BarretPicat-183

28
barret picat DESEMBRE 2010
vistes de Linyola
Records i enyorances
EL meu padrí
Recordo de la meva infantesa al meu
padrí Miquel un home reposat,que
parlava a poc a poc. M’agradaven
d’ell moltes coses, una d’elles és que
el diumenge al matí, feia de fuster a
l’entrada de casa seva, sobretot a
l’hivern quan feia mal temps. Tenia,
gairebé totes les eines, hi treballava
sobre un banc de fuster i quan feia
alguna cosa, prenia les mides amb
molta cura per no equivocar-se.
Però el que m’ha quedat més era la
seva manera de beure aigua. Se’n
anava al passadís de l’entrada, on hi
havia el càntir d’aigua fresca. L’agafava,
l’aixecava verticalment sobre
la seva cara i començava a xerricar
fent molt soroll, amb un ritme pausat.
El galet d’aigua li queia sobre el llavi
superior i entrava a la seva boca i la
xuclava sorollosament. EL tragueig
durava llarga estona i quan acabava
el padrí buidava l’aire dels seus
pulmons i començava a respirar de
pressa.
A mi em feia venir set i això que no
bevia més que aigua. No he conegut
mai ningú que en sabés tan de beure
aigua. Hi havia bevedors que sabien
xerricar lo vi, però el padrí xerricava
l’aigua amb una gràcia que sense
voler et feia badar. A vegades després
de fer un trago llarg, feia un rot
i deia “collons, què bona és l’aigua
fresca”. Quan acabava de beure i
veia que me’l mirava encantat, em
deia, si xerriques l’aigua no et farà
mai mal, i quan estàs acalorat i tens
la panxa calenta, és fàcil que l’aigua,
sobretot si és freda, et faci mal.
Enyorances
El gos rabiós
Josep Maria Mir Bauló
Recordo de la meva infantesa un
gos rabiós que passà per casa, una
nit, i mossegà al nostre gos. El cas
anà de la següent manera: lo pare,
la mare, el meu germà i jo anàrem
amb una tartana a la festa major
de Cubells, on hi teníem família.
A l’arribar-hi ens digueren que els
havia parit una gossa i ens oferiren
un gosset. Ens va costar vèncer
la resistència inicial del pare, però
per fi ens emportàrem lo gosset a
Linyola. Als quatre o cinc mesos
li férem una cova o foranca d’una
fondària aproximada d’un metre i
allí es quedava a les nits a dormir,
perquè tancat a casa no s’hi trobava
bé i feia soroll a les nits.
Un dia a punta del dia, el meu pare el
va sentir ganyolar com si li peguessin
i hi va anar i s’hi trobà que hi havia
un gos que li mossegava i aquell gos
al veure’l no va fugir sinó que se li
va encarar contra ell. Per sort seva,
havíem posat una fusta plantada a la
vora del paller que la fèiem servir de
porta, i el meu pare va agafar la fusta
per defensar-se i li anava donant la
fusta i el gos li mossegava la fusta,
fins que se’n va cansar i aleshores
va marxar anant a l’era del Rafelet al
costat del cementiri.
Quan el meu pare es va refer va anar
al meu oncle Joaquim de cal Barceló
per anar a caçar al gos, amb la seva
escopeta. El gos rabiós encara era a
l’era de cal Rafelet i amb un tret fou
Maria Piera, padrina, Joaquim Baulo Piera, Miquel Bauló Piera, Miquel Bauló, padrí, Mundeta
Bauló Piera, la meva mare.