BarretPicat-198

26
Vistes de Linyola
Tarda de futbol
Quim Balaguer
Avui vull parlar de futbol. Sí, de futbol.
Ja em veus, a mi, que només
miro els partits importants del Barça,
i que els que no ho són no m’importen.
Parlaré de futbol. De futbol
infantil, i més concretament d’aquell
que el Pau m’imposa cada tarda
que sóc a casa. “Anem a xutar?”,
diu. I apa, a xutar. La meva dona
està ocupada últimament i a més
el futbol infantil no li tira gaire, així
que em toca a mi. Cap al poli, amb
la pilota, els “keds” de xutar fort, i
les ganes. Per cert, no sé si toca
aquí, però segueixo amb el dubte
sobre si el cadenat amb el candau
tancat de la porta de la pista permet
l’accés... s’hi pot accedir malgrat el
cadenat? Nosaltres, quan veiem el
cadenat tancat, suposem que no
s’hi pot accedir, i llavors el que fem
és... ai, no ho sé si toca aquí, millor
ho deixo estar.
Bé el que deia. Som tots dos, un
davant de l’altre, cada cop més
allunyats i vinga, a passar-nos la
pilota. No cal necessàriament que
un estigui a la porteria. Els gols no
importen, només fem esport no
competitiu. A veure qui xuta més
fort. A mi personalment més que la
força m’importa la punteria. Que me
la pugui passar als peus, o el més
a prop possible. En això ha millorat
molt, ho puc reconèixer. Els primers
dies em feia un fart de córrer (o caminar
quan ja no podia més) darrere
la pilota, que anava cap allà on la
força l’acompanyava. M’estava més
estona darrere la pilota que davant
del Pau. “Eps, fixa-t’hi!!” li deia, però
ràpidament m’adonava que no ho
feia expressament, que ell estava
més per la força, i que els detalls tècnics
tipus para-la, xuta amb l’interior
del peu, mira primer on vols enviar
la pilota, no eren entesos. I sense
insistir gaire, pacientment, me n’anava
a buscar la pilota allà on calgués.
Total, fem esport no competitiu, i no
cal estressar-se.
Però les coses canvien, la coordinació
millora, i últimament la punteria
acompanya de manera més
evident la força. I em sorprenc de
la força i la punteria que té. Me la
passa fort i als peus. Molt bé, em
canso menys.
Ara el repte és la força: “Pare, pots
xutar fins al sostre?” i jo li dic “home,
no sé si està ben fet...” I llavors...
però això és una altra història.
I així estem, tres o quatre tardes a
la setmana cap al poli o els seus
voltants (depèn del cadenat), i a
xutar. I que consti que m’ho passo
bé, que jo de petit hi havia jugat i
m’agrada xutar, conèixer on anirà a
parar la pilota, millorar la tècnica...
aquestes coses difícils d’entendre
als profans. I per tant ja m’està bé
baixar a xutar. No em queixo (gaire).
Un parell d’hores, i cap a casa. Hem
fet esport, hem sortit a prendre l’aire...
què més volem?
LINYOLA
barret picat JUNY 2013