BarretPicat-183

54
barret picat DESEMBRE 2010
Opinió
La meva primera experiència com a
professor universitari tingué lloc a la
Patagònia. Pot semblar una extravagància
exòtica i frívola, molt de l’estil
de les que corren en l’exhibicionista
espai de «españoles en el mundo»,
tanmateix, i potser amarat de les pròpies
ganes de viure intensament una
aventura acadèmica, aquells mesos
passats en l’hivern austral figuraran
entre els millors de la meva vida.
Corria el 1996, i era un no-tan-jove
estudiant de doctorat que compaginava
la història amb la realitat d’un
mestre de primària. Aleshores, el
ministeri d’afers exteriors espanyol
mantenia un programa d’intercanvi
predoctoral en què s’enviava gent
en situacions semblants a les meves
(bé, de fet, majoritàriament es
tractava d’estudiants professionals i
més joves que jo) a les amèriques,
en diversos jumbos. Des de Barajas,
capital de la Madre Patria s’exportava
un bon feix de becaris disposats,
presumptament, a il·luminar els «fills»
de l’altra banda de l’Atlàntic. En certa
mesura, el projecte, generosament
finançat des de Madrid, semblava
la torna dels actes del Vè Centenari,
en el qual jo mateix havia participat
activament ... en contra! Cadascú de
nosaltres s’apuntava a un projecte.
El meu, sobre el qual vaig haver de
fer una recerca i redactar una impecable
memòria, girava a l’entorn de
la «emigración española en Argentina»,
i m’assignaven a la Universidad
Nacional de la Patagònia.
Darrere les grans paraules no sempre
coincideixen les realitats. Després
de tres avions i dia i mig de
tempestes tropicals, vaig arribar a
Comodoro Rivadavia, una polsosa
ciutat voltada de camps petroliers,
i més cosmopolita del que hom
pot arribar a imaginar. Tanmateix,
Patagònia rebelde
Xavier Díez
la meva plaça, com la d’altres dos
companys, no era en aquella aglomeració
de dos-cents mil habitants,
sinó a una altra seu de la universitat,
quatre-cents quilòmetres de desert
al nord, anomenada Trelew.
Trelew és una ciutat encara més
petita, en la vall del riu Chubut. Allà
vaig comprendre la dimensió del
concepte “terra de frontera”. L’havien
creada un grapat de gal·lesos
el 1865, que farts del domini anglès i
la sufocant pressió victoriana, havien
volgut emular el viatge del Mayflower.
Més que implantar una nova
Jerusalem, el que volien era poder
viure en gaèlic, al marge del domini
de l’imperi, en una de tantes experiències
igualitàries que sovintejaven
en el nou món. De fet, encara avui,
els concursos de versos en gal·lès
són un esdeveniment anual que
atreu els descendents del Mimosa, el
veler en què van arribar els primers
153 pobladors europeus de la vall.
Envoltats d’indígenes amb qui van
establir una bona relació, no van
poder resistir a l’expansió argentina,
que comportà l’extermini dels
primers veïns.
Tanmateix, Trelew tenia un cert aspecte
decadent. La ciutat havia crescut
des de mitjans dels cinquanta
del segle XX, en un d’aquells plans
“desarrollistas” implantats pel peronisme.
Havia atret aleshores molta
gent. Procedents de la província de
Buenos Aires, encara que també
onades d’italians, espanyols, jueus
fugitius de l’est europeu. Persones
com l’asturià artista local, conegut
per les seves escultures metàl·liques
dels giratoris de la ciutat, o la madrilenya
María, professora de literatura
de la universitat des de temps immemorials,
de la jueva Patrícia, incansable
entrevistadora dels darrers indis
tehuelches supervivents, o del gallec
Ramón, cònsol honorari d’Espanya i
activista local amb qui vaig compartir
taula i confidències força vegades. O
el xilè Osvaldo, fugit de la dictadura,
i professor de secundària ambulant,
que des d’una furgoneta, i amb altres
companys, anava atenent els diversos
alumnes a distància que vivien
en les disperses estances d’un territori
equivalent a la meitat de l’estat
espanyol.
Com tot lloc de frontera, havia estat
refugi de qui volia refer la seva vida.
Com tot lloc d’expansiu, sovint
amb un passat a oblidar, històries
sovint tèrboles o el desig d’aprofitar
segones o enèsimes oportunitats.
Es percebia, a la xarxa urbana, que
havia experimentat temps millors.
Edificis mig enrunats, carrers sense
asfaltar, males herbes entre les llambordes,
sots inesperats a la carretera,
un antic circuit d’automobilisme
immortalitzat a la pel·lícula Bombón.
Certament, els anys del neoliberal
Menem havia causat més estralls
que els terribles vents patagònics,
que sovint inundaven de la sorra del
desert pròxim aquella modesta ciutat
on cada habitant tenia una història
a compartir en confidències a un
desconegut com jo.
Amb pocs dies d’estança ja intuïa
perquè algun funcionari de Madrid
m’envià allà. En l’època aznarista, hi
havia una veritable passió per la «Reconquista
de América». Empreses
espanyoles tractaven de comprar el
país. Bé, «comprar», resulta excessiu.
Tècnicament «robar» hauria estat
un mot més descriptiu. Bancs i multinacionals
hispàniques assaltaven els
serveis públics en aquella dècada en
què el Fons Monetari Internacional
qualificava l’Argentina com el seu
alumne modèlic per la facilitat amb