, 50 ANYS INSPIRANT FUTURS

“InSpIrar futurS”
en efecte, “inspirar futurs” és un lema que, segons que m’han
explicat, va ser escollit per una gran majoria entre altres propostes.
em sembla un lema afortunat i, valgui la redundància, “inspirador”.
la paraula inspirar té la mateixa arrel que esperit, que originàriament
significa ‘vent’, ‘alè’. Però al món hi ha molts “esperits”, és
a dir, molts valors, de vegades contradictoris. Max Weber va parlar
de l’“esperit” del capitalisme i avui dia n’hi ha molts que parlen
d’un esperit del neoliberalisme. de fet, les escoles de negocis
i les facultats de dret poden triar entre molts esperits. si volem
“inspirar futurs”, quin “esperit”, quin vent volem que infli les nostres
veles? quins valors volem que configurin el futur?
Permeteu-me, encara, alguna pregunta més. un antic refrany
diu que “ningú no dóna el que no té”. si voleu “inspirar futurs”,
això significa que voleu treballar el vostre “esperit” per poder-lo
comunicar? Però esperit és una paraula polisèmica, amb diversos
significats, ja que al món coexisteixen i, a vegades, s’enfronten
“esperits”, és a dir, valors molt diferents i fins i tot oposats. quin
esperit volem cultivar? i qui volem inspirar?
afortunadament, l’“esperit” i l’espiritualitat van deixant de ser
patrimoni exclusiu de les religions i dels creients. Molts homes
i dones del nostre temps, allunyats per motius diversos de les
grans tradicions religioses, no renuncien per això a cultivar el seu
esperit. som en un món plural i, per tant, la definició de l’esperit
és difícil de precisar. Però sembla que els diferents itineraris conflueixen
en alguns punts forts: el cultiu d’una sensibilitat humana
profunda que doni, alhora, empatia i capacitat de discerniment; la
sortida de les perspectives espontàniament egocèntriques amb
les quals ens situem davant les persones i davant tota realitat; la
recerca d’una manera de veure i viure el món pacífica, compassiva
i solidària. treballar l’esperit pot significar també “desenvolupar
la qualitat humana”. en tot cas, la persona “espiritual” és la que
cerca, discerneix i intenta donar cos a les grans opcions de la
vida, des d’una gran llibertat inspirada en l’amor.
la paraula esperit és plena de suggeriments simbòlics. a la Bíblia,
l’esperit és el vent que empeny amb força i la direcció del qual no pot
ser encasellada en unes regles donades per endavant. en l’escena
de Pentecostès, l’esperit sant és “vent” i també “foc” que transforma
les persones: el resultat és que els amics de Jesús vencen la por,
surten al carrer i prediquen amb convenciment i llibertat el sorprenent
missatge del seu amic i mestre. simptomàticament, els jesuïtes, en
la nostra última Congregació general, hem triat aquesta metàfora del
foc (i de l’esperit) com a símbol que resumeix el que sentim que és la
nostra missió: “ser un foc que encén altres focs”, és a dir, que “inspira”.
“inspirar” és tot el contrari de coaccionar, imposar o adoctrinar.
És suggerir, apel·lant al millor que l’altre porta dins. És convidar en el
diàleg al desenvolupament autònom de cada u.
en un món en què els fonamentalismes de tota mena, religiosos i
ideològics, divideixen, enfronten i arriben a justificar la violència, el
veritable esperit posa en marxa processos de diàleg respectuós.
l’espiritualitat, és a dir, el cultiu de l’esperit, és el millor sòl en el
qual pot arrelar la llavor del diàleg intercultural i interreligiós, que és
un element decisiu per a un futur econòmic i polític més lliure, més
just i pacífic.
els jesuïtes som creients que, reconeixent-nos imperfectes i
egoistes, ens sentim cridats a ser companys de Jesús, com ho va
ser sant ignasi. això vol dir que nosaltres volem ser moguts per
l’esperit de Jesús: la seva manera de ser, el seu tarannà, els seus
valors, les seves preferències. Ho diem amb molta humilitat, perquè
és una pretensió desmesurada. en tot cas, per a nosaltres,
és una crida i un regal que provoca el nostre agraïment i motiva la
nostra resposta, que volem que sigui total i incondicionada.
aquesta aspiració està marcada per una recerca, per un discerniment.
sant ignasi, que va viure en la frontera cultural de l’edat mitjana
amb el renaixement i de l’església romana enfront de la reforma,
va haver d’afrontar la necessitat de discernir, entre els molts “esperits”
del seu temps, per decidir per quin es volia deixar “inspirar”.
tal vegada, doncs, els jesuïtes i la nostra tradició podem collaborar
en aquesta identificació de l’esperit que volem que
configuri la pràctica educativa de les universitats vinculades a la
Companyia de Jesús.
en aquest sentit, diego de ledesma, professor jesuïta i rector del
Col·legi romà (avui universitat gregoriana de roma), adduïa en el
segle xvi quatre raons perquè els jesuïtes treballessin en institucions
educatives.
“Primer, perquè proveeixen la gent amb molts avantatges per a
la vida pràctica; en segon lloc, perquè contribueixen al correcte
govern dels afers públics i a l’apropiada formulació de les lleis;
en tercer lloc, perquè donen decòrum, esplendor i perfecció a
la nostra naturalesa racional, i, en quart lloc, que és de summa
importància, perquè són la defensa de la religió i ens guien amb
gran seguretat i facilitat en la consecució del nostre fi últim.”
aquestes quatre raons han estat interpretades i desenvolupades
pel meu predecessor, el P. Kolvenbach, com a quatre finalitats últimes
de l’educació dels jesuïtes. de manera condensada,
175