tot el llibre - Ajuntament de Gelida

literaris i d’opinió
profunda del nostre petit món:
Gelida.
Avui, 11 anys després, tot repassant
el text m’he pogut adonar de la
velocitat de vertigen amb la qual “el
progrés” s’ha endut una gran part
d’allò que teníem, d’allò que vam ser.
De com res ja no és com abans. Tot
ha canviat. Localment, comarcalment,
a nivell de país, a nivell de
planeta.
Ja no parlo de les transformacions
irreversibles que en el nostre
paisatge penedesenc han deixat la
proliferació de polígons industrials
o la immensa cicatriu de la línia de
l’AVE. Ni de com el ciment i la totxana
han anat ocupant, també irreversiblement,
pam a pam, el nostre
territori. Ni de com la població del
Penedès creix com una marea imparable,
fugitiva de la gran urbs; urbanitzant-ho
tot.
Hi ha, però, altres canvis, altres
transformacions més subtils, gairebé
“invisibles” però no per això menys
importants.
Sense anar més lluny, deia l’estudi
que a Vallbardina, “una zona
que, per les seves característiques
climàtiques, botàniques i geogràfi -
ques, és procliu a la presència d’un
gran nombre d’espècies d’aus, d’ordres
i famílies diversos, que atorguen
una riquesa ornitològica de primera
magnitud a l’esmentada zona”, de
les 9.251 espècies d’aus que en
aquells moments es coneixien (encara
no s’havien descobert noves
espècies al paradís perdut de Foja, a
la jungla de Nova Guinea), el nostre
petit racó gelidenc n’aplegava 122.
Tot un luxe de diversitat. Tota una
riquesa que calia protegir.
Ocells que hi eren presents tot
l’any, d’altres que passaven per
Vallbardina en les seves rutes migratòries,
d’altres que només ens visitaven
a l’estiu, d’altres que tan sols
es podien observar ocasionalment...
Ocells... gran quantitat d’ocells.
Molts gelidencs recordem haver
Extinció d’espècies,
una realitat tangible
observat o sentit cantar aus magnífi
ques com el xot o el mussol comú
o els oriols. Passejar per les vinyes i
veure’ns sorpresos pels fantàstics
abellerols, tot sortint dels seus nius
fets en forats als talussos. O gaudir
amb el vol de les orenetes de ribera
ran de l’aigua de l’Anoia... Qui no
recorda el cant de la puput, la seva
cresta emplomallada, la singularitat
del seu vol?
També havíem tingut esparvers i
milans i falcons i aligots vespers i
àligues cuabarrades.
Si parlem dels amfi bis i dels rèptils,
la llista de pèrdues encara es fa
més llarga. Els dragons comuns sobreviuen
a les nostres façanes, de
vegades lluitant contra les supersticions
que els atribueixen la “malifeta”
de ser uns “menja-robes”; però
els fantàstics llangardaixos ocel∙lats,
aquells saures de cap massís i ample,
de color verd lluent, o gris o bru,
amb unes cridaneres taques blaves
als costats, són molt i molt difícils
de veure. Igual que els gripaus que
abans sortien als camins quan acabava
de ploure, o les serps d’aigua...
O les salamandres, abans freqüents
a Vallbardina i als indrets més humits
i obacs del nostre poble i ara tan
difícils de veure!
Molts gelidencs havien anat a
pescar al riu. Generacions de gelidencs.
Quan les aigües eren clares i
netes i hi havia molta més vida de
la que ara hi ha. Fins i tot hi ha qui
explica que pescaven amb galledes
i amb les mans, a la resclosa.
D’eriçons comuns, de musaranyes,
de talpons, de genetes i fagines
també n’havíem vist en algun moment.
A banda de ser uns animals
d’hàbits crepusculars i/o nocturns,
la qual cosa difi culta la seva observació,
el nombre de les seves poblacions
s’ha vist sistemàticament reduït
per acció directa de la pèrdua
dels seus hàbitats. Si construïm habitatges,
si fem infraestructures, si
dotem els municipis humans de més
Els rapinyaires han patit sistemàticament la persecució
directa de l’home com la caça i l’espoliació de nius.
També han vist disminuïdes les seves poblacions
pels efectes de les línies elèctriques, la freqüentació
excessiva del medi, l’escalada, els verins i els
insecticides. Foto: Rita Gómez
i més serveis, artifi cialitzem el medi
alhora que estem foragitant del nostre
entorn totes les espècies que
viuen, directament, sobre aquest
territori.
L’últim record és per als insectes.
Els grans damnifi cats de la “revolució”
dels pesticides i els insecticides.
Les primeres víctimes de l’acció
agressiva de l’home sobre la natura.
El 1960, la zoòloga americana
Rachel L. Carson ja va denunciar en
la seva novel∙la Primavera silenciosa
els efectes nocius que té per a la
natura l’ús massiu de productes químics.
Qui no recorda les llumetes intermitents
de les lluernes en els arbres,
en els camps, en els marges? Quant
de temps fa que no veieu una cuca
de llum? Els petits del poble en podran
parlar quan siguin grans?
I les marietes? Tan vermelles i
rodonetes, amb llunes negres sobre
les ales.
I totes les papallones màgiques
que vèiem dansant pels sembrats,
pels camps, sobre les fl ors, fent bategar
aquelles ales tan acolorides,
tan plenes de dibuixos geomètrics
d’una precisió extraordinària...
Tots recordem haver vist en
abundància libèl∙lules, espiadimonis,
abelles, vespes, borinots (dels
rossos, que portaven bona sort, i dels
negres, a qui la superstició popular
77