(l'Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - Diari de Girona

Q uan
el vaig conèixer, Pere Noguera era
un jove ceramista de la Bisbal, molt dotat,
que es trobava en el moment just de
fer un gran salt, és a dir, de passar de l’ofici al
món de la idea, de trencar amb els conceptes
artesans de la feina ben feta, per aventurar-se
en el domini de l’art/concepte, de les poètiques
pobres i efímeres representades al país principalment
per l’obra pionera de Joan Brossa, en
paral·lel als esdeveniments que feien del Tint
de Banyoles el bressol de l’art conceptual català.
Però deia: «No sóc un conceptual pur, perquè
el meu treball sempre és matèric i té concomitàncies
amb la pintura o l’arquitectura. El
concepte marca substancialment el meu treball
però hi arribo de manera palpable, és a dir, tracto
no solament de produir idees, tracto, per sobre
de tot, de fer-les sentir».
La seva persona no ha perdut res del vigor
ni de la rapidesa, ni del cap clar de l’home esportiu
que va ser de jove ni de la seva extraordinària
discreció. La seva obra segueix sent tan
radical i compromesa com aleshores i no ha
perdut res tampoc d’aquell frescor de la descoberta
que li permetia meravellar-se davant
dels fets quotidians i donar-los la volta. A més
conserva intacte aquell esperit mig burleta mig
sorneguer que tan desconcertava tothom.
La seva obra s’ha anat desplegant en tan diverses
formes que resulta impossible resumirla
aquí. Una de les primeres accions que li vaig
veure es relacionava amb l’ecologia, de la qual
encara gairebé ningú en parlava, no pas una
de les enfangades que l’han fet famós: era una
instal·lació de caràcter reivindicatiu. Posava de
manifest que l’antic estany de la Bisbal havia
esdevingut un bassal brut, mig soterrat i ple de
5
Pere Noguera
Les instal·lacions i espais poètics d’un ceramista que va saber fer el salt de l’ofici a la idea.
deixalles, a causa de les extraccions de fang tan
dràstiques i salvatges que s’hi feien. Irònicament,
al bell mig del fangal, una barca de joguina.
No cal cercar cap explicació racional ni cap
fil conductor. Només experimentar sensacions,
trobar associacions d’idees que la ment de l’individu
capta, segons la seva sensibilitat i conei -
xe ments. Jo diria que Pere Noguera pren com
a punt de partida un fet, a primera vista insignificant,
per proposar una reflexió de gran
abast.
En referència a la indústria del tap, va fer una
instal·lació amb el títol Instruccions d’ús i d’abús.
A la recerca de la màxima autenticitat va
anar a cercar en una fàbrica desafectada, des
de l’escorça de l’alzina surera, arrencada per
mans d’expert, fins els comptadors, les claus de
la corrent elèctrica, el bolquet o l’estrany artefacte
de fusta que homologava les saques. Com
a explicació, cap paraula, Noguera es val exclusivament
de la imatge, de manera que un vídeo
mostrava el complicat funcionament de la
màquina que classificava els taps segons la
grandària. El resultat era un munt de taps d’ampolla,
a punt per al comerç.
No és una obra menor haver convertit una
fàbrica de tints fora muralla, un casalot del segle
XVI que era una ruïna, en un espai de tre-
1
2
3
TEXT: MARIA LLUÏSA BORRÀS
ball. En una recent entrevista deia: «La casa, una
vegada neta, es va anar fent amb mi, em va permetre
construir els espais i viure l’experiència
interior exterior de manera que l’entorn s’hi descobria
a partir de la intuïció de cada moment.
Vaig organitzar els meus codis de vida, de reflexió,
de mirada cap endins. Era un aïllament
però també una finestra».
Darrerament les instal·lacions han esdevingut
grans espais. A l’enorme Tinglado del Port
de Tarragona hi va recrear tot un barri, el barri
del Serrallo, tocant a mar, i el va transformar en
un «espai flotant». A partir d’una acurada observació
i valent-se d’una ampli dispositiu de
ganxos metàl·lics de subjecció, va aconseguir
4
que els objectes –mobiliari, estris de pesca i demés–
desafiessin les lleis de gravetat. Els va fer
«surar», posant en qüestió l’ordre establert i generant
un nou diàleg entre gravitació i flotació,
una altra percepció de la realitat, eminentment
poètica.
Pere Noguera, artista singular que treu del
seu context habitual les coses més pròximes,
més insignificants i quotidianes, proposa una
lectura poètica i una reflexió, com hereu de la
corrent tan catalana, representada pel Salvat-
Papasseit, que va escriure Res no és mesquí, cap
hora és isarda o pel Joan Brossa, que d’aquells
objectes que la societat de consum rebutja en
feia poemes.
Artistes de
l’Empordà
11 Dominical
Diumenge 13
d’abril de 2008
Fotos:
Sobre aquestes
línies, a dalt, instal·lació
de Pere
Noguera a la sala
Espais de Girona
(1999); a baix,
«Petó de paret»
(1998), al Museu
Comarcal de la
Garrotxa.
1
Fragment de la
instal·lació «Joc
animals» (2007).
2
Acció «Plats i
culleres» (2005).
3
Vitrina de la instal·lació
«Edifici
Mundial» (2004).
4
«Marbre de
taula» (2004).
5
Pere Noguera.