HOÏEXItlIiC^ TOT - Atipus

More documents

Recommendations

Info

L'ECONOMIA AL PARLAMENT DE CATALUNYA La política de les cinc restriccions JOAQUIM MONELLS Tots els partits polítics i coalicions d'aquesta terra tan ufana estan ja esmolant -ben bé- les eines per a la propera contesa electoral al Parlament de Catalunya. D'entre la multiplicitat de problemes respecte als quals els principals aspirants als escons de la Ciutadella s'hauran de pronunciar en un sentit o altre, hi figura com a prioritari el tema econòmic en totes les seves vessants. I aquest cop, per una infeliç coincidència d'aquest instant històric la prioritat vé justificada no tant sols en termes de pura objectivitat sinó també per la sensibilitat ben arrelada entre l'electorat enfront d'aquesta preocupació. Al marge de la previsible orgia de bufetades multilaterals que la campanya comportarà, caldrà cercar doncs el temps i l'esforç per a la tasca didàctica d'exposar i explicar les diferents posicions davant d'aquests problemes i els propòsits d'actuació que se'n deriven. I caldrà, a més a més, convèncer. Perquè ara, vèncer sense convèncer mena imperdonablement a una victòria pírrica que aquest país ni mereix ni paeix. En matèria econòmica, la primera lliçó -trista però necessària— d'a- 28 questa tasca didàctico-electoral s'hauria de titular: «La política econòmica de les cinc restricciones». Perquè guanyi qui guanyi les eleccions al Parlament i siguin quins siguin els pactes posteriors per a la formació de govern, qualsevol esforç de política econòmica haurà d'enfrontar de manera gairebé immediata la restricció del temps, la de l'espai, la financera, l'administrativa i la política. La restricció del temps fa referència a que l'evolució del calendari juga en contra de qualsevol política econòmica endegada des de la Generalitat -però també des de Madrid, Roma o París-. Tothom a qui li hagin robat la ingenuïtat estranya de creure en l'eternitat de les coses, sap prou bé que la teràpia del temps ajuda a resoldre alguns problemes, simplement perquè els allunya i, per tant, eis relativitza. Malauradament, però, s'escau que la crisi econòmica actual no s'inclou en aquesta categoria de problemes: ben al contrari, el temps l'aprofundeix, no tant sols pel que fa als seus compo- nents estrictament econòmics sinó també als seus aspectes de conflictivitat social i de desestabilització política. La política econòmica, per tant, no pot restar passiva sinó que li cal actuar amb rapidesa. Perquè el problema econòmic que ahir passejava à ritme aritmètic, avui avança a ritme geomètric i demà pot fer-ho -si res no ho priva- a ritme logarltmic. La segona restricció —l'espacial - esdevé força òbvia: aquest país no disposa d'un Banc de Catalunya que reguli l'oferta monetària, ni d'un Ministeri d'Hisenda amb sobirania fiscal (TVE exclosa), ni de facultat per a ordenar les relacions econòmiques amb l'estranger, ni de la capacitat per a formular una política energètica pròpia... En d'altres termes, les polítiques econòmiques horitzontals aplicades a nivell estatal des de Madrid -sense participació del govern de la Generalitat- afecten d'una manera essencial l'activitat econòmica a Catalunya i, per tant, restringeixen substancialment el marge de maniobra de la polí-, tica econòmica de l'autogovern català. I no només el limiten, sinó que poden eventualment neutralitzar-lo en aquells casos que l'orientació de la política econòmica a nivell estatal esdevingui incompatible amb els propòsits de la Plaça de Sant Jaume. La restricció financera forma part -en termes estrictes- de l'anterior restricció espacial, però pel seu caràcter estratègic mereix una consideració pròpia. Almenys de moment, és a dir durant el període transitori, la Generalitat no disposarà d'una autèntica sobirania financera, sinó que les seves actuacions restaran supeditades al principi de la compensació de costos: a mesura que Madrid transfereixi competències, simultàniament facturarà les peles necessàries (?) per a gestionar aquestes competències. Això no implica que el govern català hagi de renunciar a prendre iniciatives econòmiques, però el context de gasi- • veria financera en què aquestes, s -. hauran \de desenvolupar només permetrà de filtrar-ne les de dimensió li-, mitada. Tampoc no cal creure que qualsevol actuació de política econòmica endegada per la Generalitat exigeix inevitablement una contrapartida financera substancial, però novament l'experiència demostra que les actuacions monetàriament gratuïtes o simplement barates solen traduir-se en
