tot el llibre - Ajuntament de Gelida

literaris i d’opinió
es va amagant i el silenci existent
des de dalt de tot d’aquell paratge
augmenta el que des d’allà es gaudeix.
Una serralada amb diverses
especies de fl ora i de fauna, sobretot
aus. Un paisatge de grans roques
que per l’erosió s’han anat
conformant en múltiples formes,
amb grans esquerdes, amb petits
passadissos, per acabar sent com
una mostra d’escultures naturals.
Les sensacions són especials tant
per al Pedro com per a nosaltres.
En aquest sentit són ben certes les
paraules d’un poeta que, en referència
a la Sierra del Torcal, diu:
Que bella gema engarzada
en el valle de mi villa;
parece en su pétreo gesto
la talla de una sonrisa,
corona gigante,
alada…
Ens hauríem estat més temps
contemplant aquell paisatge, però
el “programa” ens limita l’estada.
Anem cap a Villanueva de la Concepción,
un poble situat sota la
Sierra del Torcal amb carrers amples,
molt cuidats, amb les façanes
emblanquinades. Allà ens espera
la seva germana, l’Antonia, tant
il·lusionada com la Josefa i l’Antonio
amb l’arribada del Pedro.
Passem una estona a casa seva, no
paren d’explicar-se coses. L’amabilitat
de l’Antonia es deixa notar
en tot moment i no ens és gens
fàcil acomiadar-nos.
Cal tornar cap a Arroyo Coche
però abans passem per Antequera,
on visitem la “plaça de toros”,
rehabilitada des de l’any 1984, una
obra arquitectònica digna d’admirar.
En el restaurant de sota la
plaça degustem un pernil exquisit
i “un vino” que ens ajuden a continuar
el viatge.
Arribem a Arroyo Coche, a las
Canteras, on ens espera tota la
família. Sopem sota “la parra”, la
temperatura acompanya i el magnífic
sopar que ha preparat la
Més que un record…
Josefa es guarneix encara més amb
les anècdotes i els records que ens
expliquen cadascú. Tot allò que
ens havia relatat el Pedro abans
de marxar estava essent realitat.
Allà vàrem comprovar, més ben
dit, vàrem reafi rmar el que realment
sentia per aquella terra, el
que sentia pels seus familiars i
amics i, sobretot, el que representava
per a ells.
Ens despertem amb una fresca
que agraïm i amb la sensació que
tot ha estat massa curt. El comiat
és emotiu, sembla com si haguéssim
conviscut amb tots ells durant
molt temps. Els familiars i amics
del Pedro, aquells pobles, aquella
terra, ens havien deixat empremta.
A primera hora de la tarda surt
l’avió cap a Barcelona. Hem de
visitar Màlaga però abans passem
per Casabermeja, un municipi on
destaca, entre d’altres coses, el seu
nucli antic amb els carrers estrets,
amb capelletes a les façanes. Tocant
a la carretera hi ha el cementiri,
declarat monument històric.
Des de fora s’hi observen els seus
originals panteons, sepulcres i pinacles.
Ja som a Màlaga. El Pedro continua
exercint de guia, amb emotivitat,
amb il·lusió i amb el desig
que puguem conèixer, tot i el poc
temps del qual disposem, aquesta
ciutat. Una ciutat atractiva amb
molta activitat comercial. Arribem
a la plaça de la Constitució, on hi
ha el “Café Central”, que manté
l’ambient de les antigues cafeteries.
Passegem pel nucli antic, pel
centre històric, uns carrers plens
de gent que transmeten simpatia.
Passem per “la calle Larios”, un
anomenat carrer de “tapeo”, fi ns
a arribar a la Campana, una taverna
tradicional de més de 100 anys
on els cambrers, amb un guix, et
fan el compte sobre la barra. Queden
ja molt poques hores, la darrera
nota del seu programa és “comer
en El Tintero”. Un restaurant
a peu de platja, a l’aire lliure. Els
cambrers quan surten de la cuina
“canten” els plats que porten, si
en vols tan sols has d’aixecar el
braç i ja el tens a la taula. Un sistema
curiós i alhora simpàtic. Allà
73