ENTT15 - Atipus

El govern monocolor de Pujol tindrà una notable feblesa parlamentària.
amb la persistència dels republicans
en demanar la seva revisió per un
problema de plantejaments apriorístics,
però contrasta també amb la defensa
centrista de les Diputacions, de-
fensa innecessària d'altra banda perquè
estan reconegudes a l'Estatut, la
qual cosa no impedeix adonar-se'n
que són institucions absolutament periclitades,
una espècie a extingir.
Governar cedint
Res no és més difícil per a un partit
o coalició política que governar en minoria.
Jordi Pujol ho està comprovant
des de dyous passat, quan finalment
va aconseguir portar centristes i republicans
al seu costat. Governar en minoria
vol dir cedir en cada moment a
les exigències mínimes que imposen
altres forces per tal de fer possibles
majories conjunturals, situació que
també està vivint el nou president des
de dijous passat.
Fins ara les concessions del senyor
Pujol ho han estat de redacció, de
llenguatge, però d'aquí a quatre dies
s'haurà d'enfrontar amb la política de
les coses i aleshores els problemes
matemàtics de les majories i les minories
tindran un altre tarannà.
Tot això porta a dues reflexions:
l'elecció de Jordi Pujol a la segona vo-
tació —majoria absoluta— ha tingut
la virtut de mantenir intacta la confiança
en les institucions, i el defecte
de demostrar que momentàniament
els resultats de les eleccions del 20 de
»març fan inviable un executiu fort.
Confiança popular
Salvar la confiança popular en les
institucions era indispensable. Els ciutadans
estan cansats de viure enmig
d'una fira d'informalitats polítiques i
clientelismes protagonitzats per les
persones que ostenten el poder.
Després de diferents eleccions el resultat
ha estat un espectacle poc edificant
entre un Govern de dretes que ha
perdut els papers i es divideix en gremis
polítics amb l'espectre del senyor
Abril Martorell transitant impertèrrit
per una crisi perpètua, i aquest mateix
Govern fent impossible un desenvolupament
eficaç dels municipis pel
simple fet que aquests organismes estan
controlats per l'esquerra per voluntat
dels electors. fiy
Aquí, sortosament, per ara no passa
res de tot això. Els debats d'obertura
del Parlament, amb petitíssimes
excepcions, s'han produït dins el terreny
de la responsabilitat, sense renunciar
a la crítica i a la duresa. I això
ja és molt en una comunitat on per
qualsevol niciesa uns quants estan
disposats a anar a obrir la tomba del
Cid. • • . • &•
Problemes d'imatge ;||
No obstant, les mostres de feblesa
parlamentària són preocupants. En no
existir una coalició parlamentària clarament
establerta, tots els acords són
conjunturals, res no va més enllà de
rimmediat. El senyor Pujol s'ha trobat
que necessita dos partits que posen
en primer terme les contradic-ï
cions secundàries i obliden les coincidències
principals. Això vol dir que en
cada cas voldran que se'ls dauri la
píndola, que se'ls faci alguna concés~:;
sió atractiva per vendre-la després a»í
seus electors i conservar imatge. íÇ
La impossibilitat de la gran coalicif
—convergents, socialistes i que s'M
volgués o pogués apuntar- ha revaWritzat
extraordinàriament els vots dels
diputats d'Anton Cafiellas i Heribert
Barrera, convertits en autèntics àrbi-*
tres del moment, una mica com passa
moltes vegades a Itàlia amb els petits
partits laics. Mentre el senyor Pujol
diu que allò primer que s'ha de fer és
posar en marxa una màquina, 4;
aquesta circumstància treu important
eia a altres afers, els seus eventuals
aliats es preocupen de coses que, sen*
se dir taxativament que no són impor-r!
tants, estan en tot cas molt per sota
de la realitat: l'autonomia és un nom i
en els quatre anys vinents cal conver*
tir-la en alguna cosa tangible. l|
Aquesta disfunció, aquesta obliga^
torietat a la concessió puntual, és on,
germina la debilitat parlamentària/
que només es podrà combatre en part.
si moltes de les primeres lleis es fan
per iniciativa del Parlament amb tenf,
dència a l'unitarisme legislatiu. |