(l'Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - Diari de Girona

More documents

Recommendations

Info

Lectures 20 Dominical Diumenge 13 d’abril de 2008 Josep M. Llauger Nicoterapeuta jml@grn.cat Miguel Pérez Capella Expresident de l’Audiència de Girona Xavier Carmaniu Mainadé Historiador i periodista L a Inspiració i creativitat musa, o més ben dit les muses, divinitats gregues del cant i de la dansa, filles de Zeus, invocades pels poetes de Grècia i Roma, han arribat fins a nosaltres amb aquell alè romàntic i un xic nostàlgic de les coses més antigues. La cultura popular encara les té vives en el record i tots hem sentit més d’una vegada el comentari d’algun creador esperant o comentant el flux inspiratiu de les muses. La inspiració sempre ha anat lligada a poetes i escriptors, a pintors i també molt especialment als compositors musicals. Quan parlem d’inspiració tots sabem de què parlem perquè d’una o altra manera tots hem gaudit en moments determinats d’aquell estat especial de consciència en la que tenim accés a una nova percepció de les coses, de la vida. És quan la sensibilitat s’acreix i s’obren portes insospitades, portals daurats que ens donen accés a una nova llum, a una plenitud insospitada, a una rauxa creativa que ens permet reflectir un bocí dels mons dels déus aquí a baix, a la terra. De vegades hom ho viu com una exaltació emocional que encén un foc nou dins la consciència, d’altres és com si caigués un vel dels ulls i mirant el de sempre veiéssim, no obstant, allò que mai no havíem vist. En realitat si quelcom defineix l’artista és justament això, que veu allò que la resta dels mortals no veu, i així a través de la seva obra ajuda als altres a accedir també a nous mons, a noves realitats i a noves percepcions. La filosofia hermètica sosté que la inspiració és el resultat d’una especial integració psicològica i que només quan els aspectes físic, emocional i mental de la persona estan en harmonia, tècnicament en diu aliniats, li és possible a la consciència mitjançant aquesta autoexpansió, accedir a nivells de creativitat inexhaurible, com si connectéssim amb la font de tota creativitat. És clar que actualment alguns creadors més intel·lectuals rebutgen la vigència d’aquests conceptes segurament per les reminiscències místiques i religioses que contenen. No oblidem que, segons les diverses doctrines religioses, fou Déu qui inspirà els llibres sagrats de les religions que coneixem. No obstant aquestes persones que rebutgen el terme inspiració no els fa res parlar de creativitat puix que consideren un terme més actual. En realitat és fàcil veure que ens referim a la mateixa capacitat humana, o al mateix procés si ho contemplem de forma més dinàmica. Potser sí que podríem considerar la inspiració com aquell primer esclat que converteix la consciència en receptora de quelcom nou, i després la creativitat com aquella habilitat per organitzar els propis recursos de JOSEP M. LLAUGER pensament i d’acció, d’emoció i d’intuïció, d’iniciativa i agosarament, per tal de crear quelcom que estigui en ressonància amb la inspiració rebuda. La psicologia actual ha esmerçat molts esforços per esbrinar-ne els secrets, els mecanismes ocults que fan que una persona expressi aquesta riquesa creativa en diversos àmbits de la seva vida. Paradoxalment la creativitat pot sorgir en moments d’integració com els que esmentàvem, moments exultants de plenitud, escassos i fugissers, o també en moments d’extrem sofriment i solitud. El que sembla clar és que difícilment sorgirà en la quotidianitat mediocre, en la normativa massificadora. La inspiració, o la creativitat, és el premi que els déus reserven per als agosarats, per als que no renuncien a la lucidesa, per als rebels que es mantenen fidels a ells mateixos. Totes les tècniques que s’han desenvolupat actualment per potenciar la creativitat personal insisteixen en aquests aspectes. Descobrir i ser fidel a la pròpia singularitat, conrear una curiositat sempre renovada, i ser capaç de traspassar els límits dels valors convencionals, tot sovint mediocres i alienadors. Tenint en compte tot això no és difícil imaginar que les persones inspirades i creatives seguiran sent, com fins ara, més aviat escasses. Després del Carboni 14 R esulta difícil comptar, pel nombre, les vegades que a l’Antic Testament es profetitza, directament o indirectament, com morirà i ressuscitarà el Messies, el fill de Déu, anunciat pels profetes. En el Nou Testament, Jesús de Nazaret afirma que ell és «el fill de l’home», el Messies anunciat pels profetes, i així mateix prediu una i una altra vegada com morirà i ressuscitarà al tercer dia: versicles 17, 18 i 19 del