . El 1151 el papa Eugeni
III fa una butlla on es confirmen
les possessions de la canònica de
Santa Maria de Solsona, entre les
quals hi ha l’església de “Linerola”. 7
El 1177 Ermengol VII (el de València)
especifica en el seu testament que
volia pagar els seus deutes mitjançant
els béns que tenia, entre altres:
“in campo de Mascancano scilicet
Linerola”. 8 El 1180 i 1188 Costa
Bafarull troba la vila referenciada
6) J. M. FONT RIUS, Cartas de población…
(Op. Cit.), vol. I, docs. 56, 57 i 107.
7) Vegeu el document, treballat per Antoni Pladevall,
a l’enciclopèdia Catalunya Romànica,
Barcelona, 1984, vol. XIII, p. 284.
8) Dídac MONTFAR-SORTS, Historia de los
condes de Urgel, 1600-1652, (edició consultada:
a cura de Pròsper de Bofarull, Barcelona,
1853 -Colección Documentos Inéditos del
Archivo General de la Corona de Aragón,
9-), p. 419.
Etimologia
41
com a “Linerola”. 9 Abans de 1183
Ermengol VII atorga una carta de
població a vuit habitants de Bellcaire,
i s’esmenta un terreny prop
del “termino de Linerola”. 10 El 1185
Ermengol VIII fa donació a la seva
muller Elvira, en motiu de les noces,
els castells de diferents llocs, entre
els quals el de “Linerola”. 11 El 1189
Ermengol VIII atorga una porció de
terra al “termino de Linerola”. 12 El
1191 Ermengol VIII i la seva muller
donen part del delme de “Linerola”
al monestir de Santes Creus. 13 El
1236 Jaume I el conqueridor i Ponç
I d’Urgell estipulen una concòrdia
on apareix el “castrum et villam de
Linerola”. 14 El 1259 el rei Jaume I
redueix a Àlvar I d’Urgell, i li reclama
els poders que tenia a diferents
llocs, com ara “Linerola”. 15 El 1291
Ermengol va posar 10 làmpades
d’oli a l’abadia de Montserrat que
havien de cremar de dia i nit amb
una dotació de 150 sous anuals
que s’havien de treure del delmes
de “Linerola”. 16
LINEROLA és un topònim consolidat,
i, a partir d’aquesta variant, es realit-
9) Domingo COSTA BAFARULL, Memorias de
la ciudad de Solsona y su Iglesia, 1806 (edició
consultada: 2 vols., Balmes, Barcelona, 1959),
vol. II, pp. 646 i 649.
10) J. M. FONT RIUS, Cartas de población…
(Op. Cit.), vol. I, doc. 168.
11) P. SANAHUJA, Història de la ciutat de
Balaguer… (Op. Cit.), p. 232.
12) Joaquim MIRET i SANS, Les Cases de
templers y hospitalers en Catalunya: aplech
de noves y documents històrichs, Barcelona,
1910, p. 132.
13) Federico UDINA (a cura de), El “Llibre
Blanch” de Santes Creus. Cartulario del siglo
XII, Barcelona, 1947, p. 343.
14) Francisco MIQUEL ROSELL, Liber feudorum
maior. Cartulario real que se conserva en
el Archivo de la Corona de Aragón, Barcelona,
1945-1947, vol. I, p. 172 ss..
15) P. SANAHUJA, Història de la ciutat de
Balaguer… (Op. Cit.), p. 240.
16) Benet RIBAS i CALAF (edició i notes a cura
de F. X. Altés Aguiló, amb la col·laboració de
Josep Galobar i Soler), Annals de Montserrat
(1258­1485), Barcelona, 1997, p. 148.

42
barret picat DESEMBRE 2010
Etimologia
zen deformacions puntuals, però que
no consoliden cap tendència. A partir
de finals del segle XII trobem alguna
lleugera derivació: el 1191 Ermengol
IV i la seva muller donen al monestir
de Santes Creus blat dels delmes de
“Lineriola”. En el segle XIII i XIV es documenta
una variant que substitueix
la R per la S: LINESOLA. El 1228 apareix
el lloc “Linesola” en el contracte
de concubinatge entre el rei Jaume
I i la comtessa Aurembiaix d’Urgell. 17
En aquest mateix any 1228 s’hauria
de datar l’esment de la rendició de
“Linesola” davant Jaume I. 18 El 1308
s’atorga a la vila de “Linesola” una
sentència resolutòria d’un plet entre
la ciutat de Balaguer i els seus carnissers.
19 El 1315 apareix “Linesola”
en una relació de fets ocorreguts al
comtat d’Urgell en temps de Jaume
II. El 1376 diferents viles que havien
donat diners pel matrimoni de Pere II
d’Urgell, li demanen contrapartides,
i trobem un personatge anomenat
Joan d’Altés “nuntii loci Linesole”. 20
Múltiples variants que han estat
17) Ferran SOLDEVILA, Els primers temps de
Jaume I, Barcelona, 1968, p. 298.
18) Ferran SOLDEVILA, Les quatre grans
cròniques, Barcelona, 1971, p. 24.
19) Dolors DOMINGO et alii, Pergamins de
privilegis de la ciutat de Balaguer, Lleida,
1997, doc. 7.
20) D. DOMINGO et alii, Pergamins de privilegis
de la ciutat de Balaguer... (Op. Cit.),
doc. 33.
recollides per Valeri Serra, Mestre,
Coromines i Civit: Linarola, Linyerola,
Llinerola, Linesola, Lineriola, Linyesola,
Lignerola, Lineola, Liniola, Lliniola,
Liñola, Llinyola, Lliñiola, Ninyola,
Niñola, Linyata i Lenola. 21
Hi ha moltes i diferents hipòtesis
per explicar l’etimologia de Linyola.
Aydillo comenta la possibilitat d’una
“cabana de les fagàcies”, les fagàcies
són arbres o arbustos d’una mateixa
família, com per exemple el roure o
l’alzina. 22 Griera proposa que el nom
vindria d’un personatge romà anomenat
“Linius”. 23 Balañà, qui proposava
que Linyola va tenir una torre andalusina,
defensa una hipòtesi aràbiga
per a l’origen del nom, en aquest
sentit esmenta dues possibilitats, les
dues derivades de l’àrab clàssic: “alàyina”,
que significa els ramats (que
potser va donar lloc a poblacions com
Santa Linya –la Noguera– o Linya –el
21) E. MESTRE ROIGÉ (coord.), Història de
Linyola… (Op. Cit.), pp. 18; Esteve MESTRE
i ROIGÉ, “La Verge de les Sogues i Linyola”,
Barret Picat, 20, Linyola, 1982 (agost), pp.
23-25; J. COROMINES et alii, Onomasticon
Cataloniae.... (Op. Cit.), vol. V, pp. 21-22; Joan
CIVIT i ESMATGES, Linyola, el meu poble:
fragments il·lustrats del seu passat i del seu
present, Linyola, 2002, pp. 15-16.
22) Julián AYDILLO SAN MARTÍN, Pueblos y
apellidos de España. Diccionario etimológico,
Alacant, 2006, p. 178.
23) Antoni GRIERA, “Las parroquias de la Seo
de Urgel”, Boletín de Dialectología Española,
38, 1962, p. 41.
www.clublinyolagym.com
Solsonès–); i “al-ula” que significa
lloc destacat enlairat. 24 Mestre, recollint
els textos de l’historiador àrab
Ibn al-Atir (1160-1233), formulava la
hipòtesi que Linyola podria pogut
estar reconstruïda per Ismā’īl ibn
Mūsà, governador andalusí de Lleida i
senyor de Montsó, de la nissaga dels
Banu Qassi, el qual féu reedificar la
fortificació de Lleida i el sistema defensiu
d’algunes fortaleses (husun) de
les rodalies, a l’any 270 de l’Ègira (o
883-884 de l’era cristiana), cosa que
fou mal vist pel comte Guifré el Pilós. 25
Però Ibn al-Atir no esmenta en cap
moment a Linyola. I tampoc apareix
relacionada entre les fortaleses que
esmenta Sénac, a partir del testimoni
d’Admad Al-Rāsi (889-955). 26
24) Pere BALAÑÀ i ABADIA, Els noms de lloc
de Catalunya: aproximació al coneixement
geogràfic­històric dels municipis i comarques
del Principat, Barcelona, 1990, p. 188; Pere
BALAÑÀ i ABADIA, L’Islam a Catalunya: segles
VIII­XII, Barcelona, 1997, p. 75-76. Vegeu també:
Peter SCALES, “La red militar en el Thagr
al-a’la en los siglos x y xi: Cataluña”, Actas del
Primer Congreso de Arqueología Medieval
Española, (Huesca, 1985), Zaragoza, 1986,
tom 9, pp. 221-236.
25) IBN AL-ATIR, Al­Kamilfl­tuirlh, 1160-1233,
(edició consultada: E. Fagnan, Annales du
Maghreb et de l’Espagne, Argel, 1901); Esteve
MESTRE i ROIGÉ (coord.), Història de
Linyola, Lleida, 1987, pp. 32, 34 i 37. Vegeu
també: Alberto CAÑADA JUSTE, “Los Banu
Qasi (714-924)”, Príncipe de Viana, 158-159,
1980, pp. 5-95.
26) Philippe SÉNAC, “Note sur les husun de
Lérida”, Melanges de la Casa de Velázquez,
XXIV, 1988, pp. 53-70.

