BarretPicat-183

què havia pogut aplicar les «reformes
estructurals» suggerides.
Podria posar molts exemples
d’aquesta política que provocava
la preferència, en les revoltes de
la dècada posterior, per destruir
les oficines de les companyies
de Madrid. Només exposaré una.
En privatitzar-se la companyia de
telèfons nacional, Telefónica espanyola
va ocupar-se de gestionar
les telecomunicacions de la
província. Acomiadaren tots els
treballadors, portaren tot el material
de rebuig de la península, i
imposaren una tarifa impossible
per a la butxaca de l’argentí de
classe mitjana (una espècie ja
en vies d’extinció). Així, mentre
jo trucava des de la Patagònia a
casa, pagava tres vegades més
que quan em trucaven de Girona
a la Universitat. I això, per a
gent que cobrava tres vegades
menys que el treballador català mitjà,
suposa una pràctica equivalent
a la dels pirates somalis. Jo, com
altres desenes de companys més,
érem per justificar culturalment
l’espoli, esdeveníem els Bartolomé
de las Casas acadèmics que acompanyaven
als Pizarro i Cortés de les
finances. Al cap i a la fi, eren els fons
de cooperació del lloc on sortien els
nostres viatges i assignacions. Tota
«cooperació» econòmica, sempre
comporta altres «cooperacions»
culturals, educatives.
Tanmateix, la gent amb qui em vaig
relacionar, un cop comprovat el meu
expedient net de peperisme i el meu
nul esperit patriòtic, van obrir-me els
braços. Bé, aquesta és la típica actitud
de la gent de frontera, on sempre
hom hi és de pas, i les relacions han
de ser ràpides, abans no sigui massa
tard, car tothom assumeix que, aviat
o d’hora, el nouvingut abandona el
camp. També van ajudar els problemes
identitaris que comporta la
catalanitat, i que fa identificar-se fàcilment
amb un país que no sap ben
bé què és. Tot i així, encara conservo
algunes amistats de la meva època.
La universitat, com el sistema educatiu,
tenia algunes peculiaritats. Fruit
d’aquest «populisme» de l’època
peronista, els estudiants no pagaven
matrícules universitàries. I amb
la certesa que les classes mitjanes
feia dècades que no arribaven a fi
de mes, les classes, majoritàriament
s’impartien al vespre. La meva tutora,
em va assignar –o més aviat
improvisar– un seminari sobre la
guerra civil, i algunes sessions sobre
història europea del segle XX.
Els meus alumnes, bona part de la
meva edat, han estat els millors que
he arribat a tenir mai. Els somiats
per qualsevol professor de qualsevol
racó de món. Gent crítica, llegida,
argumentaire, honesta, i treballadora...
a la força! Això és, que mentre
al matí treballaven a la benzinera,
a la botiga, al locutori telefònic on
em sentien enraonar en aquella
llengua tan “linda” com no massa
comprensible, a la tarda discutíem
les tesis de Hobsbawn, la validesa
de la historiografia marxista o sobre
si Débord s’havia passat de frenada.
Les classes continuaven sovint al
“Touring”, un cafè dels d’abans de
la Primera Guerra Mundial, en què
Opinió
55
debatíem sobre qualsevol cosa
de present, passat o futur. Els
estudiants patagònics –que no
es feien precisament il·lusions
sobre el que els esperava– exhalaven
una dignitat personal que
poques vegades he copsat en
altres col·lectius. La llarga experiència
de víctimes del neoliberalisme,
amb el còctel d’una passió
cultural els conferia un esperit
profund d’idealisme realista, o
de realisme idealista. Si aquell
moment, caracteritzat per la importació
del model espanyol de
capitalisme (precarietat laboral,
especulació, chanchullisme) era
el millor moment de l’Argentina,
com serien les coses quan tot
plegat s’ensorrés el castell de
naips del medemisme? Cinc
anys després ho van poder
comprovar. I no se’n van sortir
fins que decidiren fer cas omís
dels qui avui influeixen en les nostres
decisions.
Tot i ser molt descregut, gairebé
sempre he estat un alumne molt
aplicat, de manera que mentre feia
classes al vespre, duia a terme la
meva recerca sobre la emigración
española en Argentina. Com no
podia ser d’altra manera, vaig topar
amb els meus “anarquistes”.
Efectivament, mentre resseguia
llibres d’actes de l’associació espanyola
de Trelew, la premsa local
i altra documentació a l’arxiu, les
pistes em van dur a alguns dels
protagonistes del que esdevingué
una de les primeres revolucions
anarquistes de l’època, la de la
Patagònia Rebelde, estudiada per
Osvaldo Bayer i portada al cinema
pocs anys abans del cop militar. No
el vaig acabar per manca de temps,
i perquè els fils anaven més lluny
del que comportava una estança
que se’m féu curta. Tanmateix, amb
els meus estudiants, i amb els companys
del Departament, vaig acabar
convençut, que sovint la dignitat
s’expressa en la rebel·lió.