capítol 20 de l’evangeli Sant Mateu. D’altra banda, al museu de Berlín existeix un evangeli apòcrif –que no significa que sigui fals– amb cites desconegudes de Jesús: són quinze pàgines de papir, escrites pels cristians coptes, al segle I o II, després de Crist. Les seves principals frases són: «El coneixement i no la fe condueixen a la salvació». «He vençut el món, així doncs, no deixeu que el món us venci. Tots nosaltres serem cossos místics, els nostres ulls s’obriran en totes les direccions». «Vàrem veure els cels i es van MIGUEL PÉREZ CAPELLA obrir. Els guardians havien abandonat el seu lloc i vam veure com el nostre salvador, travessava els cels». «Aquells que estan prop meu estan prop del foc». «Aquells que estan lluny meu estan lluny de la vida». «Beneït sigui aquell que mengi amb mi en el regne dels cels». «Tu ets el foc que brillarà sobre la terra». «Estic ansiós de tu, creu meva, i tu estàs ansiosa de mi». Se suposa que a més dels quatre evangelis, acceptats per l’església, denominats «Evangelis sinòctics», han d’existir almenys altres sis o set llibres que també tracten de la vida de Jesús i dels seus apòstols. L’últim d’ells, l’evangeli de Sant Mateu, va ser descobert l’any 1945, a Egipte, on el que això escriu ha estat diverses vegades, a part d’haver estat també amb «els esenis». Va estar Jesús, amb els esenis, durant algun temps, a les grutes de Qumran? Va ser Jesús un eseni? Però això ja és una altra història. Gironins del segle XIX Laureà Pla Dalmau XAVIER CARMANIU uan tenia un moment de Qtranquil·litat, i la quietud s’ensenyoria del seu despatx, prenia unes quartilles que tenia a punt per a aquests casos, les disposava al centre de la taula, agafava la ploma i, encara vestint la bata blanca, començava a escriure amb la mateixa plenitud que un cirurgià afronta una delicada operació. En aquell precís instant es produia la transformació, una metamorfosi invisible, el metge es convertia en poeta. Ja no era aquell escriure rutinari de receptes i fórmules magistrals. Ara, la ploma esgarrapava el paper amb la suavitat d’una carícia. Laureà Pla Dalmau va néixer a Agullana el 1886. Després de fer els primers estudis va cursar el Batxillerat a Girona, ciutat on va tornar una vegada es va haver llicenciat en Medicina. Però abans de convertir-se en facultatiu, durant la primera etapa gironina ja va iniciar-se en el món cultural, publicant articles i participant en concursos literaris que, a l’estil dels jocs florals de Barcelona, proliferaven arreu del territori. Aquesta implicació amb els cercles culturals gironins va augmentar molt més quan ja era metge amb consulta pròpia, situada, per cert, al carrer Bonaventura Carreras Peralta. El 1910, per exemple, va formar part del nuclic fundador de Catalanitat, un setmanari que s’autodefinia com a «nacionalista i republicà» i que dirigia l’escriptor Miquel de Palol. De mica en mica, Laureà Pla Dalmau, a més de continuar dedicant-se al món de les lletres –el 1918, per exemple, va estrenar l’obra teatral Sacrilegi– també es va interessar per la política i va col·laborar en la creació del Centre Nacionalista Republicà de Girona; que a partir de 1931 s’incorporaria a una nova formació: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Amb la proclamació de la Segona República, aquesta implicació es va fer més evident i, el 1932, va ser ponent de l’Estatut de Núria i va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya. El 1939, amb la victòria franquista, es va haver d’exiliar a França, on va residir fins el 1948. Tot seguit va tornar a terres gironines, i es va establir a Palamós, on va continuar escrivint. D’aquesta etapa es pot destacar la poesia A Girona, una sentida composició que recull, en part, els seus sentiments fruit dels traumàtics anys de la guerra i la repressió. Laureà Pla Dalmau va morir a Girona el 1969, quan tenia vuitanta-tres anys. El seu fill, Francesc Dalmau Norat –que fou militant d’ERC, metge i represalitat com el seu pare– arribaria a ser alcalde de Palamós quan Catalunya va recuperar la democràcia.