CAL CLAUDIO
Reparació i venda de rellotges
(especialitat en rellotges de paret)
Plaça Comerç, 7 - 25142 BELLVÍS (Lleida)
Tel./Fax 973 565 019
e-mail: pefarvi@hotmail.com
AGROQUÍMICS
BOSCH
· Tractaments agrícols
Tel. 637 70 90 95 – Bellvís
SUPERMERCAT
DISBO-DOLORS
Pl. Onze de Setembre, s/n – Tel. 973 57 56 94
25240 LINYOLA (Lleida)
C/ Pau Claris, 39 – 25240 Linyola (Lleida) –Tel. 973 575 502 – Fax 973 575 581 e-mail: linyola@copirieno.com

44
barret picat DESEMBRE 2010
Història
Converses amb Pol Galitó
Pol Galitó continua amb la seva
tasca d’activista cultural, donant a
conèixer la guerra civil espanyola
(1936-1939) i més concretament
sobre el Front del Segre. Ara acaba
de fer un treball sobre les Fosses
Comunes a la Noguera, on ha localitzat
i catalogat més de 30 fosses
on hi estan enterrats soldats sense
tenir-los registrats. Em recorda que
en el cementiri de Linyola hi ha una
fossa comú, on hi ha enterrats un
mínim de vuit soldats republicans,
els cossos dels quals havien quedat
abandonats en el terme. Ara s’hi
posarà en el lloc on estan enterrats
un faristol d’homenatge.
Ara també treballa a Vilanova de la
Barca per la recuperació d’un espai
per la guerra civil i continua amb
diferents projectes de recuperació
d’espais de l’anomenat Cap de
pont de Balaguer. I continua recollint
ossos dels morts –i enterrant-los–
que es troben abandonats per llocs
inhòspits i que deuen correspondre
als nombrosos noms de morts que
foren donats per “desapareguts”. En
el cas de Linyola són la majoria. Una
Pol Galitó davant un niu d’ ametralladores
Esteve Mestre
vergonya, pel nostre país que després
de més de 70 anys de la fi de
la guerra, encara es trobin ossos de
persones que mai foren enterrades.
MONUMENT A TOTS ELS
LINYOLENCS MORTS A
LA GUERRA
Si avui hem anat a parlar amb el
Pol, és perquè ara al fer-se la remodelació
de la Font del carrer major,
s’aprofitarà per instal·lar-s’hi un monument
als linyolencs que moriren
en la guerra i que sabem que ell n’ha
estat el qui en tingué la pensada de
fer-lo.
Pol Galitó, comenta que “quan fa
uns anys la Universitat de Lleida i el
Memorial Democràtic em van proposar
recuperar l’espai anomenat El
Merengue de Camarasa, fou quan
vaig pensar que Linyola fou un dels
pobles que més morts i desapareguts
tingué als fronts de guerra,
junt amb les víctimes civils, i els que
moriren posteriorment afusellats o bé
a Mathaussen, i que totes aquestes
persones mereixien un record, un
reconeixement del seu poble, fou el
que em va decidir plantejar aquesta
idea, un projecte per recuperar la
seva memòria, a l’ajuntament”.
Li pregunto quin recorregut va fer
la idea...
El Pol em respon que “en principi la
va plantejar a l’ajuntament de l’anterior
legislatura, però que ha estat
l’actual ajuntament qui va acceptar
la idea i qui ha estat qui ha presentat
un projecte per demanar un ajut al
Memorial Democràtic, que ha estat
concedit i ara es fa un Espai recordatori
a totes les víctimes linyolenques
mortes a la guerra civil”.
a la pregunta de com serà el projecte
de Monument...
Pol ens contesta que “ el monument
o espai recordatori, ocuparà les
laterals de la font, i a grans trets, en
un costat hi haurà un monòlit amb
fotografies del bombardeig de Linyola
i d’altres de soldats, junt amb
text escrit en quatre llengües –català,
castellà, anglès i francès– i a un
costat de la font hi haurà els noms de
les víctimes i a l’altre, una escultura”.

LA COL·LABORACIÓ
CIUTADANA
En aquest Barret Picat, us donem la
llista definitiva dels noms dels linyolencs
–junt amb el nom de la casa– i
us demanem que si teniu fotos de la
guerra, o detecteu algun error, ens
ho feu saber per fer les correccions
pertinents. Podeu informar a l’Ajuntament,
tel. 973 57 50 19 o al de Pol
Galitó 973 57 52 36.
Ossaments trobats al bosc
Morts i desapareguts al front
Agustí Barqué, Francesc
Baiges Ripoll, Josep
Ca l’Elvira del Ros
Balagué Pou, Francesc Cal Xato
Balagué Suñé, Manel
Balagué Vergé, Manel
Cal Manel Paleta
Bauló Riera, Miquel Cal Barceló,
Cascalló Solà, Pere Cal Perecasat
Cases Pintó, Pere Cal Peret Pintó / Pintor
Clavé Farré, Miquel Cal Gil
Coll Coll, Joan
Domingo Pedrós, Antoni
Cal Seixo, Seixet
Fabregat Pedra, Ferran Cal Pirró
Freixes Pedrós, Emeteri Ca l’Armenter
Freixes Pedrós, Francesc Ca l’Armenter
Giné Fusté, Josep Cal Milio del Ros
Gispert Martí, Joan Cal Nofre
González Salla, Joan
Lamarca Nolla, Valeri
Cal Pipa
Llobera Clota, Delfí
Llovera Delfín, Antoni
Cal Xaxo
Llobet Civit, Francesc Cal Marçal
Llordés Galí, Francesc
Llovera Vila, Antoni
Cal Quelo
Majoral Pedrós, Amadeu Cal Mestret
Martí Altisent, Antoni Cal Pequeño l’Abril
Martí Altisent, Oleguer Cal Pequeño l’Abril
Martí Altisent, Xavier Cal Pequeño l’Abril
Martí Escudé, Ernest Cal Pioc
Martí Plaça, Josep Cal Paxel
Martí Riba, Jaume Cal Tonet de l’Abril,
Martí Bellet, Ramon
Martí, Francesc
Cal Ton de la Rosa
Mas Pallerola, Vicenç Cal Pau del Vicent
Mas Vilaplana, Jaume Cal Nino
Mir Bonell, Càndid Cal Pigat
Mussoles Llorenç, Isidre Cal Santguim
Ortiz Benseny, Josep Cal Miger Formiguera
Ortiz Vila, Joan Ca l’Escolà
Pallerola Sellart, Ciril Cal Gabaix
Palou Castelló, Jaume Cal Guerreta
Pedra Pedrós, Joan Cal Benafillet
Història
45
Pedra Pedrós, Josep Cal Fernando
Pedra, Joan
Pedrós Balagueró, Francesc Cal Perejoan
Pedrós Balagué, Manel Cal Perejoan
Pedrós Farré, Joan Baptista Cal Sileto
Pedrós Vergé, Blai Cal Sereno
Pedrós Vidal, Joan Ca l’Estevet
Pons Unelles, Miquel
Pou, Rossend
Pujades Giné, Jaume Cal Colorado
Pujades Talarn, Pere Ca la Feliciana
Riera Palou, Guillem Cal Traga
Salse Rosal, Jaume Cal Didot
Serra Ginestà, Josep
Soldevila Figueres, Salvador Cal Regató
Solé Trepat, Maties Cal Xolipa
Solé Trepat, Amadeu Cal Xolipa
Talarn Palou, Miquel Cal Tarumba
Tella Mas, Antoni Cal Pau del Tella
Tribó Pallerola, Amadeu Cal Moreno de la masia
Vallès Torres, Josep Cal Tosseta
Vergó Berenguer, Mariano Cal Gili
Vilaplana Galí, Josep
Víctimes civils
Badia Balagueró, Carme
Civit Vilamajó, Sebastià Ca l’Agarvellador
Mas Fabregat, Antoni Cal Llopis, Mas
Pons Lluelles, Miquel Cal Rosendo
Pujades Coll, Antonia/eta Cal Pau del Tella
Roig Mas, Josep Cal Xena
Solé Vergé, Ramon
Monfá Escolá, Concepció
Cal Borrell o Burrell
Morts a Güssen (Mathausen)
Mas Fabregat, Francesc Cal Mas de la Plaça
Pasqual Carné, Pasqual Cal Xulo
Vergés Segura, Jaume
Jové Flotats, Jaume Cal Jové
Morts de la repressió a la postguerra
Vila, Solanich, Pere

NABAU, S.L.
Venda de llavors, adobs i fitosanitaris
C/ Ferrer i Busquets, 45
E-25230 MOLLERUSSA (Lleida)
e-mail: cunitours@cunitours.com
Tel. 973 71 43 77
Camí de Lleida, s/n
25240 LINYOLA (Lleida)
Tel. (00-34) 973 30 23 07
Fax (00-34) 973 60 28 25
Tel. 24 hores (00-34) 609 37 75 20

NOVA SAGRISTIA
PESSEBRE VIVENT
FESTIVAL AMPA
47
EXPOSICIÓ MÀRIUS TORRES
Fotos C. Arenas, Biblioteca, AMPA

