BarretPicat-198

42
Opinió
Andorranus Typicus
Judit Pedrós
Ja fa més de sis mesos que visc al
“País dels Pirineus”. Sis mesos on
he après a dir “demanar” enlloc de
“preguntar”, a dir que aquest cap
de setmana vaig “a baix” de visita
i a enfadar-me amb els cotxes de
matrícules espanyoles perquè condueixen
“com padrins”. Ja fa més
de sis mesos que visc a Andorra
i, poc a poc, em vaig habituant als
andorrans.
En el primer escrit que vaig fer sobre
el Principat, vaig parlar de les diferències
que trobava entre ells i nosaltres.
Amb el pas dels dies
me n’he pogut adonar de
moltíssimes més (com per
exemple que aquí el McDonalds
fa servei a domicili!),
però el que vull remarcar
ara no són aquests petits
canvis entre ells i nosaltres,
sinó els que hi ha entre els
que viuen aquí: m’agradaria
fer un retrat dels “tipus
d’andorrans”.
El primer de tot és el que es coneix
com “l’andorrà de tota la vida”.
Prové d’una família andorrana de
sempre, va néixer amb el passaport
andorrà i es considera dels “andorrans
de veritat”. No és una crítica,
simplement fa molts anys que els
seus viuen al país i ho recalquen.
Acostumen a ser famílies amb diners
(tot i que és cert que encara queden
molts andorrans-de-pro que són i
han estat pagesos i que viuen de la
terra), amb cotxes grans i fills que
estudien fora (o a “baix” o a França).
En aquest grup apareix una cosa
que vaig descobrir quan vaig arribar:
els “patrimonials”. Que què són?
Doncs són empreses que creen els
pares per a que els seus fills gestionin
el patrimoni de la família. En el
meu cas, seria “Pedrós patrimonial”
o “Pernill-Gardi patrimonial”. Vaja,
que es dediquen a viure del que
donen els trossos, les cases i les
fortunes familiars (i generalment ja
us puc dir que donen molt).
Després hi ha els andorrans de fills
de fora. Són andorrans, perquè van
néixer aquí i hi han viscut tota la vida,
però els seus pares són de fora i es
nota. Molts han hagut de renunciar
al DNI per poder tenir el passaport
andorrà (és il·legal tenir-los els dos,
per bé que molta gent ho fa). Entren
també en aquesta categoria els que
van venir a treballar fa molt temps,
i després d’estar-se aquí més de 20
anys, van fer l’examen per obtenir
la nacionalitat (on per cert t’avaluen
els coneixements de la idiosincràsia
i la cultura del país) i el van aprovar.
El següent pas va ser anar a l’ambaixada,
renunciar a la nacionalitat
(espanyola o francesa la majoria, tot i
que també hi ha portuguesos) i fer-se
andorrans. Fora problemes!
I després, ai després! Després
quedem els residents. Emigrants
que hem anat a petar entre les
muntanyes i que, amb sang, suor i
llàgrimes (us ho puc assegurar) hem
aconseguit la famosa “targeta verda
de residència i treball”. Hi ha molts,
moltíssims, portuguesos (sobretot
de la zona de Viana do Castelo) que
van venir a treballar a Andorra quan
trobar feina aquí era molt fàcil. A ells
ens hem sumat catalans, espanyols
i francesos que hem abandonat la
pàtria i hem “envaït” el Principat.
I aquí, en un espai de 468
km 2 hi convivim tots. Andorrans,
semi-andorrans,
treballadors, residents i
il·legals (d’aquests pocs,
això sí, perquè les lleis són
molt estrictes i si t’enganxen
sense papers t’envien
fora sense escrúpols).
Crec que és, precisament,
aquesta barreja la que
moldeja i conforma el caràcter
de la gent que viu aquí. Són
molt seus, molt “de muntanya”,
però a la vegada són hospitalaris. I
la mescla d’accents és constant i a
tot arreu.
L’avantatge? Que el lleidatà (o linyolenc)
i l’andorrà són prou semblants
per a que, quan parlo per la TV, no
se’m noti la diferència i quan m’interessa
(sobretot quan s’ha de treure
alguna informació) em puc fer passar
per andorrana-de-pro!
PD: A la foto es veu el moment en que
cobria (com una andorrana més) la primera
visita al país d’un secretari general
de les Nacions Unides, en Ban Ki-moon.
barret picat JUNY 2013