BarretPicat-198

40
Opinió
publicada vers Catalunya i Gibraltar,
els homenatges que cada any fa el
Govern a falangistes uniformats de
la División Azul…, és evident que
aquest principi encara és plenament
vigent dins del nacionalisme fonamentalista
espanyol actual.
El fonamentalisme és un terme
que en els seus orígens es referia
a les religions (o a branques religioses)
que interpretaven i seguien de
manera literal i inamovible els seus
textos sagrats (els “fonaments”) i
que fugien de tota modernitat per
considerar-la impura i pecaminosa.
Es va començar a utilitzar també
al segle XIX als Estats Units, on
s’aplicava a certes esglésies calvinistes
que anaven en contra del
“modernisme”, 2 com a conseqüència
de no poder pair els canvis que
van provocar la Revolució Industrial
i la Científica (especialment les
teories de Darwin, Marx i Freud).
Actualment sol fer referència a
l’integrisme islàmic.
Per analogia i en un sentit més
ampli es diu “fonamentalista” a la
ideologia que també se sustenta en
idees i valors considerats suprems,
irrenunciables i inqüestionables,
que sovint garanteixen un “status
quo” atàvic i que s’han de mantenir
íntegres per damunt de qualsevol
consideració (legal, moral, política,
científica, lògica, democràtica...). El
fonamentalisme mai no s’adapta a
la realitat canviant; ho fa al revés: la
distorsiona i falseja per tal de fer-la
quadrar amb els seus principis. El
canvi no és mai ni real ni profund,
només aparença, hipocresia, attrezzo.
Un sempre té la sensació que
la democràcia espanyola és un
exemple d’aquest attrezzo: és falsa.
Només és una disfressa més
perquè segueixi manant la “crosta”
privilegiada de sempre, que viu de
la unitat d’Espanya, avui explotant
les colònies internes. Ara es perpetua
a través de la “democràcia”
i la Constitució, que no s’utilitza
com a garantia de drets, sinó per
frenar els drets que no interessen.
Han sembrat el sistema constitucio-
2) El terme “modernisme” va ser encunyat o, com
a mínim, difós pel Papa Lleó XIII (1878-1903) a
l’encíclica “De les Coses Noves” (Rerum Novarum)
de 1891.
nal de trampes i ressorts que els
permeten anul·lar tot allò que els
va en contra (el que no convé no
és constitucional). La primera, el
Tribunal Constitucional, format no
per jutges, sinó per personatges
“de reconeguda solvència” elegits
pel Parlament segons la correlació
de forces dels partits; a la pràctica
formen una “tercera càmera” muntada
per, si se’ls cola algun gol,
anul·lar-lo traient amb tota la cara la
pilota de dins de la porteria. Ja està
vist i demostrat. La segona trampa,
La Real Acadèmia Espanyola (RAE),
que, canviant el significat de les
paraules, modifica de fet la Constitució
sense canviar ni una lletra. La
jurisprudència del Tribunal Suprem
estableix que el significat de les
paraules en controvèrsia s’ha de
determinar segons l’edició vigent
del Diccionari de La RAE. Això s’ha
utilitzat per modificar la Constitució
d’amagatotis per evitar que Catalunya
i alguna altra comunitat siguin
constitucionalment nacions (l’ONU
protegeix explícitament el dret d’autodeterminació
de les nacions i la
independència seria molt més fàcil).
L’Estatut s’empara en la Constitució
per definir Catalunya com a “nacionalidad”.
I què vol dir “nacionalidad”?
Mirem-ho al Diccionari de la
RAE a l’edició de 1970 (la vigent al
1978 quan es va fer la Constitució)
i al Diccionari de l’edició de 2001
(vigent actualment):
— Diccionari de la RAE (1970)
Nacionalidad. (De nacional) f.
Condición y carácter peculiar de
los pueblos e individuos de una
nación. 5 2. Estado propio de la
persona nacida o naturalizada en
una nación.
— Diccionari de la RAE (2001)
Nacionalidad. (De nacional) 1.
f. Condición y carácter peculiar
de los pueblos y habitantes de
una nación. 5 2. f. Estado propio
de la persona nacida o naturalizada
en una nación.5 3. f. Esp.
Comunidad autónoma a la que,
en su Estatuto, se le reconoce
una especial identidad histórica y
cultural. 5 4. f. Esp. Denominación
oficial de algunas comunidades
autónomas españolas.
El de 1970 només té dues accepcions.
La segona (2) l’hem de descartar,
perquè es refereix a allò de
“nacionalidad española”que tenim
tots al DNI (no crec que ens hi deixin
posar “catalana”); ha de ser la primera
(1). Si la llegiu bé, veureu que la
Constitució “deia” que Catalunya és
una nació: ras i curt. Al 2001 hi van
afegir dues accepcions més que no
aclareixen res, només “ens treuen”
de la l’accepció (1) i ens converteixen
simplement en Comunitat Autònoma
(3 i 4). I si ho preguntéssim als
que van redactar la Constitució, què
volien dir amb “nacionalidad”? Avui,
30 de maig, la casualitat ha volgut
que el Josep Cuní entrevistés Miguel
Herrero de Miñón (ex dirigent d’UCD,
d’AP i del PP), un dels pocs redactors
de la Constitució que queden
vius i, parlant de la Constitució, ell es
referia a Catalunya com a nació i a
Espanya com a estat multinacional!
Més clar, l’aigua!
Però per altra banda el Diccionari de
la RAE no deixa dubtes sobre què és
una nació. Les tres primeres accepcions
del diccionari actual, que són
les rellevants i no han canviat, diuen:
Nación. (Del lat. natĭo, -ōnis). 1. f.
Conjunto de los habitantes de un
país regido por el mismo gobierno.
5 2. f. Territorio de ese país. 5
3. f. Conjunto de personas de un
mismo origen y que generalmente
hablan un mismo idioma y tienen
una tradición común.(…)
Ningú que sàpiga llegir no pot negar
que com a mínim l’accepció 3 (“conjunto
de personas...”) casa com un
guant amb Catalunya. Saben perfectament
que som una nació, però
no ho volen acceptar ni reconèixer
legalment; per això es canvia al
diccionari de la RAE el significat de
“nacionalidad”. El concepte “nació”
és acceptat internacionalment (tots
els diccionaris diuen el mateix en la
seva respectiva llengua). Qui falseja
les paraules? Qui n’inventa de noves
per desnaturalitzar les existents
(LAPAO...)? Els fonamentalistes: tot
s’hi val.
Tot fonamentalisme porta implícita
la idea de “poble elegit”, de sentit
de superioritat, d’exclusivitat, d’únic
posseïdor de la Veritat; això fa que
no accepti per als altres els matei-
barret picat JUNY 2013