48
Escenes Las Olas
Escenes Las Olas
Fotos C. Arenas
barret picat DESEMBRE 2010

Les Ar-roquetes (II).
Un lloc d’antics rituals a Linerola
(Linyola) el Pla d’Urgell
Epíleg a l’article
anterior
Si en l’anterior número de Barret
Picat vàrem encetar l’estudi del lloc
enigmàtic d’Arroquetes, d’entrada
una cosa la vàrem deixar ben clara,
que el nom deriva de la fórmula
medieval “ar-Roquetes”. I que en
aquestes roques hi trobem avui dia,
una barreja de gravats moderns
o actuals, amb d’altres d’antics,
conformant el que s’anomena en
arqueologia un “palimpsests”.
Tot i així, en cap moment vàrem donar
per assentat que aquests gravats
foren fets a l’època medieval, ja que
creiem que no són d’aquest període,
però clar, serà necessari explicar el
com i el per què d’aquesta afirmació.
3) El lloc de
“Ar-roquetes” i els
nuclis poblats
Si considerem que els gravats de Arroquetes
han estat fets per l’home,
en algun moment de la història dels
darrers mil·lennis, primerament i de
forma oberta, cal analitzar quin tipus
de poblament es pot vincular territorialment
i històricament als gravats
que són objecte del present estudi.
El més lògic seria pensar que per la
proximitat de la vila de Linyola haurien
estat precisament els linyolencs,
Per Miquel torres, Esteve Mestre i Sebastià Garralón.
Membres del Grup de Recerques de les terres de Ponent.
d’època incerta, els responsables de
la seva autoria. De moment hauríem
d’afinar que hi ha gravats que hem
de considerar propis del segle XX,
els quals anomenarem a partir d’ara
com a “gravats actuals” i altres que
a partir d’ara també anomenarem
com a “gravats antics”.
En base a aquesta reflexió cal fer-se
la següent pregunta: són aquests
gravats de “època medieval” i cal
encaixar la seva autoria entre els
segles XI al XV?, o d’altra banda, cal
que ens preguntem si la seva autoria
correspon a l’“època moderna”,
compresa aquesta entre els segles
XVI al XIX?
A tal efecte, si analitzem el corpus de
gravats de Catalunya podem constatar
que en la majoria dels gravats
d’època moderna, segles XVI-XIX,
sempre o gairebé sempre, hi trobem
gravats en les roques en forma de
creus llatines o creus cristianes, les
quals al marge de ser una representació
singular poden correspondre,
també, a una superposició de gravats
en forma de creu que damunt dels
antics gravats de caràcter precristià
adquireixen una acció de cristianització
de llocs de ritual, propis de
cultures passades que estaven lliures
del pensament cristià adoctrinador.
És a dir, si defensem que els gravats
són del període modern, compresos
Història
49
entre els segles XVI al XIX, com
que formarien part d’una societat
molt cristianitzada, i a més a més,
fortament influenciada pels corrents
intel·lectuals del Renaixement i el
Barroc, sempre o gairebé sempre, hi
trobarem gravades creus del calvari
i creus amb una tipologia ben clara
d’aquestes èpoques. Fàcilment deduïble
a través de les seves formes i
de l’estil de la seva factura. Per tant,
en aquest segon aspecte només
poden ser objecte d’una acció de
cristianització d’antics lloc de culte
pagans. Acció cristianitzadora que
s’accentuà molt a partir del Concili
de Trento, quan la cúria romana
determina “ipso facto” que s’han
d’eliminar totes aquelles antigues
tradicions i manifestacions cultuals
paganes que encara pervivien en la
societat del mil cinc-cents.
En definitiva, aquests aspectes que
formen part de la història de la religió
i dels fets religiosos no els podem
atribuir a “ar-roquetes”, perquè no
hi hem localitzat cap tipus de creus
d’aquestes característiques. Clar
que bona part de la roca actualment
està coberta per la construcció d’un
edifici del segle XX que impedeix una
anàlisi més acurada de la superfície
de la roca.
Descartada la possible afiliació al
període modern, entre els segles XVI

50
i XIX, cal que ens centrem ara, en el
món medieval dels segles XI al XV, en
temps de l’antiga “Linerola”. De fet
ja hem apuntat en diverses ocasions
que el topònim ens porta a aquest
temps en concret, però això no ens
dóna suficients arguments com per
donar-li l’autoria dels gravats. Tot i
així hi ha altres aspectes dels temps
medievals que també són molt atractius
territorialment i que cal analitzar
degudament.
— De primer, la proximitat del nucli
poblacional de “Linerola” amb
el lloc de “ar-roquetes”, ja que
podríem creure que el fet de trobar-se
pràcticament al costat de
la població fa que aquest lloc es
pugui concebre com un apèndix
poblacional o un referent de límit
de la pròpia població medieval.
— De segon, l’existència propera
d’un camí medieval important
que comunica el lloc de “Linerola”
amb “Lleida”. Camí que
també és conegut com a “Camí
de Lleida” i que a més a més,
va esdevenir també l’apel·latiu
de “Camí de Sant Jaume” dins
d’una concepció religiosa molt
barret picat DESEMBRE 2010
Història
potent i vinculada al peregrinatge,
altrament molt actiu durant
els segles XI al XIV.
Per què és important? Doncs, perquè
és evident que en aquell període
es considerava aquestes roques del
terme de Linyola, com un referent
geogràfic i social a tenir en compte.
És evident també, que la xarxa de
camins servien per a connectar els
homes que vivien en el territori, ja
sigui a gran escala o a petita escala,
però també és lògic suposar que els
referents territorials estaven inclosos
en els seus itineraris corresponents.
Ara bé, amb aquests arguments que
hi hem afegit, podem afirmar l’autoria
dels gravats a aquesta societat medieval?
Creiem que no. Ens tornarem
a explicar. Resulta que en el número
17 de Barret Picat, de l’any 1982, ja
s’informa de la descoberta d’unes
restes arqueològiques trobades a les
proximitats del lloc de “Ar-roquetes”.
Concretament a la partida Camí de
la Plana, situada a 200 metres de les
roques objectes d’estudi. Aquestes
restes foren localitzades per l’arqueòleg
de la Universitat de Lleida, Emili
Junyent, un gran referent de l’arque-
ologia clàssica del nostre país. Pràcticament
estem parlant de fragments
de ceràmica d’època iberoromana,
i de les restes d’unes estructures de
pedra que segurament formarien
part d’un edifici vinculat a aquestes
ceràmiques. Malauradament, avui
dia aquest testimoni esta cobert de
terra i de moment només disposem
dels apunts d’Emili Junyent i dels
comentaris de Barret Picat.
Tot i així, aquesta informació arqueològica
dóna peu a fer-se unes
quantes reflexions al respecte.
D’una part el lloc de “ar-roquetes”
dista del lloc de Linyola uns 600
metres lineals, i del lloc on es localitza
les estructures iberoromanes
dista 800 metres. Per tant, si la
proximitat d’un nucli poblacional
vora “ar-roquetes” en podria ser
un referent d’autoria dels gravats,
ara ens trobem que hi ha dos nuclis
poblacionals al seu voltant, i amb
les mateixes possibilitats d’atribució,
però amb una diferenciació en
el temps molt important. Un nucli
poblacional el podem incloure en el
període medieval i l’altre en el període
iberoromà, i amb possibilitats de
incrementar-ho fins a un panorama
tardoromà i alt medieval. Però això
encara està per veure.
A més a més, si l’existència d’un
camí medieval que passava prop Arroquetes
ens indica una estructura
de camins important dins el territori,
l’existència d’aquest jaciment iberoromà
en aquest precís lloc, i també
prop del mateix camí, ens indica
vistos els jaciments de les rodalies,
com el Tossal del Molinet del Poal,
o la vila romana de Cantaperdius al
terme de Bellvís, que aquest camí
també era un referent de comunicació
en els temps iberoromans
dins el territori. Per tant, creiem que
en aquest temps més reculats “ar-

oquetes” també podria ser un referent
geogràfic i social important. Tot
i que cal admetre que de moment
no hem trobat cap inscripció llatina,
ni cap inscripció iber en les roques,
com per exemple podem trobar a
la Roca dels Moros del Cogul, i en
cas que estiguessin al seu pla, avui
per avui és impossible detectar-les
per l’edificació moderna que hi ha
damunt del rocam.
Com a segones conclusions podem
dir:
— Que no hi ha creus cristianes
gravades en la roca, per tant,
no hi ha prous indicis de la seva
autoria en aquest temps.
— Que no hi ha inscripcions iberoromanes
en la roca, i que per tant,
tampoc no hi ha prous indicis per
fixar la seva autoria en aquest
període més reculat.
— Que l’existència de dos nuclis
poblats a redós de “ar-roquetes”,
a distàncies aproximades,
fa que tots dos estiguin en el
radi d’influència del mateix lloc
i amb les mateixes possibilitats
d’autoria dels gravats, que per
altra banda, no contenen parallelisme
amb gravats d’aquestes
èpoques.
— Que l’existència d’un camí important
prop del lloc, amb atribu-
DORALUM
X
X
cions territorials tan determinats
com ser camí de Lleida i de Sant
Jaume, i ser camí de connexió
dels jaciments iberoromans de
les rodalies, ens confirma que
aquesta zona del Pla d’Urgell
era un lloc propici per a l’activitat
humana.
Però hi ha dos fets que realment
si que podem concretar, atès que
ens permet continuar amb l’anàlisi.
D’una banda podem afirmar que en
la zona hi ha hagut diferents cultu-
Finestra Mixta STRATO POKER
Xavier Morcillo
C/ Francesc Macià, s/n - 25240 LINYOLA
Tel. 973 57 57 42 - Fax 973 57 57 43
Mòbil 666 40 20 40
Història
FUSTA NOBLE A L’INTERIOR. ALUMINI A L’EXTERIOR
Les finestres STRATO reuneixen la resistència de l’alumini i la calidesa i
harmonia de la fusta.
La composició de les finestres STRATO aporta el màxim aïllament i estanqueïtat
de la seva llar sense tenir de renunciar a la fusta.
Les finestres STRATO ofereixen una gran varietat d’accessoris que junt amb els
seus impecables acabats decoren qualsevol lloc de la seva llar.
51
res i diferents poblacions disperses
als voltants de les “ar-roquetes”,
per a les quals sempre ha existit de
forma inalterable i inamovible aquest
rocam i els seus gravats. De l’altra
banda, l’existència d’aigua en les
seves proximitats, la qual és essencial
per assegurar la pervivència dels
homes i de les dones que han poblat
aquests paratges.
En el proper número analitzarem el
lloc de “Ar-roquetes” des de la perspectiva
de l’aigua.