ealitzacions de contingut més aviat modest. ' , * À un altre nivell, la política econòmica catalana s'enfrontarà amb la restricció administrativa, és a dir amb la manca d'una xarxa adient d'Administració Pública que esdevé indispensable a l'hora de formular, d'aplicar, de rectificar i de supervisar qualsevol actuació econòmica. Tot i el rodatge de la Generalitat Provisional i l'experiència clarament positiva que se'n desprèn, el fet és que l'aparell de l'Administració catalana resulta insuficient encara per a actuar com a engranatge complex susceptible de generar i aplicar polítiques econòmiques. En aquest sentit, no n'hi ha prou amb «cervells» que imaginin estratègies econòmiques i amb les puntes d'iceberg que suposen els càrrecs polítics del govern català. El fons de l'iceberg administratiu és encara molt estret i l'operació d'ampliar-ne la base només pot contemplar-se des d'una perspectiva a mig termini. Finalment, la inevitable restricció política que sorgeix de la complexitat del panorama polític a Catalunya. Ja des d'ara pot afirmar-se que cap força política no obtindrà resultats prou brillants -ai aquella Esquerra Republicana dels anys 301- per a formar un govern amb majoria parlamentària. Caldrà recórrer a un esquema de pactes de govern i/o parlamentaris que, en definitiva, poden acabar desvirtuant l'escassa capacitat inicial per à endegar una política homogènia. La circumstància que l'escaquer polític català contingui quatre grans dames -dues de negres i dues de blanquesfe que si tant les quatre grans forces polítiques són al govern com si diverses d'elles en resten excloses, la formulació d'una estratègia econòmica coherent i d'incidència real esdevingui una filigrana difícilment accessikle^fyis» i tot pels virtuosos. ., - Caldria saber jugar tota la complexitat dels gambits de dama quan, de fct, els jugadors locals encara estem aprenent la tàctica del pastor. Quan convindrà -i ja fa temps que convé-, la política econòmica de la Generalitat tindrà greus dificultats per a segar les cadenes de la crisi econòmica. Tanmateix, la història d'a- IJiest poble de Catalunya soterrada- «ent espriuà, que amb els desànims esporàdics de l'sprinter cultiva la tenacitat del corredor de fons, ha roveu *t cadenes més ferotges. • Importància de la premsa en l'afer lingüístic ; Estudi premiat en un dels concursos convocats per la Caixa d'Estalvis de Sabadell per a l'adjudicació de subvencions econòmiques. < J Història clè les idees lingüístiques als Països Catalans; Publiquem d'aquest estudi la part que fa referència a la importància de la premsa en l'afer lingüístic. de .Joan Solà I Pere Marcat La història de la nostra gramàtica i de la nostra lexicografia durant el segle XIX encara està per escriure. La premsa periòdica, apareguda al Principat, va tenir un pes específic molt important durant el segle passat pel que fa referència a las qüestions de llengua catalana. Per tant,per arribarà desxifrar l'enrevessat jeroglífic dels esdeveniments és imprescindible de recórrer-hi de manera atenta i exhaustiva, perquè el segle XIX és encara parcialment conegut i amb molts errors. Veient el gran nombre de poesies, treballs i articles apareguts a les principals revistes i publicacions del segles XIX, ens adonem que la premsa no es va quedar al marge de la problemàtica de la nostra (lengua, an$ tot el contrari, va ésser la tribuna oberta on tothom va poder dir la seva sense travetes ni inconvenients. Tothom proposava remeis perquè els preocupava l'angoixós estat d'abandó en el qual es trobava la nostra llengua; però ningú no en coneixia la teràpia adequada. El diagnòstic era clar, però postr remei a una llengua abandonada de tants segles i tan empobrida, era ja en aquells moments feina d'especialistes, i en aquest període no hi havia gent lingüísticament preparada per saber quina llengua havien de codificar, ni com es codificava, perquè en el país no hi havia cap mena de tradició gramatical ni lingüística. , • La premsa, amb el seu afany desinteressat de divulgar la problemàtica de la llengua catalana durant el segle passat, i de donar cabuda a totes les persones interessades perquè defensessin llur punt de vista, fou, de manera decisiva, la clau mestra de solucions posteriors, que en el segle actual tingueren la definitiva concreció amb l'aprovació de les "Normes Ortogràfiques" de l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 1913. - Els primers escrits apareguts a la premsa del segle XIX, quan la llengua bategava amb menys força, acostumen a