ENTT15 - Atipus

Al President no li passà pel cap canviar el
fideltssirn Abril Martorell.
contents amb la seva gestió. Fer altra
part, Arias Salgado ha intentat, sense
aconseguir-ho, desplaçar el pes del
partit des dels grans «barons», tal com
ara se'ls anomena i que són els caps
visibles de les distintes tendències teòricament
dissoltes, cap als òrgans
executius. Massa «afronts». El resultat
ha estat que pràcticament tots alhora,
llevat dels socialdemòcrates que li
han servat fidelitat, igual que els antics
militants de la Izquierda Democràtica
de Ruiz Giménez (Rupérez,
Vàzquez Alvarez), han pressionat durament
per tal que, davant el congrés,
no hi hagués secretari general sinó
una «comissió gestora» que garantís la
neutralitat davant del Congrés.
Aquests mateixos sectors haurien vist
millor Calvo Ortega, un altre independent,
per al lloc d'Arias Salgado.
L'«underground» de la crisi ha estat
doncs múltiple i perfectament delimitat
en dos fronts: exterior o políticoeconòmic
general (amb una contestació
a Abrü Martorell cada dia més
forta i diversificada) i l'intern en el si
d'UCD. I un tercer que no es pot desdenyar:
el profund trencament de les
relacions entre el Govern i el seu partit.
No es tracta doncs, com s'ha dit
amb una insistència digna de millor
causa en mitjans oficiosos, d'un «invent
periodístic». La crisi ha existit,
existeix i queda oberta després de la
remodelació ministerial, tant si aquesta
es produeix abans com després de
publicada aquesta crònica.
_ «No se sap on
pot parar,..»
Un alt dirigent centrista deia l'altre
dia a un grup de periodistes al Palau
de Congressos que «se sap quan comença
una crisi però no quan pot acabar».
En aquest cas, tot un diagnòstic.
El que començà com una simple substitució
d'An to nio Fontàn, ministre
d'Ordenació Territorial, d'escassíssim
pes específic i presència en el tema
autonòmic, ha estat a punt d'esdevenir
una autència «crisi d'Estat» que en
aquests moments és molt lluny d'estar
tancada. El peculiar estil de treball de
Suàrez i la seva gairebé absoluta incomunicació
amb els seus govern, i partit,
ha complicat les coses de tal manera
que encara que al final la sang
no arribi ni molt menys al riu, li ha
suposat en realitat al cap de govern el
més seriósrevés des de que està ala Moncloa.
Malgrat que les dades concretes,
per una vegada, s'han filtrat molt poc
als mitjans informatius (ni a d'altres
instàncies que en principi hi haurien
d'haver participat), no és molt difícil
reconstruir els fets i unes jornades
que han transcorregut dintre dels
purs cànons d'una mala pel·lícula de
«suspense». 0 del més pur sainet, que
de tot hi ha hagut. La realitat ós que
Suàrez mai no va pensar de debò en
una remodelació àmplia del seu gabinet.
No és el seu estü. El tema econòmic,
a més, no és el seu i l'interès pels
complexos camins de la crisi econòmica
del president tremendament reduït.
Així que la substitució d'Abril
Martorell no li va passar mai pel cap.
Els intents doncs d'alguns sectors de
situar-hi Calvo Sotelo, amb fama de
tècnic apreciat per la seva tasca davant
les comunitats europees, no foren
considerats seriosament. Com, per
altres raons, la candidatura de Calvo
Ortega per al Ministeri d'Economia.
Les expectatives creades aritificalment
respecte a un canvi de rumb
eren artificials. Però no per culpa de
la premsa, sinó del propi cercle de la
Moncloa. Suàrez pensà llavors la crisi
amb tres canvis: ascensió de Pérez
Llorca a una nova vicepresidència autonòmica,
la substitució d'Antonio
Fontàn, potser la d'Ibànez Freire i el
manteniment d'Arias Salgado. I amb
aquest reajustament, dimarts 22 se'n
va anar a la Zarzuela a comunicar-li
la decisió al Rei. Els periòdics de Madrid
publicaven dimecres la solució
dels encreuats...
A la tarda, els passadissos del
Congrés eren una olla bullint. Sectors
bàsics d'UCD, «blaus» i socialdemòcrates
especialment, encara que per
motius diferents, no acceptaven la re-
solució presidencial, ni en la forma ni
en el fons. I a la Moncloa comença-,'
ren a arribar signes molt visibles de la
rebel·lió dels «barons» i d'alguns òrgans
executius d'UCD. I de diversos .:ministres
que digueren que ò la cosa
canviava o ells se n'anaven. I amb les
mirades de biaix envers Pérez Llorca,.
al qual molts veuen com una segona
edició del «cas Abril» i que no gaudeix
d'indescriptibles simpaties entre els
seus companys de partit. «0 això canvia
de debò o ens n'anem», digueren
molts executius i alts càrrecs de l'Administració...
Aquesta vegada la crisi
estava oberta de debò i amb resultats
imprevisibles, tant a nivell de govern
com d'UCD. El problema òbviament,
no és el nombre de ministres que canviïn
sinó més senzillament, saber si
Suàrez continuarà fent com fins ara i
si el seu estil d'actuar no ha desfermat
un reguitzell de conseqüències
que tard o d'hora sortiran a la llum i
amb independència de la sortida que
es busqui a la situació concreta d'aquests
dies. Una cosa és molt clara:
aquesta ha estat o serà una solució
marc. Encara que Suàrez se surti
aquesta vegada amb la seva, les coses
a partir d'ara no seran iguals. ' ,
Cloenda . *. ;
A més de la crisi, el que aquests
dies obsessiona la Moncloa és el debat
fixat per al dia 13, segons sembla televisat
en directe. L'«aperitiu» a
aquesta mena de nova investidura no
ajuda a un debat reposat que és el que
el país necessita. La por malaltissa de
Suàrez a un vot de censura, que l'oposició
d'esquerra considera tècnicament
impossible, i les falses expectatives
creades en el que hauria de ser un
costum habitual, s'ha enrarit amb
aquesta estranya setmana que ens ha
portat massa reminiscències del passat.
I que ha demostrat que la crisi de.
govern és una crisi perpètuament
oberta que allunya, encara més, la
confiança que la ciutadania hauria de .
tenir en les institucions de la democràcia.
Aquí allò dolent no és que es
desgasti el Sr. Suàrez i el seu partit,
sinó aquesta tremenda sensació de joc
en què s'ha convertit una bona part
de l'activitat política. Ara resulta que
el canvi de govern o d'alguns ministres,
costum normal, és un nou motiu
de trauma i d'indecisió. Potser sí que
està clar que la Història progressa,
però el senyor Suàrez no n'aprèn. Cxi- ,
si, doncs, oberta per a força temps.
17