52
barret picat DESEMBRE 2010
INSTAL·LACIONS I MANTENIMENT
Pompeu Fabra, 16 – 25240 LINYOLA (Lleida) – Tel. 973 57 54 15- Fax 973 71 43 44

Un pas de pardal s’allarga
el nou dia… Aquest és
l’inici d’una de les nadales,
de Joan Llongueras,
que s’acostuma
a cantar durant
aquesta època de
l’any. Si em pregunten
si estic a
favor o en contra
d’ensenyar nadales
als nens i nenes, estic
totalment a favor i sense entrar en
la polèmica de si el tema és religiós
o no, penso que va més enllà. Les
nadales són cançons que tenen
lletres que fan referència al Nadal i
a aquesta època de l’any per extensió,
on també s’hi afegeixen l’advent
i Reis tal com es cita al “Cançoner”
de Joan Amades. Segons sembla
les nadales comencen a existir als
voltants del renaixement i eren cançons
profanes amb un origen popular.
No va ser fins més endavant
que van començar a cantar-se a les
esglésies i es van lligar a la festa del
Nadal. Personalment penso que no
cantar nadales per les seves connotacions
religioses és negar als nens
i nenes una forma d’expressió molt
arrelada a la nostra història. Aquest
any estic en una escola on hi ha de
• primera consulta i diagnosi gratuïtes
• odontologia general
• finançament a sis mesos sense interessos.
• ortodòncia
Nadal, Nadal...
Montse Giné
tot a nivell de
cultures i religions,
i com a
mestra de
música
tinc una
oportunitat
d’or per
ensenyar a
aquests nens i
nenes com n’és
de rica Catalunya
amb cançons de Nadal.
No els vull negar l’oportunitat
de conèixer aquestes cançons.
Joan Amades, un dels etnòlegs catalans
que més va fer per recopilar
el folklore popular, afirma en el seu
“Cançoner”, que el repertori de
cançons de Nadal és un dels més
extensos del repertori de la tradició
popular catalana on s’hi barregen
les cançons cantades dins l’església
durant l’adoració de Jesús com
les cançons per cantar davant els
pessebres casolans. Algunes de les
cançons que es canten habitualment
per Nadal eren, en origen, cançons
de bressol com “El noi de la mare”
o “El cant dels ocells”, popularitzada
arreu del món pel violoncelista Pau
Casals.
Implants i dents
en un sol dia.
Informa’t! 973 71 44 53
la clínica dental
de referència
al Pla d’Urgell
Pons i Arola, 3 - 1r 2a • 25240 Linyola • www.dentalinyola.com
Opinió
53
Per altra banda, tot i que les nadales
tenen un caràcter festiu, trobem
el contrapunt amb “El cant de la
sibil·la”, un cant apocalíptic que es
refereix a la profecia de l’adveniment
del Messies fet per l’endevina (sibilla)
Eritrea.
El jorn del judici perrá el qui no
haurà fet servici.
Jesuscrist rei universal homo i ver
Déu eternal.
Del cel vindrà per jutjar i a cada u
lo just darà (…)
Oh, humil Verge, vós que haveu
parit Jesús Infant aquesta nit,
Vulgueu a Déu per nós pregar que
de l’infern ens vulgui guardar.
Hi ha documents que testimonien
que “El cant de la sibil·la” es representava
a les catedrals de Tarragona,
Girona, Vic, Urgell i Mallorca, on
actualment encara es representa.
Estigueu atents perquè sempre surt
a les notícies.
Bé, i per acabar m’agradaria que
aquest Nadal tothom cantés força
nadales i que aquesta tradició
tan nostra no es perdés mai. Bon
Nadal!

54
barret picat DESEMBRE 2010
Opinió
La meva primera experiència com a
professor universitari tingué lloc a la
Patagònia. Pot semblar una extravagància
exòtica i frívola, molt de l’estil
de les que corren en l’exhibicionista
espai de «españoles en el mundo»,
tanmateix, i potser amarat de les pròpies
ganes de viure intensament una
aventura acadèmica, aquells mesos
passats en l’hivern austral figuraran
entre els millors de la meva vida.
Corria el 1996, i era un no-tan-jove
estudiant de doctorat que compaginava
la història amb la realitat d’un
mestre de primària. Aleshores, el
ministeri d’afers exteriors espanyol
mantenia un programa d’intercanvi
predoctoral en què s’enviava gent
en situacions semblants a les meves
(bé, de fet, majoritàriament es
tractava d’estudiants professionals i
més joves que jo) a les amèriques,
en diversos jumbos. Des de Barajas,
capital de la Madre Patria s’exportava
un bon feix de becaris disposats,
presumptament, a il·luminar els «fills»
de l’altra banda de l’Atlàntic. En certa
mesura, el projecte, generosament
finançat des de Madrid, semblava
la torna dels actes del Vè Centenari,
en el qual jo mateix havia participat
activament ... en contra! Cadascú de
nosaltres s’apuntava a un projecte.
El meu, sobre el qual vaig haver de
fer una recerca i redactar una impecable
memòria, girava a l’entorn de
la «emigración española en Argentina»,
i m’assignaven a la Universidad
Nacional de la Patagònia.
Darrere les grans paraules no sempre
coincideixen les realitats. Després
de tres avions i dia i mig de
tempestes tropicals, vaig arribar a
Comodoro Rivadavia, una polsosa
ciutat voltada de camps petroliers,
i més cosmopolita del que hom
pot arribar a imaginar. Tanmateix,
Patagònia rebelde
Xavier Díez
la meva plaça, com la d’altres dos
companys, no era en aquella aglomeració
de dos-cents mil habitants,
sinó a una altra seu de la universitat,
quatre-cents quilòmetres de desert
al nord, anomenada Trelew.
Trelew és una ciutat encara més
petita, en la vall del riu Chubut. Allà
vaig comprendre la dimensió del
concepte “terra de frontera”. L’havien
creada un grapat de gal·lesos
el 1865, que farts del domini anglès i
la sufocant pressió victoriana, havien
volgut emular el viatge del Mayflower.
Més que implantar una nova
Jerusalem, el que volien era poder
viure en gaèlic, al marge del domini
de l’imperi, en una de tantes experiències
igualitàries que sovintejaven
en el nou món. De fet, encara avui,
els concursos de versos en gal·lès
són un esdeveniment anual que
atreu els descendents del Mimosa, el
veler en què van arribar els primers
153 pobladors europeus de la vall.
Envoltats d’indígenes amb qui van
establir una bona relació, no van
poder resistir a l’expansió argentina,
que comportà l’extermini dels
primers veïns.
Tanmateix, Trelew tenia un cert aspecte
decadent. La ciutat havia crescut
des de mitjans dels cinquanta
del segle XX, en un d’aquells plans
“desarrollistas” implantats pel peronisme.
Havia atret aleshores molta
gent. Procedents de la província de
Buenos Aires, encara que també
onades d’italians, espanyols, jueus
fugitius de l’est europeu. Persones
com l’asturià artista local, conegut
per les seves escultures metàl·liques
dels giratoris de la ciutat, o la madrilenya
María, professora de literatura
de la universitat des de temps immemorials,
de la jueva Patrícia, incansable
entrevistadora dels darrers indis
tehuelches supervivents, o del gallec
Ramón, cònsol honorari d’Espanya i
activista local amb qui vaig compartir
taula i confidències força vegades. O
el xilè Osvaldo, fugit de la dictadura,
i professor de secundària ambulant,
que des d’una furgoneta, i amb altres
companys, anava atenent els diversos
alumnes a distància que vivien
en les disperses estances d’un territori
equivalent a la meitat de l’estat
espanyol.
Com tot lloc de frontera, havia estat
refugi de qui volia refer la seva vida.
Com tot lloc d’expansiu, sovint
amb un passat a oblidar, històries
sovint tèrboles o el desig d’aprofitar
segones o enèsimes oportunitats.
Es percebia, a la xarxa urbana, que
havia experimentat temps millors.
Edificis mig enrunats, carrers sense
asfaltar, males herbes entre les llambordes,
sots inesperats a la carretera,
un antic circuit d’automobilisme
immortalitzat a la pel·lícula Bombón.
Certament, els anys del neoliberal
Menem havia causat més estralls
que els terribles vents patagònics,
que sovint inundaven de la sorra del
desert pròxim aquella modesta ciutat
on cada habitant tenia una història
a compartir en confidències a un
desconegut com jo.
Amb pocs dies d’estança ja intuïa
perquè algun funcionari de Madrid
m’envià allà. En l’època aznarista, hi
havia una veritable passió per la «Reconquista
de América». Empreses
espanyoles tractaven de comprar el
país. Bé, «comprar», resulta excessiu.
Tècnicament «robar» hauria estat
un mot més descriptiu. Bancs i multinacionals
hispàniques assaltaven els
serveis públics en aquella dècada en
què el Fons Monetari Internacional
qualificava l’Argentina com el seu
alumne modèlic per la facilitat amb

