ENTT15 - Atipus

EL FILL
D'ISMAEL
PITARCH
El professor Ismael Pitarch ha
estat i és un dels millors espècia-.
listes en l'estudi de l'Estatut d'Autonomia
de Catalunya. I precisament,
Ismael Pitarch fou pare
d'un nen el mateix dia que tenia
lloc la sessió inaugural del Parlament
de Catalunya, el proppassat
deu d'abril.
Malgrat que la data és prou històrica,
malgrat que el nou president
elegit ja és Jordi Pujol,
i malgrat que és molt propera
la festa de Sant Jordi, Ismael Pitarch
ens ha desmentit rotundament
que pensi posar-li Jordi a l'hereu.
AIXÍ QUE NO ÉS
GASTRÒNOM,
EH?
En un recent número de L'HORA,
el qui serà possiblement president de
la Diputació de Barcelona, Francesc
Martí i Jusmet, acabava l'entrevista
que li feia el nostre col·laborador
Joan Cata negant que ell fos cap gastònom,
«a mi m'agrada el menjar popular,
gens complicat, per tant no
se'm pot considerar gastrònom en el
sentit estricte de la paraula»;
Potser no sigui en el sentit estricte,
no ho volem afirmar, però fonts dignes
de tot crèdit ens han assegurat
•que Francesc Martí és membre destacat
de l'anomenada «tendència
gastronòmica» del Partit dels Socialistes
de Catalunya, formada pels
màxims amants de la cuina d'aquest
partit. I per si calen més proves, la
fotografia palesa els resultats d'aquesta
afecció de Martí.
ESTER AGUADO
Porta dels bergants RAMON BARNILS
El nostre Jordi duu un roc a la faixa
A Madrid, que són més espavilats, i res més, que la
punyeta -per això Henry Kissinger fa temps que diu
que Espanya és un cas perdut—, l'endemà de la victòria
de Jordi Pujol van insinuar, entre la satisfacció i l'amenaça,
que el Govern espanyol el tenia agafat per la bossa:
Banca Catalana, com tots els bancs, depèn del Banco
de Espana en tot i per tot. Si, un cop president de la
Generalitat, Pujol no fa bondat, Madrid usa el Banco de
Espaiia contra Banca Catalana.
En innecessària coincidència, els oposats a Pujol de
per aquí han dit, si no escrit, exactament el mateix: que
Pujol haurà d'agafar el que li donin —res, com ja se
sap— si no vol que li prenguin el que té— la Banca Catalana.
Molt bé, és una manera de veure-ho. N'hi ha d'altres.
Per exemple aquesta: que, considerant les estretes relacions
que des del seu bell naixement lliguen Banca Catalana
amb el Chase Manhattan Bank, dels Rockefeller,
dels Estats Units, faran molt rebé els funcionaris de
Madrid de fer molta bondat quan Jordi Pujol vagi a
veure què tenim avui per comprar i vendre. La bondat
consistirà a deixar Banca Catalana on és, sigui ben o
^al situada, i el Banco de Espaiia on ha estat sempre, i
oblidar-se de les cosses econòmiques per sota la taula
de negociació. En tenen d'altres per etzibar, però ni ells
no ho poden tenir tot.
Aquesta, no. Si ells amenacen la Banóa amb el Banco,
Pujol pot fer amenaçar el Banco amb el Bank.
Ve-li aquí. La jugada ja se la sap bé, el nostre Jordi.
Quan Anton Canellas, de la UCD a Catalunya, feia el
ronso a l'hora d'ajudar Pujol a pujar a la trona, Pujol
va dir, i es va publicar: «M'és igual. Parlaré directament
amb Madrid». I s'acabà la ronseria.
Pujol doncs podria parlar directament amb Manhattan.
El seu — Üur, exactament- home es diu Tannebauer.
Issac o Àngel, i potser amb una ena en comptes
de dues.
Dispensin la imprecisió: un dels errors de Jordi Pujol
ha estat de voler amagar sempre a l'opinió pública, i
fins i tot a la privada, les característiques i la mateixa
existència d'aquesta relació. 4
Per què? Al cap i a la fi, a l'hora d'exiliar-nos tots,
especialment els de l'esquerra decent, tiraríem abans
l'àrea del dòlar —USA, Europa Occidental, Grècia, Gran
Bretanya, Marroc, el Pacífic- que no la del ruble
-URSS, Txecoslovàquia, Cuba, Vietnam, Afganistan-,
seguint l'exemple dels nostres antecessors.
Perquè la mort a cops de dòlar és més lenta, i mentre
hi ha vida hi ha esperança.
47