La - Diari de Girona

More documents

Recommendations

Info

Lectures 20 Dominical Diumenge 20 d’abril de 2008 Isabel Coch Psicòloga www.ddivan.com Miguel Pérez Capella Expresident de l’Audiència de Girona Xavier Carmaniu Mainadé Historiador i periodista Chacón, David i Goliat? XIX ISABEL COCH Josep D e fet, és ben cert que ens trobem en un món dinàmic, en transició i conseqüentment ple de possibilitats, de riscos, de paradoxes. M’explico. Després del mutisme i de l’afonia física, emocional i gairebé mental propiciats per una dictadura qualsevol, és ara en aquesta nostra i peculiar societat on cada cop les persones, els ciutadans tracten de posicionar-se i de reequilibrar-se. I així qui reflexiona d’una forma coherent acostuma a fer balanç i fora bo que qui s’entesti en fer balanç l’efectuï des de la màxima objectivitat possible. Ens trobem, repeteixo, en una societat dinàmica plena de corrents de pensament, de tendències. I són algunes d’aquestes línies de reflexió les que per sort i, de vegades també per dissort, ens regeixen la vida. En aquest precís moment ens trobem en una especial cruïlla formada per diverses ideologies no massa fàcils de gestionar… però que en funció dels paràmetres que la formen, ministra i Ministeri de Defensa pot eixir quelcom ben interessant... D’entrada, si ens situem en aquest encreuament podem, d’una banda, percebre una societat que encara mostra la necessitat d’un Ministeri de Defensa amb tot el que porta implícit la necessitat de sentir-te defensat. En l’àmbit psicològic, els clínics acostumem a parlar de les defenses... i aquestes es poden arribar a entendre com un intent de protecció enfront de les agressions que se’ns han efectuat o enfront de les agressions que temem se’ns efectuïn. Els cas és que, tot sovint, en el món emocional les defenses tracten de protegir de tal forma l’individu que el coarten i, de vegades, amb el pes de tanta estructura defensiva, la personalitat no té esma per sortir a la superfície. Interessant món aquest el de la defensa... El curiós és que quan algú té constantment al cap el temor o la por de ser agredit pot donar-se el cas que visqui més en funció d’aquesta paüra que no pas tenint present la seva pròpia realitat del moment i resulta ben lògic que aquesta situació portada a l’extrem pugui fer que aquell individu emmalalteixi en forma de depressions, angoixes, neuroticismes... Així doncs, les defenses tenen una doble valència ja que si per una part sembla que ens protegeixen, d’altra banda no ens deixen ser nosaltres, no ens deixen creure en nosaltres, no ens permeten tenir fe en nosaltres mateixos... Tornant a la nostra especial cruïlla podem trobar-hi un ser humà que en aquest cas és una dona, i a més és una dona en un moment prou especial per a una dona ja que està a punt de ser mare... La persona en qüestió, doncs, té la seva formació acadèmica, política, etc. però pel simple o –per algú– gairebé intranscendent –per d’altres imperdonable– fet de ser dona fa que se l’enfoqui més de prop com tractant d’escodrinyar «a veure quina una en farà ara aquesta...». I és que si hi ha algú que pensa d’aquesta manera, és que realment aquest algú resta a la defensiva, tem alguna cosa i creguinme senyors –també senyores–, una mare per tal d’oferir el millor a la seva descendència –també als seus votants– acostuma a moure muntanyes. El component emocional femení resta allí sota i cal deixar clar que, a Déu gràcies, resideix a l’interior de les persones amb independència de sexe, de gènere. Aquest component emocional no es pot confondre amb el puntual fet de ser dona. Hi ha qui encara es confon... si bé és cert que el manteniment i la transmissió de tan valuós material ha estat pràcticament en mans femeni- E stà nes al llarg de molt temps, al llarg de tot el que ha suposat l’etapa patriarcal que ens ha precedit i que ja va amainant i caldria, també, tenir present que aquest especial element ve proveït de paràmetres que ens animen a ser tal com som i no pas de regles que ens imposen com hem de ser. Aquest component emocional que tant té l’home com la dona ens ajuda a ser més complets, ens engresca a confiar en la vida, ens anima a parlar amb els nostres congèneres, ens empeny a distingir i a anteposar l’autoritat abans que el poder... Qui té autoritat no en fa mai ostentació; no li cal, ni li interessa. L’autoritat camina ferma sabent-se sàvia, prudent i es percep com un esglaó més de coneixement i de pont generacional. L’autoritat es respecta a si mateixa i això fa que l’entorn també la respecti. L’autoritat amb