què havia pogut aplicar les «reformes
estructurals» suggerides.
Podria posar molts exemples
d’aquesta política que provocava
la preferència, en les revoltes de
la dècada posterior, per destruir
les oficines de les companyies
de Madrid. Només exposaré una.
En privatitzar-se la companyia de
telèfons nacional, Telefónica espanyola
va ocupar-se de gestionar
les telecomunicacions de la
província. Acomiadaren tots els
treballadors, portaren tot el material
de rebuig de la península, i
imposaren una tarifa impossible
per a la butxaca de l’argentí de
classe mitjana (una espècie ja
en vies d’extinció). Així, mentre
jo trucava des de la Patagònia a
casa, pagava tres vegades més
que quan em trucaven de Girona
a la Universitat. I això, per a
gent que cobrava tres vegades
menys que el treballador català mitjà,
suposa una pràctica equivalent
a la dels pirates somalis. Jo, com
altres desenes de companys més,
érem per justificar culturalment
l’espoli, esdeveníem els Bartolomé
de las Casas acadèmics que acompanyaven
als Pizarro i Cortés de les
finances. Al cap i a la fi, eren els fons
de cooperació del lloc on sortien els
nostres viatges i assignacions. Tota
«cooperació» econòmica, sempre
comporta altres «cooperacions»
culturals, educatives.
Tanmateix, la gent amb qui em vaig
relacionar, un cop comprovat el meu
expedient net de peperisme i el meu
nul esperit patriòtic, van obrir-me els
braços. Bé, aquesta és la típica actitud
de la gent de frontera, on sempre
hom hi és de pas, i les relacions han
de ser ràpides, abans no sigui massa
tard, car tothom assumeix que, aviat
o d’hora, el nouvingut abandona el
camp. També van ajudar els problemes
identitaris que comporta la
catalanitat, i que fa identificar-se fàcilment
amb un país que no sap ben
bé què és. Tot i així, encara conservo
algunes amistats de la meva època.
La universitat, com el sistema educatiu,
tenia algunes peculiaritats. Fruit
d’aquest «populisme» de l’època
peronista, els estudiants no pagaven
matrícules universitàries. I amb
la certesa que les classes mitjanes
feia dècades que no arribaven a fi
de mes, les classes, majoritàriament
s’impartien al vespre. La meva tutora,
em va assignar –o més aviat
improvisar– un seminari sobre la
guerra civil, i algunes sessions sobre
història europea del segle XX.
Els meus alumnes, bona part de la
meva edat, han estat els millors que
he arribat a tenir mai. Els somiats
per qualsevol professor de qualsevol
racó de món. Gent crítica, llegida,
argumentaire, honesta, i treballadora...
a la força! Això és, que mentre
al matí treballaven a la benzinera,
a la botiga, al locutori telefònic on
em sentien enraonar en aquella
llengua tan “linda” com no massa
comprensible, a la tarda discutíem
les tesis de Hobsbawn, la validesa
de la historiografia marxista o sobre
si Débord s’havia passat de frenada.
Les classes continuaven sovint al
“Touring”, un cafè dels d’abans de
la Primera Guerra Mundial, en què
Opinió
55
debatíem sobre qualsevol cosa
de present, passat o futur. Els
estudiants patagònics –que no
es feien precisament il·lusions
sobre el que els esperava– exhalaven
una dignitat personal que
poques vegades he copsat en
altres col·lectius. La llarga experiència
de víctimes del neoliberalisme,
amb el còctel d’una passió
cultural els conferia un esperit
profund d’idealisme realista, o
de realisme idealista. Si aquell
moment, caracteritzat per la importació
del model espanyol de
capitalisme (precarietat laboral,
especulació, chanchullisme) era
el millor moment de l’Argentina,
com serien les coses quan tot
plegat s’ensorrés el castell de
naips del medemisme? Cinc
anys després ho van poder
comprovar. I no se’n van sortir
fins que decidiren fer cas omís
dels qui avui influeixen en les nostres
decisions.
Tot i ser molt descregut, gairebé
sempre he estat un alumne molt
aplicat, de manera que mentre feia
classes al vespre, duia a terme la
meva recerca sobre la emigración
española en Argentina. Com no
podia ser d’altra manera, vaig topar
amb els meus “anarquistes”.
Efectivament, mentre resseguia
llibres d’actes de l’associació espanyola
de Trelew, la premsa local
i altra documentació a l’arxiu, les
pistes em van dur a alguns dels
protagonistes del que esdevingué
una de les primeres revolucions
anarquistes de l’època, la de la
Patagònia Rebelde, estudiada per
Osvaldo Bayer i portada al cinema
pocs anys abans del cop militar. No
el vaig acabar per manca de temps,
i perquè els fils anaven més lluny
del que comportava una estança
que se’m féu curta. Tanmateix, amb
els meus estudiants, i amb els companys
del Departament, vaig acabar
convençut, que sovint la dignitat
s’expressa en la rebel·lió.

56
barret picat DESEMBRE 2010
Literari
Quan va nàixer el fill petit del Demètrio
de ca la Falipeta i de l’Antònia de cal
Set-bous hi va haver un gran rebombori
al poble. La notícia que el nadó
portava una curiosa marca al coll es
va estendre com una taca de tinta en
una camisa blanca.
Aleshores, a tot estirar, jo tindria uns
vuit o nou anys, però me’n recordo de
tot com si hagués passat ahir. Grans
i petits ens amuntegàvem a l’entrada
de cal Demetrio. Tothom volia veure
al petit Nasi... Bé, més que veure a
l’infant, volíem admirar el petit estel
que tenia, com gravat, al clatell.
Si tanco els ulls encara puc veure la
munió de gent que, pacient, esperava
el seu torn per pujar a dalt de la casa.
Les cares espectants i aquell parlar en
veu baixa, per no molestar al nounat,
produïen una atmosfera de respecte i
de misteri que amerava l’aire com una
boirina humida.
Mossèn Pallarés hi feia un carreró a la
casa del Demetrio. Me’n recordo bé
perquè, pel fet de ser el mossèn, no li
calia fer cua i podia veure la marca del
nen les vegades que en tingués ganes.
La marca era un estel de cinc puntes
ben definides i, en el seu interior, la
pell era intensament blanca, com un
paper de fumar.
Ara penso que el neguit del mossèn
i les seves repetides visites al petit
Nasi s’han d’interpretar com si l’home
suposés –com la majoria de gent del
poble– que aquella marca assenyalava
un gran destí. Crec que a ell, com a
pastor espiritual del poble, li hagués
agradat d’anunciar-ho, però, per molts
parenostres que digués, no podia endevinar
el do que profetitzava aquell
estel... si és que en profetitzava algun.
Amb tot, la idea –certa o no– que el
mossèn, mentre contemplava a l’infant,
havia murmurat:“...aquest noi farà
La marca
Jaume Balcells Palou
grans coses!”, arribà, com la llum del
sol, a totes les cases del poble.
Els anys van passar com una terbolinada
d’estiu. El nen de l’estel es convertí
en noi sense que ningú li pogués descobrir
cap qualitat o capacitat especial.
Encara avui hi ha qui recorda quan
l’Eduard, l’hereu de cal Pinxo –que ja
fa tres anys que cria mauves*– afectat
per un problema de ciàtica, va anar a
veure al Nasi esperant una mena de
guarició miraculosa.
–Però què coi vol que hi faci jo, Eduard?
–va preguntar el noi ben desconcertat.
–Que em deixis tocar l’estel... –digué
el gran de cal Pinxo.
–Ah!...Toqui’l tant com vulgui, però em
sembla que n’avançaria més anant a
veure al metge!
I així va ser. Quedà ben clar que aquella
estrella nívia del Nasi no tenia cap
propietat curativa. Ni tan sols alleugeria
el dolor!
Tot i que el senyor Evaristo, el director
de les escoles, va recomanar als pares
del Nasi que aquest fes “carrera”, el
noi, una vegada acabat el batxillerat,
va voler deixar els estudis.
És sabut que a qui va afectar més
aquesta decisió fou a la mare. L’Antònia,
una mica donada a fer volar
coloms, havia confessat –en cercles
reduïts– que somniava que el seu fill
petit –potser il·luminat per l’estel– arribaria
a ser un metge prestigiós o un
gran advocat. Així doncs, quan el noi
li va dir que volia ser regador, la dona
va tenir un bon disgust. Endebades va
mirar de convèncer-lo perquè allargués
els seus anys d’estudis, el noi ho
tenia decidit i ben decidit.
Va passar el temps. El Nasi combinava
la feina de pagès amb la de regador.
Cap com ell tan complidor, tan ajudat,
tan esforçat. Tothom n’estava ben content
d’aquell xicot que portava la feina
amb una professionalitat elogiable.
Un dia plujós d’octubre, però, arribà la
notícia que esquerdà la calma habitual
del poble. El cas era que els regants
del poble veí, Torrefumada, havien
denunciat al Nasi per “robar” l’aigua,
al llarg de la temporada passada, de
la Comunitat de Regs i Canals.
No hi havia proves concloents, ni cap
testimoni que pogués assegurar que
havia vist al noi aixecant la pala quan
no tocava, però era de sentit comú pensar
que hi havia hagut alguna irregularitat
en la distribució d’aigües. Resultava
que havia estat un any de forta sequera
i moltes restriccions pel que fa als regs.
Així doncs, era difícil d’entendre que
mentre al nostre poble hi havia hagut
una collita excel·lent, les poblacions
veïnes haguessin patit collites força
dolentes, gairebé catastròfiques.
Van caure les culpes sobre el pobre
Nasi. “Segur que el noi alçava la pala
del canal i deixava regar, quan no ho
podia fer, als seus veïns”, exclamaven
els torrefumats plens d’indignació.
Els regants del poble refusaren aquestes
acusacions, tot i que, a ells mateixos, els
costava de trobar una explicació lògica
del fet que en les poques vegades que
havien pogut regar els seus cultius, no
haguessin patit més sequera.
Els de Torrefumada no van voler atenir-se
a raons i van presentar la denúncia
al President de la Comunitat de
Regs i Canals. Exigien l’acomiadament
del Nasi i, fins i tot alguns, demanaven
indemnitzacions forassenyades.
L’Arturo, de ca la Bessona, de Torrefumada,
en aquells anys, era, el President
de la Comunitat de Regs i Canals.
Un home alt i cepat, amb fama de ser
una persona honrada, assenyada i,
sobretot, estricta.

La gent sabia que si el Nasi era culpable,
l’Arturo no dubtaria ni un instant
a fer-li pagar la seva culpa.
A partir d’aquí, la història es difumina,
es fa borrosa. Hi ha diferents versions,
segons alguns suposats testimonis,
que he mirat d’enllaçar de la millor
manera. El que realment va passar
potser no se sabrà mai, però he procurat
d’apropar-me tot el que he pogut
als fets...
Sembla ser que el Nasi va anar a casa
de l’Arturo per parlar amb ell. El noi
li assegurà al President que li podia
aportar proves de la seva innocència.
–Vostè, senyor Arturo, té un nom, un
prestigi. Si vostè dóna la seva paraula
que li he mostrat proves que no sóc
culpable, cap regant en tindrà dubtes...
–digué el regador amb la seva
tranquil·litat habitual.
–Et veig molt segur, noi! Per què no
ensenyar, doncs, les teves proves a
tothom?
–No, no seria oportú...Vostè ja m’entendrà
quan les vegi.
–I, quan em presentaràs aquestes
proves que dius que tens?
–Avui mateix, si vol.
És sabut que aquella mateixa nit el President
i el Nasi van quedar de trobar-se
en algun lloc concret de la partida de
les Forques. Era a finals d’octubre i la
temporada de reg ja feia temps que
s’havia acabat. No baixava aigua ni a
les secles* ni al canal.
L’Arturo no podia entendre de cap
manera quines proves li podia aportar
aquell noi, en aquell lloc i en aquelles
hores tan intempestives.
Hi va haver qui comentà que l’home,
tot i la seva corpulència, no les tenia
totes, però que el Nasi li inspirava prou
confiança com per no malfiar-se’n i
per donar-li una darrera oportunitat
d’explicar-se a la seva manera.
Diuen que la Nati de cal Sarró, la dona
de l’Arturo, comentà que aquella nit el
seu marit tornà als vols de les dotze i
que es mostrà abstret i pensarós i amb
poques ganes de parlar.
–I doncs? Què ha passat? –preguntà
la dona.
–El Nasi és innocent, ha quedat ben
clar! –digué ell.
Literari
–T’ha portat les proves?
57
–I tant!
I ja no va voler parlar més del tema,
al·legant que havien quedat amb el
noi de no fer més comentaris sobre
aquell assumpte.
–Què no et fies ni de la teva dona?! –li
etzibà la Nati airada.
–Quan un secret el saben més de dos
ja no és secret –sentencià ell.
En pocs dies es convocà una reunió
extraordinària on el senyor Arturo
donà als components de la junta de
la Comunitat de Regs i Canals la seva
paraula d’honor que el Nasi era del tot
innocent de l’acusació que se li imputava.
Ningú en va dubtar ni ningú va
presentar cap objecció i, encara que
el cuquet de la curiositat rosegués a
més d’un per dins, van respectar la
total confidencialitat que el President
havia pactat amb el noi.
En els dos pobles, va ser tema de
conversa i de suposicions variades al
llarg de molts dies, però, poc a poc
es va anar oblidant el cas com una
andròmina que s’emmagatzema en
un racó de l’esgolfa*.
I d’aquell fet no se’n tornà a parlar fins
molts anys més tard, quan l’Arturo de
ca la Bessona, de Torrefumada, delirant
per les febres en el seu llit de mort,
va pronunciar algunes frases que van
sorprendre força els familiars presents.
–Què és aquesta remor?... D’on ve?...
Aigua! Aigua! Déu meu, però...si brolla
de terra, del terra sec de la secla!...
Noi! Noi! Què passa?... Què fas?...!
D’on surt tanta aigua?! Com pot ser?!
L’estel brilla...
Expliquen que el pobre Artur, enfebrat
i moribund, cridava com entre sorprès
i meravellat frases inconnexes com
aquestes. Alguns argumentaven que
fou la febre i que no calia donar més
importància a aquells deliris, però
també hi ha qui pensa que aquell
home fou testimoni silenciós d’un dels
més grans prodigis que s’han vist per
aquestes terres.
*Mauves (malves), secla(sèquia) i
esgolfa(golfa) són paraules locals o comarcals.