E ls El gironí de les mil cares L’actor Nanu Ferrari participa en la sèrie documental de TV3 «Els diaris de Pascal» i al mateix temps dóna vida a una cinquantena de personatges en diferents espectacles d’animació. diaris de Pascal és una de les grans apostes de TV3 per a aquesta temporada. Aquesta sèrie documental, que cada dilluns presenta la memòria dramatitzada dels anys trenta a Catalunya, compta amb un gironí entre el repartiment: Nanu Ferrari, que dóna vida a Jaume (foto de la dreta), el majordom de l’hotel on s’allotja el protagonista, Pascal Danglà. Tot i que aquest majordom és un «personatge de repartiment», com matisa el mateix Ferrari, apareix a quasi tots els capítols (vuit) d’aquesta producció. La intervenció d’en Jaume, a més, té especial rellevància per al protagonista i, de fet, es convertirà en «el seu confident». Aquest majordom barceloní «està assabentat de tot el que passa a la ciutat» i és qui convenç Pascal que «no se’n torni a França». Entre els dos personatges s’acaba establint una «relació estreta»... i l’actor gironí ja no vol avançar més esdeveniments. «Per a mi és un repte –explica–, perquè és el primer personatge seriós que faig a la televisió. Estic molt content, perquè tot el rodatge ha estat una experiència molt maca i perquè la majoria dels actors d’Els diaris de Pascal són cares noves». Nanu Ferrari va néixer a Banyoles, però ja fa uns anys que viu a Lloret de Mar: «Em sento lloretenc al 100%, adoro Lloret!», remarca. La seva vida ha estat de tot menys avorrida: va viure quinze anys als Estats Units, part dels quals se’ls va passar treballant a Hollywood, tot i que quan va començar quasi no parlava ni anglès. D’aquesta època recorda amb TEXT: ANNA ESTARTÚS FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA especial emoció que «Quentin Tarantino em va dirigir en un capítol d’una sèrie de la Disney, va ser una experiència inoblidable!», o que va compartir cartell amb el músic Ray Char les a Las aventuras de Super Dave, «una pel·lícula molt boja» dirigida per Peter Mac- Donald. Quan va tornar de fer les Amèriques, Ferrari diu que es va trobar «com un estranger a la meva terra», i s’adona que li costa molt més «aconseguir objectius professionals aquí que a fora». A Madrid, per exemple, va trobar totes les portes tancades. A Catalunya ha tingut més sort: «El primer que ha de fer qualsevol que vulgui intentar ser actor és anar a TV3 i presentar-se al departament de càstings», afirma. Això és el que va fer ell i, abans de donar vida al Jaume d’Els diaris de Pascal, ja havia fet «alguna col·laboració» a El cor del a ciutat i també ha tingut «un petit paper» a La Ratjada, una minisèrie d’intriga ambientada a Lloret que TV3 ha d’estrenar MONTFERRER PRATS DE MOLLÓ en una data encara per concretar. Ferrari també es va presentar l’any passat als càstings del programa de TVE El rey de la comedia que es van fer a Girona, caracteritzat com una ballarina vestida de color rosa (foto de l’esquerra). «El personatge els va encantar, i vaig passar a la següent fase». Però aleshores li van demanar que «fes de mi mateix, i això és complicat: a mi m’agrada caracteritzar-me». I se’n va anar cap a casa. Això sí, satisfet: «Hi vaig anar per divertir-me, i ho vaig fer». Nanu Ferrari ho té clar: a ell, el que li agrada és inventar-se personatges. De fet, no costa massa veure’l per Lloret fent animació de carrer per a una coneguda discoteca, o participant en espectacles per a mainada, casaments o comiats de soltera pel seu compte o amb el grup Tots Trempats. Hi ha un personatge per a cada ocasió (en té cinquanta!). Parla d’ells en tercera persona i afirma que «no puc triar quin m’agrada més». De tota manera, explica que a la gent li agrada molt el personatge «Passejant el Gruby», un senyor que porta un gos invisible; encara que també tenen èxit «El violinista manco», «El retratista d’època» o «El doctor Sacamela». «Són com els meus fills, i n’he de mantenir cinquanta!», diu, rient. Abans d’acomiadar-se, Nanu Ferrari confessa que a Girona ha vist un penjoll amb un cor de brillantets que «segur que li encantarà» a la ballarina de rosa. «Li aniré a comprar i li regalaré pel seu aniversari», afegeix. Segur que estarà contentíssima. EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN LA FOU CORSAVI (CORSAVY) ARLES DE TEC CERET (ARLES SUR TECH) COLL D’ARES ST. LAURENT DE CERDAN COUSTOUGES MAÇANET DE CABRENYS PERPINYÀ (PERPIGNAN) EL PERTÚS (LE PERTHUS) Televisió 21 Dominical Diumenge 13 d’abril de 2008 DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORES PÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA FIGUERES
Page 1 and 2: Entrevista Pau Donés «Els músics
Page 3 and 4: PAULA Vaquero Barnadas Fotògrafa c
Page 5 and 6: PAU Donés Músic, líder de Jarabe
Page 7 and 8: 2 3 bé terrenys calcaris, a la zon
Page 9 and 10: STEFANO MARIA Cingolani Historiador
Page 11 and 12: Q uan el vaig conèixer, Pere Nogue
Page 13 and 14: La cuina dels perfums L’augment g
Page 15 and 16: E ls Abraçar-se és bo Els estudis
Page 17 and 18: aderm-MD ó de cremes e 69€). MOL
Page 19: El asesinato de Jesse... Directors:
Page 23 and 24: Dijous 17 d’abril 11.35 18.30 23.

(l'Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - Diari de Girona

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?