ostentació perd el seu nom i es transforma... l’autoritat amb imposició no és autoritat, és el poder pel poder. El món de la violència es basa en la llavor del culte al poderós –darwinianament– al més fort, al que colpeja més... El culte al poder ens posa el peu al damunt del coll i l’autoritat ens ofereix la mà. El cas és que amb el nomenament de la Sra. Chacón com a ministra de defensa s’obre la porta al que pot esdevenir un interessant procés sociopolític. I aquesta etapa que ara se’ns inicia posa al damunt de la taula importants conceptes com la situació actual militar d’Espanya i una ministra de defensa que és dona. Resulta prou curiós que en el moment de tancament d’aquest article, dos dies després de la presa de possessió del càrrec de la Sra. Chacón, al web del ministeri de defensa encara es parli de la «actualidad del ministro» i no pas de la ministra, com si una modificació de tal calibre hagués de suposar un gran esforç al webmaster. Tractant d’entendre una mica més la situació, gairebé ens podria arribar a semblar que a ZP li agrada la innovació i ha efectuat un canvi que no ens deixarà iguals, que ens sacsejarà. Sembla que es tracta de prendre part d’un especial projecte que, sense cap afany pejoratiu, podríem arribar a comparar amb un joc de sobretaula... un novedós joc de rol, nou de trinca, amb tot un seguit de fitxes i daus que provenen de diferents àmbits i que tant poden crear una nova i meravellosa fusió de bones intencions i de noves realitats com també poden desgastar l’energia d’una mena de David contra un gran, un immens Goliat. Però em pregunto, qui és qui? El cas és que en el món que ens circumda, tot sovint les aparences enganyen i aquell o aquella qui sembla un David qualsevol, amb el poder de qualsevol eina –sigui una fona, siguin les idees clares– pot crear unes regles del joc que s’adaptin als nous temps. Entenent que, per exemple, hi ha qui pensa que no n’hi hauria d’haver prou amb l’entrada de més dones al món militar –a molta gent li interessa a més d’equiparar, modificar o transmutar de soca-rel–. Aleshores, tractant de guaitar les coses des d’una perspectiva més elevada potser podríem entendre que el fet que la nova ministra de Defensa sigui catalana i dona no és pura casualitat i que el sacseig –fins i tot de grans estaments– pot resultar beneficiós a l’hora de garbellar, a l’hora de guaitar endavant i tractar d’entendre quines són les necessitats i les vertaderes demandes dels ciutadans i ciutadanes. Però em podríeu respondre...? Qui és David? Qui és Goliat? Suposo que el temps em donarà la resposta... mentrestant restarem, com de costum, a l’aguait! D’on sorgeix la vida? comprovat que la cèl·lula és la unitat de vida més petita. Veritable unitat bàsica de la vida, la cèl·lula representa per als biòlegs el mateix que l’àtom per als físics o químics. Però, és possible trobar les primeres empremtes de vida d’aquesta entitat que, per si mateixa, és bastant complexa? La cèl·lula es presenta com un compartiment que conté els elements indispensables per al seu funcionament, supervivència i reproducció. Entre aquests elements es troben els cromosomes, que són els portadors dels gens característics de cada espècie. El nombre, forma i contingut dels cromosomes és, en efecte, variable, segons les espècies: mentre que la cèl·lula d’un microorganisme molt abundant, Escherichia Coli, només conté un únic cromosoma circular, cadascuna de les cèl·lules del nostre cos té 46 cromosomes, en forma de «bastonets». La seva composició química, en canvi, és la mateixa en tots els organismes vius: es tracta d’una gran MIGUEL PÉREZ CAPELLA mol·lècula, considerada com «macromol·lècula» d’ADN (Àcid desoxirribonucleic), constituïda per quatre bases, els nucleòtids Adenina, Timina, Guanina i Citosina (A, T, G i C). L’ordre en el qual es disposen aquestes bases constitueix la seqüència segons la qual es codifica el «missatge genètic» hereditari. A les cèl·lules de tipus «eucariont» (les que, a diferència del tipus «procariont», es caracteritzen per la presència de compartiments interns), els cromosomes es reuneixen al nucli, envoltat d’un embolcall. Els elements amb funció respiratòria i energètica són òrgans especialitzats, les mitocòndries; en els organismes vegetals, a més, la clorofil·la dels cloroplastes transformarà l’energia solar en energia química que podrà usar la cèl·lula. També en aquesta existeixen altres mol·lècules diferents: proteïnes (que se sintetitzen en els ribosomes), ARN (acid ribonucleic), sucre, lípids... Tots els organismes vius