HOÏEXItlIiC^ TOT - Atipus

Cultura en joc JOSEP M,« CARANDELL
Del llibre d'Eduardo Moreno u
Francisco Marti «Catalunya para espanoles»
(Dopesa), al qual recentment
em vaig referir com una de les
aportacions més interessants al coneixement
de la realitat de Catalunya
i a donar a conèixer aquesta realitat
a la resta dels espanyols, voldria
citar un altre paràgraf que em
sembla molt rellevant. Els autors s'han
referit a la manca de comprensió
per a Catalunya i la seva cultura
per part dels qui no admeten altra
Espanya que la suggerida per un Estat
centrípet, integrista i no integrador,
amb ideals de la croada de la
Reconquesta. «À estos sectores
-afegeixen- pueden sümarse, por
èrrores propios de no pocos catalanes;
aquelles què, aun queriendo
arraigar en Catalunya no desean renunciar
a conocer y cultivar sus orígenes.
Es una actitud legítima porque
en el fondo, quien soslaya y reniega
de sus oxigenes pierde identidad.
En este sentido, el error autóctono
ha sido de incomprensión y falta
de interès por las culturas de
otros pueblos de Espana. Excusa
parcialmente el yerro el hecho de
que bastante trabajo tenían los catalanes
defendiendo la opresión de su
cultura y sus libertades y que esto
conlleva més amor exacérbado por
lo propiò que interès por lo extrano.
Es una situación a corregir en el futuro,
en interès de la pròpia riqueza
cultural de Catalunya». ; •,
Catalunya, país ae cultures
No tothom conserva -
les arrels
El paràgraf es comenta per ell.
mateix; però voldria fer-hi algunes
observacions. La primera d'elles ós
aquesta: No tots els individus, ni tots
el pobles, ni totes les regions espanyoles
tenen el mateix grau de consciència
de la seva identitat. No tots
segreguen aquella melangia anomenada
enyorança o morrina. He conegut
moltes persones desarrelades
-també a l'estranger- que trien
una nova pàtria d'adopció i només
conserven de la pròpia uns records
niés o menys entranyables però sen-
hi lligats. Creure que tothom conserva
les arrels és un error. Hi ha qui,
en marxar de la terra que el va veure
néixer, plora; hi ha qui la maleeix;
hi ha, en fi, qui es comporta
amb una notable indiferència al canvi.
Inversament, els immigrants poden
arrelar a la nova terra, i poden
integrar-se en la seva cultura; a poden
restar distanciats per tota la seva
vida respecte de la nova realitat
que els envolta. - , . ,
? Els mecanismes •'•-* * ;
de la consciència
. Ara bé. Entre la massa de persones
que no veuen en el canvi cap altra
diferència que un ascens en Tes- •
glaó dels guanys materials o d'altra
mena, hi. ha sempre individus i petits
grups.que.no volen perdre les
antigues arrels» perquè han conscienciat
en un marc teòric i sentimental
les nombroses experiències
que, com a individus i com a poble,".
. yar$n tenir abans d'emigrar. Crec, ',
per exemple, que Catalunya és se- ;
cretament aragonesa: burxeu una
mica i entre els predecessors dels
actuals catalans conscienciats coma
tals hi trobareu aragonesos. Els aragonesos,
però, no han sabut crear-se
una consciència com a poble, malgrat
que individualment recordin
amb plaer, la seva terra aspra, la seva
arquitectura mudèjar, el seu folklore
i les experiències obtingudes
en la infantesa. Moltes vegades he
pensat que jo, que no sóc aragonès
per cap banda, però que simpatizo
amb l'Aragó més que amb cap altre
poble d'Espanya, em seria més fàcil
conscienciar-me com a «mano» que
ho li seria pas a un home de Granen
o de Calatayud. No em sembla una
pretensió irracional: es deu, segurament,
a que jo posseeixo el mecanisme
d'aquesta conscienciació que he
rebut amb altres mecanismes. :
Les influències culturals :.
Sigui com sigui és un fet que Catalunya,
poble notablement conscient
de la seva ètnia, no demostra un
fg la força suficient per a sentír-s'£ , sentit notable par a les altres cultu-
; -:_ ./•- >~ • • •• • •• . ; v- *
res que conviuen aquí amb la catalana,
malgrat que es puguin citar
molts exemples en contra. Els catalans
semblen molt orgullosos d'haver
rebut infinitat d'influències històriques,
com la grega a Ampúries,
la visigòtica a Terrassa, la romana a
Tarragona, l'àrab al delta-de l'Ebre,
la franca al nord, etc; i en canvi no
dedica massa interès a les influències
que en el segle XX ha rebut de
l'Aragó, de Múrcia,.de València,o
d'Andalusia. En part això es deu a
que aquestes cultures no arriben «orgulloses
de si mateixes», amb excepció
potser de l'andalusa. Són poques
les persones cultes que negaran la
presència francesa actual al Principat,
i us recordaran que la petanca
és del Midi o que Pla és un seguidor
dels mestres narradors francesos;
però ningú no sembla tenir interès
en admetre que Baltasar Porcel i
Maria del Mar Bonet, per a posar
dos exemples, no són solament dos
illencs a Catalunya, sinó que també
Catalunya te en el seu sí a Porcel i a
la Bonet. Crec que prendre consciència
de la pròpia realitat implica tenir
en compte tot el passat: però també
tot el present. La vida, a diferència
de les matemàtiques, ós un conglomerat
d'impureses, i és més savi qui
sap conscienciar-les i asumir-les que
qui, per tal d'arribar a una definició
platònica, oblida tot el que no vol i
accepta sols un esquema. La postura
per a entendre un país hà d'ésser la
del novel·lista i no la del líric o la del
filòsof .' • ;•;•;• ••/• ;-\ ;v - -
Repeteixo el que escriuen Moreno
i Martí; «El error autóctono ha sido
de incomprensión y falta de interès
por las culturas de otros pueblos de
Espana». L'avis seria per ami perfecte
si no oblidés, com he dit abans,
que aquest error -o mancamentés
també dels inmigrants. Si a Toledo
podien conviure tres cultures era
perquè les tres eren fortes i n'estaven
conscienciades. La solució toledana
no seria vàlida aquí i ara, perquè
el fons de totes les actuals és el
mateix i universal, però cal recordar
aquella triple força i aquell recíproc
respecte.
33