tot el llibre - Ajuntament de Gelida

literaris i d’opinió
Joana Colomé
La tendresa
Es porta avui la tendresa?
Jo veig al meu costat
educació, correcció, amabilitat,
però tendresa no en veig.
Potser el gest de tendresa
es reserva més a la intimitat?
No veig persones al meu voltant
en què la tendresa estigui fl otant.
Veig gestos d’apassionament,
altres purament sexuals.
altres fi ngits, banals.
Potser la tendresa avui ja no cal?
Com entenc jo la tendresa?
Intentar buscar exemples, absurd.
La tendresa jo diria que
més que veure se sent.
L’acció podria ser la mateixa
però feta amb tendresa o sense ella.
Sentir la tendresa sense més,
sense esperar res.
Lluís Valls i Comas
La major part d’ocasions que
he col·laborat en el programa
de la Festa Major ho he
fet com a conseqüència de les
responsabilitats polítiques. Enguany
el motiu que em mou a
participar-hi és diferent. Partint
de la base que no disposo de la
tècnica dels qui dominen l’art
d’escriure m’he decidit a redactar
aquest article de record a un
company, a un amic, al Pedro.
Un article que, sense una estructura
gramatical o literària defi -
nida, vol recordar una curta però
intensa visita a la seva terra, a
Màlaga.
Ha estat a través de la política,
que també té aquestes coses bones,
que vaig conèixer de manera
Tendresa que surt de dins
amb veu amorosa.
La tendresa es pot expressar
amb un sol mot, en un pronom,
et tapo... t’agrada… en vols?
fi ns aquell… meu… que s’escapa de dins
fi ns cridar-te pel teu nom
un adéu tendre que plora
un alegre fi ns demà…
Vine, vés, deixem marxar…
dorm, desperta’t, torna a ballar…
riu, despullat, deixa plorar…
en aquell vespre després de besar…
Et miro la cara lluent de cantar,
mires la meva que no et vol deixar,
dintre de l’ombra cerques què no hi ha,
desfi les el sol que et ve a tocar,
deixa la nina i viu realitat,
respires molt fons i no saps què fas,
notes el pit que et vol ofegar
però no és d’angoixa, sinó d’estimar
i dius a la tendresa, no et deixo marxar. €
Més que un record…
més propera el Pedro. El coneixes,
el veus pel carrer –Gelida no és
tan gran– però, pel que sigui,
suposo que per la diferència
d’edat o pels cercles en els quals
es mou cadascú, a vegades no
acabes d’establir lligams amb
aquella persona.
Aquest era el nostre cas fi ns a
l’any 1999, quan assumeixo la responsabilitat
de l’Alcaldia. Recordo
que a l’antic Miracle, el bar de
casa, li dic: “Pedro, me tendrás que
echar una mano…”. Inicialment
es va quedar estranyat, segons ell,
per la confi ança que entenia que
li atorgava, però tot seguit em
respon: “¿Cuando quedamos?”. A
partir d’aquí sempre vàrem pensar
que havíem iniciat una amistat
d’aquelles que et marquen. En
aquest sentit, pensant que les casualitats
no existeixen, sempre
feia referència a quan arriba a
Gelida amb la seva família, als anys
60, i que una de les primeres persones
que coneix és el meu pare,
que aleshores tenia la botiga de
queviures al carrer Major, on ara
hi ha el BBVA.
Gelida 2001. Un dia d’abril,
l’Agustí, el Pedro i jo xerrem de
diferents temes, una mica de tot.
Sense cap motiu especial ens parla
de la “Panda de Verdiales”, com
una possible activitat de la Festa
Andalusa. De mica en mica ens
engresquem i valorem la possibilitat
que hi participessin. Des
d’aleshores parlàvem sovint
71