58
No fa massa. Tot just acabava d’arribar
al poble a passar uns dies per les
Festes de Nadal. Al moment d’obrir
la porta del carrer (de fet, avinguda
del Dr. Robert), entre els grinyols
dels golfos em va semblar sentir
una mena de música coneguda i
una veu de NO-DO que cantava “Mi
Jaca”. Allò de
«El troníooooooo, la guapeza y la
soleraaaaaaa
y el embrujo de la noche
sevillanaaaaaa
no lo cambiooooo, por la gracia
cortijeraaaaaaa
y el trapío de mi jaca
jerezanaaaaaaa.»...
Quan vaig entrar, va parar en sec.
Vaig obrir les aixetes de pas del
gas i de l’aigua i, mentre pujava les
escales, vaig sentir una corredissa al
pis. Però em va cridar més l’atenció
aquella fortor estranya que em va
venir al damunt tan bon punt vaig
arribar a dalt. Vaig deixar la maleta
en un racó del rebedor i vaig anar directe
al lavabo a rentar-me les mans
i la cara. En creuar el menjador, enfosquit
per les persianes abaixades,
la pudor ja se’m va fer insuportable.
De sobte em va semblar que una
veu ronca i arrossegada em cridava.
—Noooooi!
Vaig mirar al voltant, i res.
—Noooooi! Que ets sord?
Vaig girar el cap i vaig fer un crit de
l’ensurt. Sota la màquina de cosir hi
havia una coseta menudeta i molt
peluda que es bellugava i dos ulls
que em miraven.
barret picat DESEMBRE 2010
Literari
Conte de Nadal 2010
Josep Binefa Palou
—Xiiiit! No cridis, que sóc jo —va
dir la veu escardada—. Que no em
coneixes?
—Taquihonyo, que ets tu?
—No, sóc la Shakira sense afaitar, no
et fot! Qui vols que sigui?
D’un salt, el follet es va plantar sobre
la taula. Amb la seva estatura de no
més de mig metre, encara no m’arribava
a la barba. El recordava des
de la vegada que me’l vaig trobar,
ja feia un parell d’anys, al pis de
Cornellà, però ara el veia una mica
més atrotinat i més magre. Aquesta
mena de follets són molt xerraires
(els agrada molt fer discursos), però
normalment els mortals només els
podem veure en moments màgics.
Ho tinc ben comprovat: a mi se
m’apareixen sempre entre Santa
Llúcia i la Candelera; deu ser quan
surten tots. Els sers d’aquesta mena
es dediquen a fer maleses, a amagar
coses i a treure-ho tot de polleguera,
però el més odiós és que els encanta
la música “cutre”, tant de cantar-la
amb acompanyament màgic, com
d’escoltar-la a tota pala. La primera
vegada que el vaig veure em va sortir
del desguàs de la banyera quan feia
obres al pis; em va martiritzar dos
mesos. Ara el tenia aquí, assegut
en una cadireta encantada damunt
la taula del menjador, movent contínuament
les orelles punxegudes i
embotint tabac dins de la pipa amb
les unglotes brutes i llargues. Segur
que estava a punt de fer-me una
dissertació.
—He vingut a fer­te saber que m’han
nomenat Degà del Consell dels
Follets Torracollons per substituir
l’avi. Guaita quina caperutxa porto;
és la insígnia del meu càrrec! –va
exclamar el follet amb orgull, fent
una pausa per encendre la pipa i
mostrar-me tot tibat la caperutxa, que
més aviat semblava un drap paeller
que li hagués caigut al cap— Fins
ara només coneixia Linyola per allò
que m’explicaven l’avi i el Gremlin
que als estius ve a ratllar cotxes a les
piscines; però ara hi tinc jo la plaça
de torracollons. De moment, a banda
de les quatre foteses que ja improvisaré
sobre la marxa, em dedicaré
sobretot a buscar idees per als programes
electorals de les eleccions
municipals, a veure si me’n compren
alguna. Ja he avançat feina (sóc així,
jo) a veure que et semblen; totes són
idees multifuncionals. Aviso.
Primer que res havia pensat canviar
la bàscula municipal de lloc i traslladar-la
al Castell; així revitalitzaríem el
casc antic, que està deixat de la mà
de Déu. També he solucionat el problema
de l’aparcament: proposarem
de fer un pàrquing subterrani (per
evitar l’impacte visual) al Barranc,
que hi ha esgambi. Més que res,
perquè li tinc molta simpatia a aquest
lloc; va ser la primera trapelleria que
va fer l’avi de jove: posar al punt
més alt del terme i al secà el nom
de “Barranc”, que vol dir “fondalada
profunda i abrupta que fa l’aigua”.
—També es podria fer un telefèric
del Barranc al Campanar per anar i
venir del pàrquing –vaig fer jo rient,
per posar més llenya al foc.
–Bona, aquesta! Me l’apunto! Com a
proposta ecològica i de conservació
de l’hàbitat natural he rumiat de fer un

cavalló ben gros de terra al mig del
Planell, de cap a cap com si fos una
riba; així omplirem la plaça, que es
veu molt desangelada, i els avis del
Centre de Dia que hi haurà al sindicat
hi podran plegar caragols, esbrossar,
fer camamilla sense cansar­se massa i
ensenyar­ne a la canalla; les orenetes
i especialment les vespes de ganxo,
que ja se n’acaba de perdre la mena,
hi trobaran fang per fer els nius i salvarem
espècies en perill d’extinció.
Anirà de l’Ateneu fins al Monument
al Pagès 2.0 que pararem davant del
Gis­Mat els dissabtes al matí. I a més a
més, amb el fanguer i el patamoll que
s’hi farà quan plogui, hi haurà unes
bones testarrades! Que et sembla?
S’hi veu la meva mà, o no?
—Quina por que em fas! Però vols
dir que no s’hauria de solucionar el
problema de la variant, que no l’agafa
ningú?
El Taquihonyo es va posar dempeus
i em va acostar el broc de la pipa al
nas amb un to una mica amenaçador.
—La variant, ni tocar­la, guapo, que
la va dissenyar el meu avi! —va continuar—
Però tot té solució, només cal
pensar una mica. Podríem traslladar
el semàfor de l’entrada del poble al
primer reguer, just a ran de la rotonda
i que cada vegada estés vermell un
quart d’hora com a mínim. Així els
cotxes que s’hi aturessin servirien de
parada i els que vinguessin darrere
farien reümfla i haurien de desviar­se
per força per fora vila. Ara, que sàpigues
que guanyarà el PP...
Després d’aquesta última frase, la
bestioleta va tornar a seure amb un
aire de satisfacció que feia ràbia.
—A les municipals guanyarà el PP?
Vols dir que vas bé? —vaig replicar
amb incredulitat.
—No, collons! A les municipals no, a
les generals, que són les que comp­
ten. Les altres, comèdia a la plaça. Ja
ho tenim tot manegat amb els Gremlins.
Que et sembla, quina n’hem fet!
Ja fa temps que hi barrinem.
—Què vols dir? Que el Zapatero és
un Gremlin camuflat? I què hi guanyeu
vosaltres amb el PP al govern?
El follet em va mirar de vaig cap a
dalt amb cara de perdonavides i em
va replicar mastegant les paraules:
—Et sembla poca tocada de collons?
–aquí va fer una pausa per ensalivar.
–A més a més serem assessors dels
ministres, els que remenarem les
cireres, el govern a l’ombra. Jo ja
he demanat d’inspirar la política lingüística
(vol dir la del català). I ja t’ho
dic: als actes públics solament es
podrà parlar el català resant el rosari
(només si és en llatí), i exclusivament
a les lletanies: una de cada cinc; per
cada quatre “ora pro nobis”, un “pregueu
per nosaltres”: aquesta serà la
quota. Si es resa en castellà, “prevalece
siempre la lengua del Imperio,
que lo sepas”. I als espectacles,
només al Pessebre Vivent.
Literari
59
...la caperutxa, que més aviat
semblava un drap paeller que li
hagués caigut al cap...
—Però si no parlen? Només s’estan
quiets! –vaig replicar jo, indignat.
—Si ja heu de venir amb reivindicacions
des del primer dia, ni això! —va
sentenciar el follet amb un cop de braç.
—Vols dir que els del PP us necessiten
per fer propostes com les que
fas tu? Jo n’he sentides de la seva
boca de més grosses i tampoc no
paren mai de tocar els collons. Tinc
por que us passaran la mà per la
cara i encara us prendran ells la
feina a vosaltres; per comptes de
govern a l’ombra, sereu un munt
d’aturats al sol! No has vist la pellícula?
—li vaig abocar jo amb una
rialla plena de malícia.
El Taquihonyo va callar en sec. La
cara se li transformà i el color de la
pell li va passar de grisot brut a verd,
i després cap a vermell tornassolat.
Va començar a tremolar de dalt a
baix i a serrar les dents, mentre emetia
un giric estrany i treia fum per les
orelles. Després es va anar fent petit
dins d’un núvol de fum blanc, fins
que va desaparèixer del tot, deixant

