BarretPicat-183

38
El dia de la mona. (Any 1962)
barret picat DESEMBRE 2010
Entrevista
al cinema, però com que a casa
meva (cal Pilota) no teníem diners,
demanava a la gent gran que em
deixessin colar amb ells. Preguntava
a la gent gran i em posava
sota la falda dels abrics llargs o les
capes… segurament el porter feia
la vista grossa, però jo aconseguia
entrar sempre: portés els diners de
l’entrada o no!
–i el col·legi com va anar?
–Bé. Vaig fer aquí la bàsica i després
vaig anar a estudiar a Lleida.
No perquè tinguéssim diners, no,
sinó que una parenta va fer de caritat
que pogués entrar a Lleida a un
internat de monges. En realitat massa
no vaig estudiar ja que tot i que
hi estava en qualitat de “recadera”,
o sigui, que anava a fer encàrrecs,
ajudava en coses de la cuina, etc.
A més, entre que les monges no
sabien gran cosa i que a mi no
m’agradaven massa els llibres (a
part de geografia)… em passava el
dia brodant!
–Però de tant en tant devies tornar
a casa...
–Sí per les festes, a l’estiu… Recordo
que com que érem cinc
germans i pocs diners la mama
es feia un fart de treballar. Com a
totes les cases teníem una mica
de corral amb alguns animals:
gallines que ens donaven ous,
algun conill per criar i menjar, etc.
La mama anava a fer camamilla o
a collir garbes de blat i panís que
assecava davant de casa per donar
menjar als animals. També teníem
un porc que engreixàvem durant
tot l’any amb les sobres del menjar
(peles de patates, fulles d’enciam,
restes d’espinacs...). Quan ja era
ben gros el mataven per fer el mandongo:
així teníem llonganisses,
botifarres i pernils que menjaríem
durant la resta de l’any.
–i ara que hem recuperat l’estany
recentment, què en recordes?
–Doncs no gran cosa, ja que com et
dic, la meva joventut la vaig passar
més a fora que aquí. Sé que hi pescaven
angules que després algunes
dones venien aquí al poble, que hi
havia barquetes (jo hi vaig anar un
parell de vegades), però no me’n
recordo massa. I és que al sortir del
col·legi vaig anar a Bellcaire.
–Què hi vas anar a fer a Bellcaire?
–Doncs el meu padrinet s’havia quedat
vidu i tenia dos nois. Vivia amb
la seva mare, però els nens eren
molt moguts, així que vaig sortir del
col·legi per anar a cuidar-los. Hi vaig
estar dos anys. Era l’època d’anar
al ball els diumenges i de començar
a festejar. Jo tenia un mig noviet de
Bellcaire que era molt cantador i força
eixerit, però res serio. Quan vaig tornar
a Linyola es va acabar. Recordo
que aquí a les noies més guapes o
de les millors cases els hi demanaven
els balls d’una setmana per l’altra.
L’Àngela amb una filla davant del bar.
Maria Domenjó, Àngela Domenjó, Antònio
Domenjó i Paquita Domenjó. Any 1936