BarretPicat-183

24
Feia un parell d’anys que amb la colla
del club excursionista de Linyola
volíem anar a pel Mont Perdut, a
veure si el trovàbem. Però la climatologia
i altres qüestions ens feien
descartar-ho.
Aquest estiu vam decidir fos com fos
que el Mont Perdut seria el nostre
objectiu.
L’estratègia seria senzilla, ens hi aniríem
una setmana! Si no el fèiem el
primer dia, el faríem el segon, i sinó
el tercer; pero tornaríem a casa amb
el Mont Perdut trobat.
Per a qui no coneix la zona del Parc
Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut
us en faré 5 cèntims.
El Massís del Mont Perdut és el
més alt del Pirineu i el formen tres
pics: Cilindro de Marboré (3.325
m), Mont Perdut (3.355 m) i Pico
añisclo o Soum de Ramond
(3.254 m). I l’acompanyen les valls
d’Escuaín, añisclo, Pineta i ordesa.
Part del massís forma part de
territori francès, custodiat per la vall
i el Circ de Gavarnie i la seva gran
cascada d’uns 428 m d’alçada, la
més gran d’Europa i que neix del
Lago Helado que està al peu del
Mont Perdut.
Nosaltres decidim que pujarem
per la vall d’Ordesa i ja que hi som
intentarem fet tants pics de 3.000 m
com ens doni temps; ja que n’hi ha
22! Plantarem el nostre camp base
al Refugi de Goriz (2.200 m), però
abans hi haurem d’arribar.
barret picat DESEMBRE 2010
Excursionisme
El parc nacional d’Ordesa
i el Mont Perdut (1)
Marta ortiz
Sortírem de la pradera d’Ordesa i
seguírem el GR que acompanya en
tot moment el riu Arazas i les seves
cascades “las Gradas de Soaso”
fins arribar al Circ de Soaso, on
en aturàrem davant de la famosíssima
cascada “Cola de Caballo”,
anomenada així per la seva forma
característica
Després de salvar un fort desnivell
per “las clavijas de Soaso”, una
estoneta més tard arribem al Refugi
de Goriz, la que serà la nostra casa
durant una setmana. Un cop les forces
ja estan recuperades ens posem
d’acord i estudiem quin és el millor
dia per intentar el Mont Perdut. Tots
estem d’acord que intentarem primer
el Mont Perdut, el temps que ens espera
no és massa bo, segons diuen…
L’endemà al matí ens aixequem a
primera hora, però com sempre sortim
tard, i això ens obliga a apretar
durant la pujada per evitar trobar-nos
mal temps a dalt el cim. Ja veiem
que els temps no ens acompanyarà
gaire, està nuvol i fa fred, el sol
sembla que vol sortir. No sé si ho
aconseguirà. Som 2 de juliol i no ho
sembla pas, la quantitat de neu que
hi ha ens sorprent. Ja ens han avisat
al refugi que l’últim tram al cim està
gelat, necessitem grampons i piolet i
si no en tenim millor no pujar. L’últim
tram per arribar al cim és una forta
tartera amb pedra molt esmicolada
que roman gelada quasi tot l’any. La
neu caiguda durant l’hivern i la calor
tardia fa que encara a principis de
juliol estigui gelada. Aquesta tartera
l’anomenen “la escupidera” i és
molt perillosa perquè hi han mort
molts excursionistes en els últims
anys. Aquest tret fa que el Mont
Perdut sigui un cim de molta dificultat
tècnica que no ens hem de prendre
a la lleugera.