60
un rastre de guspires brillants de
colorets que s’anaven fonent entre
arpegis de campanetes.
Jo em vaig posar a obrir finestres.
Però encara no havia obert la primera
que ja el vaig tornar a sentir:
—Nooooooiii! Ja torno a ser aquí
–Ara el follet estava assegut damunt
la TV—. He consultat el que m’has
dit i com als toros: “división de opiniones”.
Però uns quants hem agafat
por i hem decidit d’avortar l’operació
des d’ara.
—Sou gaires, els dissidents? —vaig
preguntar encuriosit.
–De moment, tres –va respondre
amb aire poc convincent i cara de
pòquer—. Jo, un Gremlin coix (que
encara és més catalanista que jo) i
tu, que, com que ets tan sentit en
aquestes coses, seràs el líder i pas­
barret picat DESEMBRE 2010
Literari
saràs davant; després nosaltres ja
anirem venint al teu darrere, segons
com. Ara bé: t’hauràs d’aprimar, que
per a les entrevistes a la televisió no
dónes la imatge; això també t’ho dic.
—A mi no m’emboliquis. Ja us aclarireu!
–vaig respondre indignat–. Si no,
perquè sou tan rucs! I tu, caragirat,
a veure si et talles les ungles, que,
a part de llargues, ja fa massa anys
que porten dol. I dutxa’t, que fots
una catipén irresistible i vas tot ple
de cascarres.
El nan em va mirar satisfet amb rialla
de malparit.
—Jo en sé d’un que s’ha picat, hihihihihihihi.
Ja en continuarem parlant
un altre dia. Pensa­t’ho.
D’un bot va baixar del televisor, va
girar cua i es va encarar saltironant
baldim-baldam cap a la porta. Però
encara es va girar un moment per
dir-me:
—Para compte amb el llit! No me
n’he pogut estar d’afluixar els caragols
de les potes. Ja veus que vaig
de bon rotllo.
Mentre saltava escales avall, es va
posar a xiular “La fadrina va a la font”.
Abans d’arribar a baix, vaig sentir
que cridava:
—La pasta de dents, la tens al congelador!
D’amic a amic t’ho dic!
Jo vaig córrer a obrir finestres i després
vaig anar al lavabo a rentar-me
les mans. Vaig obrir l’aixeta i ni gota
d’aigua.
—Malparit!.. ja m’ha tancat l’aigua!
TAQUIONYOOOOOOO!... Quina
creu!
Bon Nadal!

Una senyora entra en una carnisseria i diu:
-Posi’m aquella cara de porc.
-I el carnisser li contesta:
-Senyora, això és un mirall.
El racó dels acudits
Una professora pregunta:
-Andreu, com t’imaginaries l’escola perfecta?
-Tancada senyoreta, tancada.
–Doctor, doctor com està el meu fill?
–Miri li hem posat oxigen!
–Osti, jo li volia posar Martí!
–Doctor, doctor, em fa mal aquí...
–Doncs posis allà!
–Doctor, em puc banyar amb diarrea?
–Si, però en necessitarà molta!
Gerard Soldevila Pelegrí
Entreteniments
61
Un nou professor arriba a l’escola: -Bon dia, el meu nom
és Llarg.
-Tranquil, tenim temps.
Una senyora truca a una carnisseria:
-Perdoni, vostè té orelles de conill, cap de porc i potes
de gall?
-Si
-Doncs deu ser lletgíssima!
Doctor, doctor el meu fill s’ha empassat una rata.
Doncs que es mengi el gat.
La meva àvia la setmana passada va caure pel balcó i
ara és al cel.
-Doncs sí que rebota!
Envieu els vostres acudits a:
gerard.soldevila@hotmail.com

62
Biblioteca Salvador Espriu
barret picat DESEMBRE 2010
Cultura
Novetats Nadal 2010
PSiCoLoGia
LLIBRES
— BUCAY, J. Seguir sin ti: un relato
sobre la separación y la búsqueda
del amor auténtico. RBA, 2009.
— CONANGLA, M.M. Sense ànim
d’ofendre. La Magrana, 2010.
— ROVIRA, A. Un Cor ple d’estrelles:
un relat sobre el poder de l’amor.
Ara Llibres, 2010.
CRiMiNoLoGia
— PUJOL, C. En l’escena del crim:
10 nous casos del forense Narcís
Bardalet. Columna, 2010.
PaLEoNtoLoGia
— AGUILERA,G. Una humanitat
extingida: un apassionant viatge
40.000 anys enrere al món dels
neandertals. Ara Llibres, 2009.
BoLEtS
— ESTÉVEZ, M. El Secret dels rovellons.
Ara Llibres, 2010.
CUiNa
— BORRELL, M. Mi cocina antiestrés:
20 productos esenciales,
40 recetas sencillas y apetitosas:
la alimentación, fuente de salud.
Hispano Europea, 2010.
MÚSiCa
— SMITH, P. Éramos unos niños.
Lumen, 2010.
ESPoRtS
— RALLO, J. Ponte en forma en 9
semanas y media. Espasa, 2009.
NoVEL·La
— ALIBEK, P. arrels nòmades. La
Campana, 2010.
— CAPDEVILA, L. Sota la pell. Proa.
2010.
— D’AVENIA, A. Blanca com la neu,
vermella com la sang. Rosa dels
Vents, 2010.
— ESPINOSA, A. tot el que podríem
haver estat tú i jo... Rosa dels
Vents, 2010.
Montserrat Espina Bellet
— GLUKHOVSKY, D. Metro 2033.
Timun Mas, 2010.
— LÓPEZ BARRIO, C. La Casa de los
amores imposibles. Plaza&Janés,
2010.
— PASTOR, M. L’any de la plaga. La
Magrana, 2010.
— PYNCHON, P. Contraluz. Tusquets,
2010.
— RIESCO, N. El elefante de marfil.
Grijalbo, 2010.
— RIVERA LITELIER, H. El arte de la
resurrección. Alfaguara, 2010.
— SOMOZA, JC. El Cebo.
Plaza&Janés, 2010.
— STEEL, D. Un regalo extraordinario.
Plaza/Janés, 2010.
— STROUT, E. olive Kitteridge. Edicions
del 1984, 2010.
— VAZQUEZ-FIGUEROA, A. Kalashnikov.
Ediciones B, 2010.
— WROBLEWSKI, D. La Història
d’Edgar Sawtelle. Empúries, 2010.
— ZWEIG, S. La impaciència del cor.
Quaderns Crema, 2010.
PoESia
— 50 poemes per saber de memòria.
Ara Llibres, 2010.
— PENA, G. La revolució del bon
gust. Pagès, 2010.
tEatRE
— GALCERAN, J. Sis comèdies.
Edicions 62, 2010.
GUiES DE ViatGE
— Bulgaria. El País-Aguilar, 2009.
— GARCÍA MARÍN, J. asturias. Gaesa,
2010.
— MONREAL, M. País Vasco. Gaesa,
2010.
HiStÒRia
— VINYET ESTEBANELL, J. Diari
de guerra d’un requetè català
als fronts del Segre, del Pallars
de l’Ebre i de Llevant. Garniseu,
2010.
CÒMiCS (adults)
— DUPOY, P. Bienvenido a Bobolandia:
el comportamiento humano
en el medio. Dibbuks, 2010.
— MENDOZA, A. Barcelona Low
Cost. Glenant, 2010.
SECCIÓ INFANTIL
CoNtES
— CANAL, E. Sota el coixí... una
porta. Baula, 2010.
— LE RAY, A. En Nat i el secret de
l’Esperança. Baula, 2010.
iMaGiNaCiÓ iNFaNtiL
— KASPARAVICIUS, K. Coses que
passen de tant en tant. Thule,
2010.
— STILTON, G. Cinquè viatge al regne
de la fantasia. Destino, 2010
— VINYOLI, J. El gran llibre de relats
de pirates i corsaris. Parramón,
2010.
NoVEL·La JUVENiL
— ASHER, J. Per tretze raons. Estrella
Polar, 2009.
— BRADLEY, A. Els estranys talents
de la Flàvia. Columna, 2009.
— FRITZPATRICK, B. Hush, hush.
Ediciones B, 2010.
MatÈRiES iNF/JUV
— BRENIFIER, O. Digues, pare, per
què m’estimes? Estrella Polar,
2010.
— BRENIFIER, O. Digues, mare, per
què existeixo? Estrella Polar, 2010.
— CHIAPPONI, F. La Muntanya i el
bosc. Cossetània, 2.010.
SECCIÓ DVD’S
DVD’S (infantil)
— DIPPÉ, M.A. Garfield y su pandilla.
Animation Picture Company, 2010.
— KNIGHT, A. La Bella y la bestia:Una
Navidad encantada. Walt Disney
Animation, 2010.
— LAU, W. Barbie. Moda màgica en
Paris. Mattel Inc, 2010
— PEYTON, B. Como perros y gatos:
la revancha de Kitty Galore. Warner
Bros, 2010.
DVD’S (Juvenil)
— DONNER, R. Los Goonies. Amblin
Entertainment, 2010.

