BarretPicat-198

Opinió
39
Nacionalismes i fonamentalisme
Josep Binefa Palou
«De fet ningú no estima la pàtria perquè és gran, sinó perquè és la seva»
(“Nemo enim patriam quia magna est amat, sed quia sua”)
Lucius Annæus Seneca. (4 a.C. – 65 d.C.)
Després de tants anys de sentir el
carrau del país de la bora, un ja
comença a estar tip que ens tinguin
de cap d’esquila, que ens xollin a
pèl i a repèl i que els seus polítics
i mitjans de comunicació facin de
l’insultar-nos i de l’humiliar-nos l’autèntica
“Fiesta Nacional” i negoci
electoral... Però allò que trobo encara
més de mala entranya és que una
cadena de TV autonòmica, que fa un
parell d’anys vaig poder confirmar
in situ que només es diferencia de
la merda pel color de les mosques
(no en tenen cap de brillant), m’acusi
d’ensarronador, racista, insolidari, de
canviar el significat de les paraules,
de fals i feixista pel sol fet de reclamar
el dret de ser català (de ser-ne,
ja fa seixanta anys que en sóc) i de
poder manar i disposar a casa meva.
Tenen la santa barra d’acusar-nos
d’allò que ells són, que demostren
que ho són cada dia i que ho hem de
patir a tota hora. Ara resulta que som
nosaltres els nacionalistes fonamentalistes!
No tots els nacionalismes
són iguals. Fem-hi un cop d’ull.
Els nacionalismes moderns van
aparèixer al segle XIX. Abans, la Revolució
Francesa havia acabat amb la
concepció de l’Estat com a patrimoni
familiar dels reis absoluts i va establir
el poder polític del ciutadans (fins
aleshores no es distingia la Hisenda
Pública de la fortuna privada del
monarca, els territoris eren “possessions”
i els seus habitants, “súbdits”);
fou el principi de la llibertat dels
individus. Malgrat tot, les fronteres
dels estats, que encerclaven tota
una varietat de pobles i cultures,
que les famílies dinàstiques havien
col·leccionat al llarg dels segles amb
guerres, compres i herèn cies, no es
van tocar. Però al segle XIX, potser
en part com a reacció a les conquestes
de Napoleó, es van començar a
despertar les consciències nacionals.
A poc a poc el folklore, les llengües
vernacles, el sentit identitari de cada
poble, que es comença a anomenar
“nació”, van entrar a formar part de
la ment col·lectiva, de l’art (música,
literatura, pintura...) i de la política.
Paral·lelament també van aparèixer
els conflictes entre “estat” i “nació”,
quan no coincidien, que van donar
peu a dos nous elements: el concepte
d’autodeterminació i un nacionalisme
reivindicatiu que lluitava
per ella. Fou el principi de la llibertat
dels pobles.
Aquest nacionalisme reivindicatiu es
va manifestar de maneres diferents.
Aquelles nacions que estaven dividides
en molts estats separats van
engegar moviments d’unificació
(Itàlia i Alemanya); les que estaven
unides amb una nació dominant i no
reconegudes dins d’un estat plurinacional,
moviments d’independència
(Polònia, Grècia, Sèrvia, les colònies
americanes...) o d’autogovern (Catalunya,
Hongria...). Més tard, les
seqüeles de les Guerres Mundials,
ja al segle XX, van accelerar, a Centreeuropa
primer i a la resta del món
després, aquest procés de creació
d’estats nacionals. 1
Però algunes nacions hegemòniques
dins d’estats plurinacionals van
reaccionar volent fer desaparèixer
les altres nacions, assimilant-les i
uniformitzant-les a la força per suprimir
qualsevol fet diferencial; així,
pensaven, s’acabarien les reivindicacions.
Aquest és el cas d’Espanya
i França entre d’altres. Espanya
sempre ha volgut, armada amb el
seu ultranacionalisme excloent i centralista,
anorrear les altres nacions de
l’estat, imposant una sola llengua,
1) Requeriment del President dels Estats Units Wilson
a la Pau de Versalles (1919) per desmembrar i
debilitar els imperis perdedors després de la Primera
Guerra. Procés de descolonització d’Àfrica i Àsia
després de la Segona Guerra.
una sola cultura i controlant l’ensenyament
(“españolizar”); per això
ens ha estat impossible trobar-hi un
encaix. L’única fórmula que ells accepten
és que desapareguem com
a nació. El nacionalisme espanyol
és un altre tipus de nacionalisme: és
nacionalisme imperialista i excloent.
Aquest nacionalisme no reivindica
ser (perquè “ja són”), sinó que els
altres no siguin. Així, en el mateix moment
que el nacionalisme reivindicatiu
defensava el dret a l’autodeterminació
dels pobles, els nacionalismes
imperialistes postulaven el contrari:
molts estats d’Europa colonitzaven
Àfrica i Àsia, i conquistaven i esclavitzaven
desenes de nacions.
La discussió entre els dos nacionalismes
antagònics també es va
fer en el camp del pensament. Per
justificar allò tan injustificable que
defensaven els imperialistes, que
unes nacions tenien dret a ser lliures
i altres no, van recórrer a multitud de
teories impresentables: el falsament
anomenat “darwinisme social” (com
els animals a la naturalesa, les nacions
grans tenen dret de menjar-se
les petites i només han de subsistir
les més fortes), el racisme, la superioritat
de certes cultures (que
“moralment” estaven “obligades” a
culturitzar les “inferiors”, ni que fos
a la força, “pel seu bé” moltes colònies
noves es van anomenar cínicament
“protectorats”, com les zones
del Marroc ocupades per França i
Espanya). Aquestes idees formarien
part de la columna vertebral del feixisme
i nazisme (ultranacionalisme)
del segle XX.
El punt 3 dels 27 punts programàtics
de la Falange Española de José
Antonio Primo de Rivera comença:
«Tenemos voluntad de Imperio...».
Si tenim en compte l’actitud oficial
d’Espanya i de bona part de l’opinió