ésser defenses aferrissades i amargues lamentacions basades en motius estrictament patriòtics. Les notícies d'aquesta època remota són de gran interès pera l'investigador, perquè li serveixen per fixar l'eítat de la llengua en aquells moments i perquè són el punt de partida d'investigacions posteriors. Les pàgines de la premsa foren el banc de prova de posteriors empreses. Molts dels treballs que va publicar la premsa periòdica foren més tard v perfilat* i aparegueren en forma de llibre o d'opuscle. .Fer altra banda, és a la premsa on les polèmi- ' ques sobre aspectes ortogràfics i gramaticals agafen autèntica embranzida, on tothom dóna el seu punt de vista agosarat, on es defensa a sol I a serena una determinada opinió, on ningú no dóna mai el seu braça tòrcer. Una anàlisi orientativa -aquest article no dóna per gaire més-, sobre el recull de materials, més de tres-cents, que tinc aplegats d'aquesta època tan poc estudiada, ens situa a les darreries del segle XVIII. La primera polèmica coneguda sobre la llengua catalana, la trobem a les planes del "Dlario de Barcelona", el 17 de juliol de 1796. Qui va encetar la polèmica, amagant la seva personalitat sota el pseudònim de "Lluc Capdgrafl", va enviar una carta i un parell de dècimes, en les quals posant les paraules dubtoses entre cometes demanava aclariments de tipus-ortogràfic. L'esquer va atraure una sèrie de polemistes agosarats que a cobert de pseudònims altisonants van dir-hi la seva: "Seflor • DJ.S.", "Mossèn Henric Porug'V'íTaboll", "Mossèn • Botall", "Bernat Soca" I "Anton Lo-Blat" que finalment va cloure, el 15 de novembre de 1796, la primera polèmica coneguda sobre aspectes ortogràfics de la nostra llengua, amb unes paraules que són un fidel reflex del que passava: "En fin veré» mos Seflor Editor, en que pararen estàs fiestas; y si habré alguna Acadèmia que resuelva la qüestion". "La qüestion" no era altra que la nostra ortografia, i "en que pararen (o en que pararon) estàs fiestas", ho sabem tots. . Des de la primera polèmica coneguda fins a la "Campanya Lingüística de "L'Avenç", 1890- 1892, el punt culminant i també l'intent més seriós per solucionar la problemàtica de la nostra llengua, hi ha una sèrie de personalitats que caldria recordar perquè, sovintment, van omplir les planes de la premsa cercant remeis per a la nostra llengua: Balari i Jovany, Milà i Fontanals, Pi i Vidal, Forteza, Bofarull, Nonell, Fabra, Sallent, Aguiló, Bosch de la Trinxaria i un llarg etcètera que també hi va col·laborar de manera decisiva. . - Voldria, finalment, concretar que durant el segle XIX no es va legislar res, però sí que ens va deixar jurisprudència. Una jurisprudència indispensable per poder escriure de manen definitiva la història de la nostra gramàtica. Una jurisprudència que deu la seva existència a una sèrie de personalitats que estimaven la nostra llengua i que té un deute de gratitud amb la premsa periòdica que li féu de bressol. Una jurisprudència de la qual, segurament, la figura ingent de Pompeu Fabra se serví, en algun moment, per portar a terme la ' seva obra cabdal d'unificar la nostra llengua. , ,. * , PEBEMARCET : Article publicat al Butlletí d« Notlctes CES de ta CAIXA ÓESTALVtS OE SABAOELL" N.» 18 • 31 de desembre 1979
Page 1 and 2: V '«V, ^ X·fcàtoffí' HOÏEXItlI
Page 3 and 4: Carta del director Volen jugar éu^
Page 5 and 6: Cartes a L'HOEA EL MONUMENT A GUIME
Page 8 and 9: tòria del club han passat coses qu
Page 10 and 11: iència barrejada paulatinament amb
Page 12 and 13: Els empresaris també li donen dine
Page 14 and 15: EL PSUC DEL BAIX LLOBREGAT, ESGARRI
Page 16 and 17: ^AJUNTAMENT DE PARETS ENCALLAT L'ur
Page 18 and 19: fJCD sembla entestada a provocar in
Page 20 and 21: per la invasió d'Afganistan, les a
Page 22 and 23: Els intents d'establir uns criteris
Page 24 and 25: La bicicleta de l'avi Amb el pas de
Page 26 and 27: LA CONSTITUCIÓ LI DÓNA TRACTAMENT
Page 30 and 31: L'AUTONOMIA UNIVERSITÀRIA EN PERIL
Page 32 and 33: Cultura en joc JOSEP M,« CARANDELL
Page 34 and 35: Malgrat que els separava una vinten
Page 36 and 37: PI i$0 ./i Villalonga era un gran a
Page 38 and 39: Teatre L'hora dels Centres Dramàti
Page 40 and 41: Religió La recerca de la unitat, e
Page 42 and 43: Esports Natàlia Mas, una campiona
Page 44 and 45: 46 Criatures! NARGISSISME POTSER?
Page 46 and 47: 48 BÜmETÀïDlSÜBSCRiPGIÓl NOM i
Page 48 and 49: Tot fent camí ISIDRE AMBRÓS Els R
Page 50: wf / "• '• IS':' Et"/?' * - •

HOÏEXItlIiC^ TOT - Atipus

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?