Cansaladeria Artesana M a Teresa Elaboració Artesana Pons i Arola, 35 25240 LINYOLA Tel. 973 57 56 64 LINYOLA
Vistes de Linyola 23 Passa, passa, la porta és oberta Quim Balaguer La confiança. Quin gran valor. A ciutat ja gairebé està perdut... Aquí, al poble, com que la confiança es dóna a tothom i n’hi ha per tot... Doncs tothom es refia de tothom. I no passa res. Portes obertes, cotxes oberts, bosses obertes, cap problema. Qui t’ho robarà, aquí? Diuen. Passo pel carrer i veig una casa oberta. Tombo el cap, miro (si és obert es convida al xafardeig. Com tenen el rebedor? I aquesta catifa, què mona...), bé, miro i penso que l’amo o la mestressa deuen ser al costat de la porta..., però no. No hi ha ningú. Penso: Ostres si jo fos dolent (que no ho sóc, malgrat la impunitat de la xarxa...), entraria i robaria alguna cosa. Pensament de ciutat. Lleig. Simplement la porta és oberta perquè sempre ho està. Total, no hi entrarà ningú, si no hi ha res per robar... Suposo que és això, i com que aquí no hi ha lladres i ningú se l’endurà, doncs per què cal tancar la casa? Segueixo pel carrer i veig un cotxe. Obert. Engegat. Sense conductor. Sorpresa major. Penso. On és l’amo? I segueixo pensant. Ostres si jo fos dolent (que no ho sóc), m’enduria el cotxe. Pensament de ciutat. Lleig. El cotxe està engegat perquè el conductor ha anat a fer un encàrrec, ara tornarà, i no val la pena pararlo per tornar-lo a engegar. Suposo que és això, i com que aquí no hi ha lladres i ningú se l’endurà, per què cal tancar-lo? Al mateix carrer, una mica més amunt. Un grup de senyores que parlen. Cadascuna amb la seva bossa, ben oberta, és clar. També se me n’hi va el cap, però una bossa oberta és massa personal com per posar-hi el nas, no és com una casa. Així que, ara sense ànim de xafarderia, miro i veig les claus, el mòbil, la cartera, un paquet de kleenex, un mini-kit de costura, un donuts i un sobre groc. I torno a pensar. Ostres si jo fos dolent (que no), m’enduria la bossa. Pensament de ciutat. Lleig. La bossa és oberta perquè així és més còmode posar i treure les coses. Suposo que és això, i com que aquí no hi ha lladres i ningú se l’endurà, doncs per què cal tancar-la? Carai, a Barcelona és impensable. Les cases es tanquen, els cotxes també, i les bosses... també. I és que a Barcelona s’ha perdut la confiança. No ens refiem de ningú. Quan anem pel metro les bosses les tanquem i no anem ensenyant el que hi tenim a dins. Jo la tanco i prou, un simple gest de prevenció. N’hi ha que se l’aferren amb total desconfiança, i si poguessin se la tatuarien. Potser no n’hi ha per tant, penso jo. Un mínim de prevenció de no donar facilitats als lladres (perquè a Barcelona sí que n’hi ha) i prou. Els cotxes també els tanquem quan en baixem. Les portes també. I les cases... fins i tot fem una volta (o dues) a la clau! No ho sé, però em sembla que aquest serà un dels hàbits que més em costarà d’aplicar a la vida al poble. Gairebé 35 anys tancant pisos, cotxes i bosses, és un hàbit difícil de canviar. Per tant, em resignaré a que em titllin de desconfiat (també), i tancaré casa amb una volta de clau, tancaré el motor i la porta del cotxe quan no el faci servir, i aniré pel carrer amb la bossa tancada. Simples mesures de prevenció barcelonines.