estan constituïts per cèl·lules. Gironins del segle Estalella Graells XAVIER CARMANIU assejaven per Vilafranca fent Ptemps perquè fos l’hora de dinar. Sense un rumb fix, es van acabar perdent pels carrers de la ciutat, fins que un edifici de maons els va fer aturar. – Escola Estalella Graells... –va dir ella mig en veu baixa– aquest nom... em sona... – Sí, dona, era el que sortia a l’article del diari del diumenge passat... era aquell que havia fet de mestre a Girona. Josep Estalella Graells va néixer el 1879 a Vilafranca del Penedès. A la mateixa ciutat va fer la Primària i el Batxillerat. Tot seguit va traslladar-se a Barcelona, on es va matricular, a la universitat, de la carrera de Química, de la que aconseguiria el grau de doctor. Això va fer que, amb només vint anys, el contractessin per treballar de professor ajudant. Només s’hi va estar fins el 1905, quan va guanyar unes oposicions per ocupar la càtedra de Física i Química de l’Institut Provincial de Girona. Josep Estalella va exercir de professor a la ciutat de l’Onyar durant catorze anys, ja que el 1919 va ser nome nat director dels ensenyaments de Física i Química de l’Instituto-Escuela de Madrid. Aquesta nova ocupació li va permetre viatjar a França, Suïssa i Itàlia per conèixer de quina manera s’ensenyaven les seves matèries als alumnes de Secundària d’aquells països. Dos anys més tard, el 1921, va traslladar-se a Tarragona on, com havia fet a Girona, va exercir de catedràtic de Batxillerat fins el 1932, quan la Generalitat li va demanar que s’encarregués de l’Institut-Escola de Barcelona. Estalella Graells tenia molt prestigi com a professor, sobretot perquè es preocupava per la pedagogia. Bona prova d’això són els nombrosos llibres que va publicar per fer divulgació de les seves matèries, com ara Compendio de química, de 1921 o Problemas de física, de 1926. A més, amb la voluntat d’incorporar les darrers innovacions docents desenvolupades a Europa, també va traduir alguns llibres, sobretot d’autors italians. Durant els primers mesos de la Segona República, després de la repressió patida durant la dictadura de Primo de Rivera, la Catalunya autònoma intentava reorganitzar les seves pròpies institucions. Persones de molts sectors s’hi van implicar, com ara el mateix Estalella que, entre 1932 i 1933, va ser president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques; una entitat vinculada a l’Institut d’Estudis Catalans. A més, el conseller de cultura, Ventura Gassol, el va escollir per formar part del Consell de Cultura de la Generalitat. Josep Estalella Graells va morir a Barcelona el 1938, quan tenia 59 anys.
A ndy Warhol predicava que tot ésser humà ha de tenir els seus deu minuts de fama a la televisió, però mai va arribar a comprovar els efectes d’aquest temps de glòria o a què aboca la fama momentània. Els concursants d’Operación Triunfo són l’exemple viu d’aquesta filosofia tan pop, en les elucubracions de la qual no es va tenir en compte què passa quan s’apaguen les llums de l’escenari i la força mediàtica de les càmeres abandona els seus protagonistes. El resultat: només vuit dels 82 triunfitos han tingut èxit en la seva carrera musical. La resta compatibilitza com pot una feina més o menys convencional amb el hobby del qual un dia van creure que podrien viure. Tenint en compte que ja van vuit edicions del concurs de cant i que pels escenaris del programa de televisió –ja sigui a TVE, on va néixer, créixer i començar a decaure, o a Tele5, que va recuperar el format i el va rellançar amb gran èxit– han passat 82 nois i noies, podria semblar que a l’Estat espanyol el panorama musical està ple de triunfitos. Però res més lluny de la realitat. Són pocs els noms propis que han passat pel concurs que encara continuen en l’imaginari col·lectiu. Quasi tots són de la primera edició, la més sonada: David Bisbal, David Bustamante, Chenoa, Rosa, Manu Tenorio, Manuel Carrasco, Núria Fergó... i pareu de comptar. I d’aquests, ben pocs viuen només de la música. De Rosa, per exemple, fa temps que musicalment no se’n sap res, encara que apareix sovint a la televisió fent publicitat d’un producte per perdre pes. I Bustamante i Chenoa, tot i que segueixen fent discos, són habituals de les pàgines de la premsa rosa: el primer pel seu casament amb l’actriu Paula Echevarría; i la segona per les seves sonades ruptures sentimentals. Altres s’han mantingut però lluny del món de la música més mediàtica. Seria el cas d’Álex o Víctor, que es van passar a la televisió; Verónica, que va recuperar una fama efímera