Domeny (fig. 35 i BS) - Ajuntament de Girona

L'Estanyol (fig. 85 i 88)
No sembla que pugui dubtar-se de l'origen del topónim, diminutiu de stagnum, petit
estany o estanyol (1) que fa pensar en I'existéncia d'una petita bassa o estany de dimensions
reduides que no ha deixat altres senyals en el terreny que el topónim.
La descoberta, fa molts anys, d'unes extraordin)ries joies pre-romanes (2) va propiciat
la prospecció del lloc per part de Francesc Riuró i la descob erra, al puig de can
Cendra, d'un poblat ibéric notable (3) que, tanmateix, no ha estat obiecte d'excavacions
en extensió ni continuades i que per les notícies aplegades i a úavés del material que es
conserva als fons del Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona, hauria continuat ocupat
fins al segle I aC.
La parróquia i vil'la de l'Estanyol _de fet la primera més que no pas \a segona-, s'esmenten
per primer cop en al coneguda donació d'esglésies i drets que va fer el bisbe
Teuter als canonges de la seu, on s'esmenten l'església -Sant Andreu- i la vil.la
-Estanyol- amb Ia interpolació d'una altra advocació -Sant Joan- que sens dubte ha de
correspondrc a Ia veina Sant Joan d'Aiguaviva (4).
Els límits parroquials de la parbquia de l'Estanyol quedaven ben establerts en un
document de I'any 1080, on Miró Bonfill va vendre un alou -sens dubte extens- format
per diverses cases, tancats, terres i vinyes repartides pel terme de la parróquia. Per aixó
quan es donen els límits de l'alou aquest limita amb els termes de les parróquies veines,
que són Aiguaviva, Vilablareix, Sant Dalmai, Brunyola (Monte Rotundi) i Bescanó (5).
Aquests límits han anibat fins als nostres dies i la seva arrtiguitat és evident, car moltes
d'aquestes esglésies i termes ja surten esmentats en documents amb data anterior en dos
segles (BB7) al que estudiem.
Encara que el precepte del rei Carles al bisbe Guiu hagi pogut fer pensar algun cop
que I'esment a les vil'les de l'Estany i I'Estanyol, facin referéncia al terme que estudiem;
el fet que s'anomenin juntament amb topónims com Cogolls, les Medes i Murriá formant
part d'un conjunt d'alous comprats pel bisbe Guiu entre els anys 907 i 922, fa pensar
que es tracta d'uns topÓnims relacionats amb el nord-oest del comtat de Girona, entre
les valls de Llémena i d'Hostoles (6).
El testament del comte Borrell -any 993- esmenta un altre nucli -no sabem de quina
naturalesa- dins el terme de l'Estanyol. Les seves donacions al cenobi d'Amer incloien
alous situats a Securunio -Sant Climent d'Amer-, Sant Juliá del Llor, els Pujols -vil.la
esmentada el segle )il i situada sobre Bonmatí- i sentegosa, que pensem corfespon a
l'actual mas de Sentigosa al nord de I'antic terme de I'Estanyol, en el seu límit amb
Bescanó. Podria tractar-se d'una vil'la o vilar, si tenim en compte Ia forma de referir-se
a la situació o termenament de la resta dels alous del document (7).
Entre les migrades notícies que tenim d'aquest terme en el segle )(I és remarcable la
preséncia de la noble Sicarda de Montseny, filla del vescomte Amat, que disposava d'importants
alous en els comtats de Girona i Barcelona. L'any 704\ volia recuperar l'alou de
Lloret de Mar, que havia estat del seu marit, Gausfred Bernat, i que aleshores tenien els
vescomtes Guerau i Ermessenda, la seva germana; a canvi va donar tots els seus alous que
tenia al comtat de Girona, excepte el que tenia a I'Estanyol (B). Sabem el que va passar
amb aquest alou, o part del mateix, el trobem I'any 109I convefit en un mas, una coromina
i una olivera, que Sicardis va donar als canonges de la Seu, poc abans de la seva
mort (9). Els clergues Girona ja disposaven d'altres alous a l'Estanyol, com la coromina que
el sagristá Bernat Guillem va donar a Mir Arluí en el seu testament de l'any 1081 (10).
En canvi no podem identificar els compradors i venedors -tots laics- d'una propietat
venuda l'any 1058, que el document situa a la vil.la de l'Estanyol i dins la parrtrquia de