, 50 ANYS INSPIRANT FUTURS

descobrir en el camí espiritual de cinc segles que preparen el
temps axial la marxa feixuga i d’intensa recerca per trobar la clau
de com es pot superar la violència, la inhumanitat i el sofriment
que ens infligim els uns als altres per mitjà de la injustícia, l’exclusió,
el prejudici o la guerra.
el que resumeix les intuïcions del temps axial és el retorn al
camí interior. aquesta intuïció, compartida per Confuci, lao-tzu,
Mencio, Buda, els místics de l’upanishad, la Bhagavad gītā,
Jeremies, ezequiel, sòcrates i Plató, emergeix després de quatre
segles de cercar solucions externes, rituals, substitutes del canvi
radical de mentalitat i de cor.
desafortunadament, aquestes intuïcions es perden amb la simbiosi
manipuladora del que és religiós i el que és polític; amb la manipulació
de la recerca autènticament religiosa i de la veritable preocupació
política per ideologies i altres interessos. torna de nou amb
Jesús i sant Pau, més tard amb Mohamed… i, crec jo, amb ignasi
de loiola i els místics espanyols, alemanys, escandinaus.
És el meu desig profund que nosaltres també puguem integrar
aquest camí de vida interior i transformador amb les altres preocupacions
acadèmiques i socials que són a l’arrel del projecte
esade, i que donen forma històrica a les preocupacions més
profundes i concretes de l’esperit religiós. la comunitat, l’església
o la confessió concretes poden ajudar a definir la identitat i la
tradició; però és el cor obert i transformat el que dóna cos, en el
treball, en l’empresa, en la tecnologia o en el govern, a la recerca
multisecular d’un món més just, humà i fratern, quelcom que
Jesús va anunciar en termes del regne de déu.
nosaltres, els jesuïtes, acabem de passar per l’experiència d’una
Congregació general (la trenta-cinquena de la nostra història).
Hi hem tractat de reflexionar sobre la nostra identitat, la nostra
missió, la nostra col·laboració amb d’altres, la nostra gestió de la
planificació i el govern. són molts els reptes que la Congregació
general ens ha assenyalat. i esperem saber i poder afrontar-los.
aprofito aquesta oportunitat de parlar davant tants de vosaltres
que ens veieu i acompanyeu de prop, que compartiu la nostra
missió i us preocupeu, a vegades, de la nostra consistència espiritual
i del nostre futur. aprofito, repeteixo, aquesta oportunitat
per demanar-vos ajuda. no em refereixo només al suport que ja
ens doneu amb la vostra dedicació total, intel·ligent i generosa, a
les obres que tirem endavant i que contribueixen a la seva bona
direcció i fins i tot al seu èxit. us demano ajuda per acompanyarnos
pel camí més profund amb fidelitat al camí interior rebut
de sant ignasi. no tingueu por de desafiar-nos quan ens vegeu
confusos en la nostra identitat religiosa o eclesial; no dubteu de
corregir-nos quan ens creguem millors, massa amos del que pertany
a tothom; feu costat a la visibilitat diària i convincent de la
nostra vida en l’esperit; dissuadiu-nos amb decisió de tot el que
torbi la visió i motivació de servir la humanitat en la humilitat de
la recerca, l’ensenyament i el treball, per fer que el nostre món
sigui una mica millor.
Permeteu-me que repeteixi aquí el que vaig dir en la meva última
homilia en acabar la Congregació general. tant la missió en la
qual estam compromesos, com la nostra herència ignasiana,
pertanyen a l’església i a la humanitat. tothom qui participa
d’ambdues és el nostre col·laborador. i quan d’altres van més
enllà que nosaltres en cor i esperit, aleshores som nosaltres els
seus col·laboradors. aquest és l’únic terreny en el qual és honest
competir per als qui tenim en Crist el model i el mestre.
a més, per molt que tots nosaltres hàgim rebut una influència
especial d’un o altre professor o mestre en els nostres anys universitaris,
tots sabem que la veritable educació és fruit del treball
coordinat i complementari de tothom. una universalitat més gran
—i a això es refereix la universitat— demana una col·laboració
més gran i ofereix més riquesa de formació personal i social. el
que la globalització porta d’excessiva influència d’una manera de
viure o de pensar ha de ser equilibrat per la solidaritat original i
creativa de la universitat. aquesta, mitjançant moltes aportacions
i serveis, prepara persones i grups per a una llibertat veritablement
responsable.
en acabar aquesta llarga exposició, vull expressar una esperança.
la Congregació general ens ha deixat un manament
de revisió a fons de les nostres estructures de govern. no és
una tasca fàcil, i nosaltres no tenim la mena de coneixements,
d’experiència o de saviesa per portar a cap aquest manament.
És la meva esperança que puguem comptar amb vosaltres per a
això. He conegut l’altura acadèmica d’esade des d’àsia (xina i
filipines) i ara des d’europa, i espero que també més a prop, des
de roma, puguem beneficiar-nos d’aquesta mateixa saviesa en
forma d’assessorament, mentre ens acompanyeu en les noves
tasques de planificar i de governar.
És hora de concloure les meves paraules. a tots vosaltres desitjo,
abans de res, donar-vos les gràcies perquè, amb el vostre
esforç i il·lusió diaris, feu possible la formació de persones al
servei dels altres. i, en segon lloc, vull transmetre-us humilment
el meu suport i la meva oració perquè continueu amb tenacitat
aquesta sacrificada però apassionant tasca en la qual esteu
compromesos.
Moltes gràcies.
181