ENTT15 - Atipus

Manilla d'oros
Les novelles
immòbils
PEP ALBANELL
Estic rellegint «Punt d'arròs» de la
Maria Antònia Oliver. El manuscrit
que jo vaig llegir era lleugerament diferent
de la novel·la editada. Aquesta
diferència es nota, sobretot, en els
diàlegs, que del manuscrit a l'edició
s'han fragmentat, esdevenint sovint,
retalls, paraules penjades, frases inacabades
que més que dir, insinuen...
No sé per què aquests fragments de
diàleg em fan la impressió de les restes
d'un naufragi —aquelles aventures
de nàufrags— surant, enfonsant-se i
sobreixint en mig d'un remolí, ün remolí
que seria la novel·la, aquell
temps magmàtic, aquells objectes en
perpetu moviment sobre els quals
viuen els personatges. Hi ha unes
quantes coses que com a lector i com
a escriptor m'atrauen poderosament
d'aquesta novel·la. La primera d'elles
és el temps, aquest temps magmàtic,
imprecís i arremolinat que, d'alguna
manera és la base de tot el procés narratiu
i li dóna una estranya i inquietant
sensació d'inestabilitat; millor dit
d'equilibri inestable. D'alguna manera
aquesta sensació del temps (i també
de l'espai) movent-se al voltant dels
personatges —principalment la protagonista—
ve a ser com un reflex ampliat
de l'agitació interna de la narradora:
l'estat del seu esperit, de la seva
consciència, de la seva subconsciència
el palpem sobretot a través de la inestabilitat
vertiginosa a la qual estan
sotmesos els materials de l'obra. Un
altre element important de la novel·la,
que també he apuntat ja, és l'importància
extraordinària que en aquest
text assoleixen els objectes inanimats,
34
Pep Albanell
que actuen també en una funció de
reflex. És sobre els objectes, de vegades
a través dels objectes, que els personatges
viuen, com si s'hi reflectissin.
No es tractaria d'un mirall al
llarg del camí, doncs, sinó d'infinitat
de miralls oscil·lant suaument: potser
d'aquí ve la sensació de vertigen damunt
la protagonista. D'altra banda
en «Punt d'arròs» retrobem la Maria
Antònia Oh'ver cronista de la melangia.
Hi ha pàgines de l'Oliver que
duen com un tel fi d'enyor i de melangia,
com si cada instant viscut representés
molts instants perduts, moltes
existències malmeses i, per tant, enyorades.
En cada cas, en cada ocasió,
la vida hauria pogut estar millor, molt
millor... Aquesta sensació de cosa que
s'escapa inexorablement, de neguit
impalpable però patent plana sobre la
naïració de la primera frase a l'última,
donant-li una ambigua realitat.
Ambigüitat superficial, en la creació
d'ambient, en les descripcions, en el
tractament de situacions i personatges,
que contrasta amb la solidesa, al
meu parer, interna de la novel·la, de
la idea, del pensament que origina i
fonamenta la narració. Aquest contrast
el trobo també en el movimenj;
incessant que he intentat explicar al
començament de l'article. És un movi-.;
ment superficial, ja que internament
la novel·la és d'una immobilitat pàtria,
incommobible, bastida minuciosament
—com l'àvia fa punt d'arròs,
trastras, pas a pas— a còpia d'un caramull
de moviments. No sé pas si em
sé fer entendre. La sensació del lector,!
si més no de la meva lectura, ha estat
aquesta i una immobilitat absoluta sota
una agitació constant. Com l'ull de
l'huracà. I seguint amb els contrastos, f
«Punt d'arròs» m'ha recordat viva-i
ment una altra novel·la d'autora fe-.,,
menina: «Silenci endins». Els punts de
partida de les dues autores són molt
diferents, segons com diametralment
oposats, però en essència estic per dn\
que les dues novel·les coincideixen,
plenament: en el plantejament, en la
idea que les posa en moviment, en la
immobilitat interna que els dóna co^
hesió. No sé si Maria Antònia Oliver
va calcular tan primmiradament els
elements i l'estructura del seu text,
com per obtenir un resultat tan ben
travat, tan just com un mecanisme de
precisió. Jo m'extimo més creure que
va obrar intuïtivament deixant que el
seu text anés encaixant a mesura que
fluïa, repolint -i això últim em consta—
una vegada acabada la primera
versió. Escrivia, per dir-ho d'alguna
manera, intuïtivament, ordenant intuitivament
els seus materials literaris.
Joana Escobedo, en caniv, em sembla
un exponent claríssim de l'escrip-/
tor intel·lectual. La seva mateixa no-f
vel.la —també molt interessant,deixeu-m'ho
dir de passada—, les se~'\
ves constants referències, en són una i
prova. Potser caldria canviar la'imat-?.
ge: en lloc de moviment cap a la im-J
mobilitat, caldria dir que «Silenci en- i
dins», seguint el títol, és el procés de
la cridòria externa al profund silenci
de l'interior... Dues manera dò dir
gairebé el mateix. I dos sistemes diferents
d'arribar aproximadament al
mateix lloc.