HOÏEXItlIiC^ TOT - Atipus

Els intents d'establir uns criteris polítics sobre els integrants delpolitburó no resulten
fàcils.
Les manifestacions de condemna del confinament de Sakharov es produeix per iot el
món.
Carter el gual, amb el vent a favor
d'una opinió pública mobilitzada contra
el «totalitarisme soviètic», com en
els millors temps de la guerra freda,
continua una trepidant campanya de
sancions i advertències que l'han fet
recuperar el prestigi perdut en tres
anys de vacil·lacions i compromisos.
Els congressistes participen amb entusiasme
del fervor del cap de la Casa
Blanca, car la Cambra de Representants,
per una aclaparadora majoria,
atorgà a Xina la clàusula de nació
més afavorida, un avantatge pel qual
l'URSS ha sospirat, sense èxit, d'ençà
més de deu anys. Alhora, la decisió de
vendre equip militar a Xina sembla
ser una resposta a la crida de Deng
Xiaoping, viceprimer ministre xinès,
per a crear una coalició contra «l'hegemonisme
soviètic». D'altres països,
com Gran Bretanya i el Japó, es disposen
a adoptar «represàlies» o ja les
han adoptades, contra l'URSS, la qual*
d'aquesta forma trobarà creixents dificultats
per a obtenir la tecnologia
occidental que necessita.
La situació internacional és altament
preocupant, no sols perquè qualsevol
error de càlcul o precipitació podrien
desfermar un conflicte de conseqüències
imprevisibles, sinó perquè
el clima de guerra freda afavoreix la
recuperació ideològica i conté, en conseqüència,
un greu afebliment per
qualsevol forma de dissidència, tant a
l'Est com a l'Oest. El patriotisme nordamericà,
galvanitzat per la croada
de Carter, podria crear condicions favorables
per a una reedició de la caça
de bruixes promoguda pel senador
Joe McCarthy a primers dels anys
cinquanta. El president, que inaugurà
el seu mandat felicitant-se d'haver
«deslliurat el país de la por exagerada
al comunisme», es troba ara en el
camp dels elements més conservadors
del «stablishment». L'augment de les
despeses militars, en un pressupost
que recorda els de l'època de la guerra
freda, és un regal que el complex
militar-industrial ha d'agrair als ultraconservadors
del Kremlin. Els joves
de 18 a 26 anys hauran d'inscriu-
re's altre cop en les oficines de reclutament.
«Pare» de la bomba H
Andrei Sakharov, nat a Moscou
1921, en una família de científics, és
considerat com el «pare» de la bomba
d'hidrogen soviètica. Durant sis anys,
de 1948 a 1953, va treballar amb el
premi Nobel Igor Tamm en posar à
punt la reacció de fusió termonuclear'
que permeté l'explosió de la primera
bomba d'hidrogen el 1953. Fou elegit,
acadèmic als 32 anys, va rebre el premi
Stalin, tres medalles de l'ordre del
Treball socialista i el sou excepcional
de 2.000 rubles al mes, malgrat que
mai no va ser membre del partit comunista.
; ' ' \ ' ; . ;"?£"
Va adquirir celebritat internacional
el 1968 quan/coincidint amb la primavera
de Praga, publicà un manifest
titulat «Reflexions sobre el problema
de la coexistència pacífica i la llibertat
intel·lectual», en el qual encara es
mostrava esperançat quant a les possibilitats
d'una democratització del
sistema soviètic. La invasió de Txecoslovàquia,
la persecució de molts
dissidents i la intransigència oficial
envers el Comitè per a la defensa dels
drets humans, creat a iniciativa seva
el 1970, el convenceren que la liberalització
del règim només podria
aconseguir-se mitjançant la pressió
exterior, la qual cosa el va conduir a .
mostrar-se més comprensiu envers la .
política nordamericana. En un escrit}(
de 1975, any en què va rebre el premi
Nobel de la Pau, defensà la conver-;
gència entre els dos móns oposats, capitalista
i comunista, com únic mitjà
de frenar la carrera armamentista i
impedir el suïcidi de la humanitat, al-}
hora que, en oposició a Solkhenitzin, ^
es declarava progressista i reformista.
Sakharov i els seus seguidors mai,
no han deixat de creure en les possü»-;
litats del reformisme a l'URSS, per la
qual cosa eren partidaris d'una coope-*
ració Est-Oest, a condició que els disH
dents poguessin expressar llurs opi-*
nions. El seu càstig implica, en aquest;
sentit, la mort d'una esperança. La di-t
recció del Kremlin ha demostrat que^
per a imposar el silenci als dissidents,|
està disposada a renunciar a la tecno-f
lògia occidental. En demostrar tant ú»v
pànic davant del contagi de les idees*
arribades d'Occident, els dirigents so-|
viètics venen a donar la raó als qp*
denuncien l'opressió i fins i tot les
ficiències materials del seu règim-