— GEIGER, W. Liberad a Willy 4:
aventura en Sudàfrica. Warner
Bros, 2010.
— WHITE, S. La Niñera màgica y el
Big Bang. Universal Pictures, 2010.
— ZEMECKIS, R. Cuento de Navidad.
Walt Disney Pictures, 2010.
DVD’S (adults)
— CAMPBELL, M. al límite. Warner
Bros, 2010.
— GRAY, F.G. Un ciudadano ejemplar.
Overture Films, 2010.
— NOLAN, C. origen. Warner Bros,
2010.
— SCORSESE, M. Shutter island.
Paramount Pictures, 2010.
— SCOTT, R. Robin Hood. Universal
Pictures, 2010.
— SLADE, D. La saga Crepúsculo:
Eclipse. Summit Entertainment,
2010.
Des de la biblioteca
Les biblioteques són vitals a l’hora
de promoure la lectura. D’una
banda, perquè són ell lloc idoni per
trobar aquells títols més atractius
per als seus usuaris i perquè és on
es protegeix els bons llibres del pas
del temps i les modes del moment. I
d’altra banda, perquè amb les seves
activitats de dinamització, treballen
per fer de la lectura un hàbit comú,
natural i necessari.
En aquesta línia,i també a Linyola,
la biblioteca pública ha anat desenvolupant
al llarg de l’any en curs el
seu programa de promoció de la
lectura. Entre els avantatges de la
proposta cal destacar l’oferta d’una
programació estable de certes activitats
i que són adreçades a públics
i edats diversos.
Moltes d’aquestes activitats són
una bona ocasió per afermar els
contactes amb l’escola en tant que
el foment de la lectura també està
integrat en el projecte educatiu del
centre. Així, abans de les actuacions,
la biblioteca fa arribar al professors
del CEIP El Sitjar la informació corresponent
a les activitats de la biblioteca.
Després els tutors treballen els
diferents temes que es tracten a les
visites escolars a la biblioteca com
a centre d’interès.
Aquesta interrelació és on podríem
dir està la causa de la bona rebuda
per part dels alumnes de l’Escola
de Linyola en vers, per exemple,
cada convocatòria de la Setmana
del Llibre Infantil i Juvenil a les
Terres de Ponent o de l’exposició
”El Món de Màrius Torres. Un viatge
des de la realitat cap a l’interior”.
Com ja es va informar en el passat
número de la revista, la biblioteca
va voler dedicar el seu espai per
acollir una exposició sobre un
poeta lleidatà, en Màrius Torres, la
poesia del qual ha traspassat l’oblit
del temps i avui és considerat un
dels poetes més importants i influents
del segle XX.
I amb aquesta exposició, els nens i
nenes acompanyats del seus mestres
van poder conèixer i gaudir de
la poesia d’aquest mestre i, fins i
tot, alguns es van atrevir a recitar
algunes de les seves poesies. Però
pel que fa a recitals, esmentar que
es va concloure amb el Recital “Entre
l’herba i els núvols” a càrrec de
Dolors Aldomà i Joan Cornudella.
Un recital audiovisual amb tastets
musicals que va posar un punt i
final brillant a l’homenatge de la
biblioteca Salvador Espriu a Màrius
Torres amb motiu del centenari del
seu naixement.
I parlant d’activitats de difusió de
la lectura, dir que un any més la
biblioteca torna a posar a l’abast
dels seus usuaris els títols dels
Premis de Literatura Infantil i Juvenil
“Atrapallibres“ i “Protagonista Jove“
i que són convocats pel Consell
Català del Libre Infantil i Juvenil
Cultura
63
(CLIJCAT). També podeu consultar
aquests dies el díptic de Novetats
del Nadal ­2010 que es reparteix
casa per casa i el llistat de novetats
de –Barret Picat– que s’adjunta amb
aquestes ratlles .
S’acaba però l’any amb la tradicional
Hora del Conte de Nadal, enguany
amb Sílvia Palazon.
La Sílvia és una princesa, que amb el
seu “Bon pare rei” porta una muntanya
de contes i rondalles tan alta com
la torre del seu castell. Però la Sílvia
no és una princesa qualsevol, sempre
tancada a la seva torre d’ivori i plata.
Amb el seu cabell negre i despentinat,
unes botes de muntanya i la seva vareta
màgica viatja pel món, aturant-se
a qualsevol indret on hi hagi xibarri
de nens i nenes, menuts, remenuts,
grans i, fins i tot, mitjans, per explicar
a tots i totes (també deixa que escoltin
pares i mares, avis i àvies, mestres...)
les seves aventures i desventures.
Si voleu que la Sílvia us expliqui contes,
veniu el 24 de desembre a les
12h a la biblioteca Salvador Espriu
de Linyola.
I ja després de festes, ens retrobem
amb una nova edició de la
Setmana del Llibre Infantil i Juvenil
amb molts llibres sobre “Territoris
Fantàstics”. Tot a partir del 20 de
gener i fins el 6 de febrer, en horari
de biblioteca.
Bones festes i bon any 2011!
SUBSCRIU-TE A
BARRET PICAT

GAS-OIL
A DOMICILI
Calefacció
Agricultura
Automoció
Telèfons per a comandes i qualsevol consulta:
973 57 57 28 - 973 57 57 37 (gasolinera) - 696 44 10 19
Prat de la Riba, 109 - 25240 LiNYoLa

Els reietons
Racó verd
Els ocells de Linyola
El reietó i bruel són les dues espècies
de la família dels Regulidae
presents a les nostres contrades.
Anteriorment eren classificats dins
de la gran família dels Sylviidae,
amb els que comparteixen l’alimentació,
insectívora, els becs fins
i la forta activitat vital, sent ocells
molt neguitosos. El seu nom llatí,
Regulus, significa “petit rei”, fent
referència a la petita corona acolorada
present als capells dels adults.
Es tracta dels ocells més petits de
les nostres terres, menys de 10 cm,
de coloració verd-oliva, difícils de
diferenciar a simple vista. La característica
principal que ens permetrà
distingir ambdues espècies és la
presència d’una cella blanca en el
bruel.
Reietó (Regulus regulus)
Petit ocellet de 9 cm de tonalitats
verd-oliva, pàl·lides cap al ventre i
més fosques a les parts superiors,
tirant a grisenca a les ales. Presenten
una coroneta envoltada de dues
franges negres, taronja als mascles
i d’un groc intens a les femelles. Els
joves no tenen aquesta coloració
al pili.
El reietó habita en els boscos subalpins,
per la qual cosa no és present
durant l’època de reproducció a la
plana de Lleida. Tot i ser força sedentari,
a l’hivern es desplaça de les
zones més fredes cap a zones amb
clima més suau, on s’hi ajunten les
poblacions provinents del centre i
nord d’Europa. En la seva dieta entra
Roger Guillem Martí
Femella de reietó (foto: www.wikipedia.com)
tot tipus d’invertebrats, que busca
entre els arbres.
És durant l’hivern quan es poden
observar reietons a la plana de Lleida,
tot i que la seva presència és
escassa, a causa d’estar íntimament
lligada als arbres per tal de cercar
aliment. Tot i això s’han observat
alguns individus al nostre terme,
sobretot en les petites pinedes
presents als Prèstims i al pantà de
Linyola.
Bruel (Regulus ignicapillus)
El bruel és molt semblant al reietó,
tant en mida com en les coloracions
verd-oliva que presenta al cos, pàl-
Bruel, observar les celles blanques que el
diferencien del reietó (Foto: www.wikipedia.
com)
65
lides cap al ventre i més fosques a
les parts superiors. Així mateix, tenen
una coroneta de color taronja als
mascles i groga a les femelles. Ara
bé, aquesta coroneta està envoltada
a cada costat per una franja negra,
una cella blanca i una línia ocular
negra. En els joves ja és present la
cella blanca i la línia ocular negra,
però no la coroneta.
Habita tot tipus de bosc, montà,
subalpí, mediterrani i de ribera.
Així és present en bona part de
Catalunya, on té un comportament
majoritàriament sedentari. La manca
de boscos a la plana de Lleida
ocasiona que el bruel sigui un
reproductor localitzat. En canvi, a
l’hivern es pot localitzar en qualsevol
punt de la plana, amb l’arribada
d’individus de zones fredes, tant de
Catalunya com de la resta d’Europa.
En aquesta època fins i tot es pot
trobar en zones de conreu, tant de
regadiu com de secà. La seva alimentació
és insectívora, a base de
diferents invertebrats que captura
en els arbres i arbustos.
El bruel pot ser observat durant
l’hivern en qualsevol punt del nostre
terme, tant en conreus, petites
taques forestals o boscos de
ribera, en els reguers i riu Corb.
Les citacions són més abundants
que al cas del reietó, a causa de
l’amplitud d’hàbitat durant aquesta
època. Així a finals de setembre ja
s’observen els primers individus,
que romandran entre nosaltres fins
a finals de febrer.

66
barret picat DESEMBRE 2010

Celebració 70 anys
Quinta del 83
Celebració 60 anys
Celebració 75 anys
Quintes
Fotos: Ferran Blanch, C. Arenas, S. Guerrero, Quinta 83

Fila de dalt d’esquerra a dreta: Fco.Javier Díaz, Xavier Solsona, Ramsés Batista, Sònia Palou, Damià Tarragona,
Miquel Rodríguez, Ramon Antoni Velimelis, Xavier Vilanova, Jordi Droguet.
Fila del mig d’esquerra a dreta: Ma.Pilar Señís, Juan Manuel Arce, David Escribà, Anna Rosell, Roser Martí, Josep
Antoni Ortega,Susanna Civit, Montse Cortasa, David Serra.
Fila de baix d’esquerra a dreta: Jordi Paul, Benjamí Carmona, Àngel Arrabalí, Isabel Armario, Jaume Martí, Josep
Maria Duart, Jordi Folguera, Toni Folguera.
Quinta del 79
Fila de dalt d’esquerra a dreta: Sebastià Caba, Antonieta Torres, Albert Pedrós, Carles Clarissó, Susana Fajardo,
Cristina Mir, Mònica Rodríguez, Laura Tàssies, Mercè Español, Cristina Martí, Azuzena Lavin, Eloi Mir.
Fila de baix, d’esquerra a dreta: Esther Querol, Annabel Caba, Montse Falcó, Eva Mata.