Barret Picat-180

Vistes de Linyola
23
Passa, passa,
la porta és oberta
Quim Balaguer
La confiança. Quin gran valor. A ciutat
ja gairebé està perdut... Aquí, al
poble, com que la confiança es dóna
a tothom i n’hi ha per tot... Doncs
tothom es refia de tothom. I no passa
res. Portes obertes, cotxes oberts,
bosses obertes, cap problema. Qui
t’ho robarà, aquí? Diuen.
Passo pel carrer i veig una casa
oberta. Tombo el cap, miro (si és
obert es convida al xafardeig. Com
tenen el rebedor? I aquesta catifa,
què mona...), bé, miro i penso que
l’amo o la mestressa deuen ser al
costat de la porta..., però no. No
hi ha ningú. Penso: Ostres si jo fos
dolent (que no ho sóc, malgrat la
impunitat de la xarxa...), entraria i
robaria alguna cosa. Pensament de
ciutat. Lleig. Simplement la porta és
oberta perquè sempre ho està. Total,
no hi entrarà ningú, si no hi ha res per
robar... Suposo que és això, i com
que aquí no hi ha lladres i ningú se
l’endurà, doncs per què cal tancar
la casa?
Segueixo pel carrer i veig un cotxe.
Obert. Engegat. Sense conductor.
Sorpresa major. Penso. On és l’amo?
I segueixo pensant. Ostres si jo fos
dolent (que no ho sóc), m’enduria
el cotxe. Pensament de ciutat. Lleig.
El cotxe està engegat perquè el
conductor ha anat a fer un encàrrec,
ara tornarà, i no val la pena pararlo
per tornar-lo a engegar. Suposo
que és això, i com que aquí no hi ha
lladres i ningú se l’endurà, per què
cal tancar-lo?
Al mateix carrer, una mica més
amunt. Un grup de senyores que
parlen. Cadascuna amb la seva bossa,
ben oberta, és clar. També se me
n’hi va el cap, però una bossa oberta
és massa personal com per posar-hi
el nas, no és com una casa. Així que,
ara sense ànim de xafarderia, miro
i veig les claus, el mòbil, la cartera,
un paquet de kleenex, un mini-kit de
costura, un donuts i un sobre groc. I
torno a pensar. Ostres si jo fos dolent
(que no), m’enduria la bossa. Pensament
de ciutat. Lleig. La bossa és
oberta perquè així és més còmode
posar i treure les coses. Suposo
que és això, i com que aquí no hi ha
lladres i ningú se l’endurà, doncs per
què cal tancar-la?
Carai, a Barcelona és impensable.
Les cases es tanquen, els cotxes
també, i les bosses... també. I és que
a Barcelona s’ha perdut la confiança.
No ens refiem de ningú. Quan anem
pel metro les bosses les tanquem i
no anem ensenyant el que hi tenim
a dins. Jo la tanco i prou, un simple
gest de prevenció. N’hi ha que se
l’aferren amb total desconfiança, i si
poguessin se la tatuarien. Potser no
n’hi ha per tant, penso jo. Un mínim
de prevenció de no donar facilitats
als lladres (perquè a Barcelona sí
que n’hi ha) i prou. Els cotxes també
els tanquem quan en baixem. Les
portes també. I les cases... fins i tot
fem una volta (o dues) a la clau!
No ho sé, però em sembla que
aquest serà un dels hàbits que més
em costarà d’aplicar a la vida al poble.
Gairebé 35 anys tancant pisos,
cotxes i bosses, és un hàbit difícil
de canviar. Per tant, em resignaré a
que em titllin de desconfiat (també),
i tancaré casa amb una volta de
clau, tancaré el motor i la porta del
cotxe quan no el faci servir, i aniré
pel carrer amb la bossa tancada.
Simples mesures de prevenció barcelonines.