tot el llibre - Ajuntament de Gelida

FESTA índex MAJOR DE GELIDA
Jesús Mestre i Godes
Pregó de Festa Major 2005
Senyor alcalde, senyor regidor de Cultura,
senyors regidors, convilatans i amics:
després d’agrair a l’Ajuntament l’honor
immerescut de fer de pregoner, m’agradaria
que m’acompanyessin en un salt enrere, per
recordar els botiguers de Gelida a través dels
ulls d’uns joves estiuejants.
Nosaltres, el matrimoni i tres fi lls, vàrem
arribar a Gelida a l’estiu de 1959, ara fa quaranta-sis
anys, i en els primers passos pels seus
carrers vàrem descobrir el caliu d’humanitat de
la seva gent, una qualitat poc apreciada en la
gran ciutat.
De fet, Gelida no era un lloc desconegut. La
meva dona, la Conxita, junt amb la seva germana
i cosins, s’hi va passar tot el temps que
va durar la Guerra Civil, com els personatges
d’El largo verano del 1936, la pel∙lícula d’un
altre estiuejant, Jaume Camino. Ja més gran,
quan festejàvem, ella passava uns dies d’estiu
amb els seus oncles, els senyors Corbella. El
diumenge que hi vaig pujar per veure-la –ja era un festeig seriós– va ser el primer
contacte amb Gelida i la primera ullada des del funicular em va fer bona impressió.
Quan vaig voler quedar bé amb la família Corbella, vaig anar a la pastisseria a comprar
un massini, i la seva qualitat em va confi rmar que a Gelida m’ho passaria bé. Va ser,
doncs, natural que, comptant amb una casa propietat de la meva dona i amb tres
vailets que el més gran tenia cinc anys, decidíssim, més endavant, passar-hi els estius.
I hem estat fi dels: fa quaranta-sis anys que tots vostès ens han d’aguantar!
Els deia que la nostra gran descoberta va ser trobar un poble viu, amb ritme distès
i calma aparent. Ho vàrem captar als pocs dies d’haver-nos-hi instal∙lat i va ser gràcies
a les persones amb les quals vàrem connectar primer: els botiguers.
La nostra casa era al carrer doctor Galés, fent cantonada amb el carrer de l’Alt
Penedès, al bell mig del poble, una qüestió important per fer coneixences. Hi havia
dos establiments que aviat vàrem haver de visitar. Un estava davant mateix de casa,
la farmàcia del senyor Ferrer, instal∙lada en una torre i on, de fet, vestíbul i rebedor
formaven la botiga, austera de forma i fons, ja que els pocs específi cs a la vista lligaven
amb l’escassetat de prestatges. El senyor Ferrer solia esperar la clientela assegut
en un banc en el petit jardí entre el carrer i la farmàcia... Érem a l’estiu.
Si la visita a la farmàcia, amb tres criatures, era del tot obligada, imprescindible
era anar a Can Trempat, la tenda, el colmado, que regia, i penso que és la paraula
exacta, la senyora Assumpció. Aquesta senyora era viuda i tenia un fi ll, l’Antoni Gibert,
que ajudava la seva mare, cuidava d’administrar fi nques i, sobretot a l’estiu,
formava part d’una orquestrina que feia les delícies de les festes majors del Penedès,
i més enllà. Amb l’Antoni vàrem establir una bona amistat que encara dura. Més tard
es casaria amb la Margarida, persona maca, serena i decidida.
La que donava singularitat a la tenda era, és clar, la senyora Assumpció: estava
atenta a tot. Tenia coneixement precís de cada article, del lloc que ocupava i dels
seus corresponents preus. En el taulell, la senyora Assumpció tenia unes balances de
7