gràcies a Supervivientes; o Elena Gadel i Gisela, que s’han dedicat al teatre musical (encara que Gisela serà la representant andorrana d’aquest any a Eurovisió). A L’ESPERA Hi ha altres noms que continuen sonant –com Soraya i els seus discos de versions de grans èxits dels anys vuitanta–, però que encara segueixen en la cresta dels seus deu minuts de fama i estan a l’espera de veure què passarà després. Pregunteu, si no, a Beth, flamant representant d’Espanya al Festival d’Eurovisió l’any 2003, que intenta fer-se un forat amb una música menys comercial i sense l’estrebada de ser una triunfita. O a Ainhoa, guanyadora de la segona edició d’Operación Triunfo: ella sap bé què és baixar de la cresta de l’onada, com ha explicat en declaracions a la revista Interviu: «Guanyar Operación Trinfo no garanteix l’èxit, fama ni diners, ni et converteix en artista. Cal treballar perquè la gent no et vegi com un producte OT». Ainhoa va llançar un primer disc l’any que va sortir del concurs (2003), Esencia natural, amb el qual va vendre més de 150.000 còpies i va obtenir un disc d’or i un altre de platí. Un any més tard va publicar Mi tiempo roto, que va vendre 50.000 còpies i va aconseguir un disc d’or. Durant la promoció d’aquest segon àlbum, va abandonar Vale Music, la fàbrica dels triunfitos, perquè «volia ser cantautora i la companyia només volia una solis- Després de la fama Només vuit de la vuitantena de nois i noies que han participat en les diferents edicions del concurs «Operación Triunfo» han aconseguit l’èxit en la seva posterior carrera musical. ta». El seu tercer disc, Imperfecta, és de descàr - rega gratuïta (www.ainhoa.info) i apareix al costat d’un enllaç en el qual es poden realitzar donacions per a un possible quart disc. I com ella, Vicente Seguí. El guanyador de la tercera edició d’Operación Triunfo va vendre 50.000 còpies del seu primer disc, Confidencias; va baixar a les 7.000 còpies del seu segon àlbum, Gardel mediterràneo; i ara planeja gravar un disc finançat per l’Ajuntament de Villamarchante, el seu poble natal, de cançons falleres. «No pots demanar més del que el mercat et dóna», reconeix Vicente. Ell ha tingut sort... si més no, si es compara amb el seu company d’edició José Giménez, que només es va endur del programa 2.400 euros i un cotxe. Ara condueix un carretó elevador, treball que compatibilitza amb algunes actuacions esporàdiques. Héctor Rojo treballa en un centre assistencial de la Diputació d’Alacant, i té previst treure el seu primer disc aquest any, més de dos MONTFERRER PRATS DE MOLLÓ TEXT: DdeG anys després d’haver sortit del programa. Miguel Moreno va fer una bona quantitat de diners fent de contertulià en diferents programes de televisió, però quan va acabar l’edició del concurs en la qual havia participat va tornar a la universitat per continuar els estudis. Janina, de la quarta edició, és professora de ball en gimnasos de Gran Canària, i planeja sortir d’Espanya per treure’s de sobre l’etiqueta de triunfito. I és que, si de vegades la fama és insuficient, d’altres vegades pesa massa. Federico Monreal, participant de la tercera edició del concurs, ho sap bé. «Al musical Hoy no me puedo levantar ningú confiava en mi perquè era un triunfito. Vaig passar quatre mesos fent un paper secundari fins que van comprovar que valia per a un protagonista», explica també a Interviu. Federico anirà pròximament a Miami, a intentar emprendre la carrera musical que a Espanya no ha pogut fer i amb la qual molt pocs dels seus companys han aconseguit l’èxit. EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN LA FOU CORSAVI (CORSAVY) ARLES DE TEC CERET (ARLES SUR TECH) COLL D’ARES ST. LAURENT DE CERDAN COUSTOUGES MAÇANET DE CABRENYS PERPINYÀ (PERPIGNAN) EL PERTÚS (LE PERTHUS) Televisió 21 Dominical Diumenge 20 d’abril de 2008 DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORES PÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA FIGUERES
Page 1 and 2: Diari de Girona Diumenge 20 d’abr
Page 3 and 4: 2 4 5 6 7 a la mateixa sala on es f
Page 5 and 6: ARACELI Segarra Alpinista, escriu u
Page 7 and 8: 2 3 i el va convertir en pedra. (La
Page 9 and 10: croones i un WC), pràcticament en
Page 11 and 12: E s tracta d’un edifici certament
Page 13 and 14: L ’all Elogi de l’all i l’all
Page 15 and 16: U n Llavi de llebre Un de cada 500
Page 17 and 18: era 6 12 13 7 8 9 14 MATALÀS HR +
Page 19: Alien vs. Predator 2 Directors: Gre
Page 23 and 24: Dijous 24 d’abril 15.10 18.30 22.

La - Diari de Girona

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?