Barret Picat-180

48
Opinió
Serrat
Xavier Díez
L’any que vaig ser a l’Argentina,
becat pel Ministeri d’Afers Exteriors,
gairebé faig bona la frase de Francesc
Pujols en què la condició de
catalanitat permet anar pel món amb
tot pagat. Hi havia una contrasenya
més efectiva que qualsevol tarja de
crèdit: «Serrat». L’al·lusió al cantantautor
del Poble Sec obria moltes
portes. Jo, que em considero un
cartesià empedreït, encara em sorprenc
amb la facilitat que un poble
tan culte i refinat com l’argentí sigui
capaç de convertir a simples mortals
en déus de l’Olimp, i és clar, jo era
de la mateixa ciutat, el meu avi era
del barri del Nano, i havia tocat la
divinitat! Així que passava asado
rere asado, mate rere mate mentre
relatava una i una altra vegada
l’anècdota d’haver coincidit en un
lavabo de Gràcia, allà per mitjans
dels vuitanta, o del parell de concerts
als quals vaig assistir en l’època en
què no es podien comprar entrades
pel caixer automàtic.
Certament, al llarg d’una etapa perllongada,
Joan Manuel Serrat havia
estat un cantautor que m’agradava.
Tenia mitja dotzena de vinils i unes
quantes cintes enregistrades en
aquella època que no baixàvem
música, sinó que ens la passàvem
com a acte d’amistat i solidaritat
amb els afins musicals. Com tot
bon adolescent amb el disc dur en
bones condicions i prou temps per
perdre, havia memoritzat, potser, una
desena de cançons de llengua indistinta,
al costat d’altres temes de Lluís
Llach, Bob Dylan, Georges Brassens
o Javier Krahe. Em podia identificar
amb Mediterráneo, aprendre història
social amb Pueblo Blanco, trobar
inquietants coincidències amb De
mica en mica, emocionar-me amb
La Tieta mentre descobria Papasseit
i Machado com a poetes potents i
veritablement imparables.
Ara que una bona colla d’intel·lectuals,
entre ells Villatoro o Puigverd
debaten sobre el cinquantè
aniversari de la publicació de La
Pell de Brau, de Salvador Espriu,
i constaten com l’obra del gran
poeta ha quedat desolada, anacrònica,
incomprensible per als lectors
contemporanis per l’evolució de
la relació Catalunya-Espanya, me
n’adono que, com el gran poeta
de Sinera, Serrat també havia
representat aquell intent d’aproximació
vers una Espanya possible,
tolerant, moderna, plurinacional,
en realitat inexistent. Com Espriu,
oblidat per la pedagogia dels fets i
les esperances traïdes, Serrat avui
apareix com un espectre del país
imaginat, aquell estat que podria
haver estat i mai no tingué la voluntat
d’ésser.
El cantautor del Poble Sec, triomfant
al llarg de les dècades dels setanta
i inspirat fins a mitjans dels vuitanta
va començar a arrossegar-se musicalment
de disc en disc, amb lletres
més llargues i superficials i músiques
més monòtones i cacofòniques,
amb menys passió i més recança, i
un cert estil recitatiu wagnerià. El to
optimista i vital que caracteritzava la
seva música es va anar esmorteint a
mesura que passaven els anys, i els
desencisos del país es reflectien al
pentagrama. Sóc incapaç de recordar
cap cançó (potser amb l’excepció
dels fantasmes del Roxy, tota una
declaració d’intencions) posterior a
l’època en què la LOAPA decretà la
fi de la festa transicional i marcà, no
el retorn, sinó la pèrdua d’una lona
publicitària que amagava la vocació
unitària, autoritària, i imperial que
mai no deixà de ser.
Sense voler-ho, Serrat ha esdevingut
l’al·legoria del somni de l’Espanya
plural. Com el retrat de Dorian Gray,
les seves cançons han anat envellint,
com ho ha fet el pont de diàleg
entre dues nacions que ell mateix
encarnava. Tot parafrassejant Joan
Maragall, Espanya ja no escolta
ningú que parli en llengua no castellana.
Literalment! Pregunteu, sinó
en Raimon, escridassat i insultat en
aquell concert contra el terrorisme
a la plaça de toros de Madrid on va
anar amb tota la bona fe i solidaritat
del món. En certa mesura, cantar
en català a la capital de l’imperi, tal
vegada és considerat com un acte
de terrorisme cultural (i més si ho fa
un valencià).
Serrat continua cantant, tanmateix
fa l’efecte que ja ningú no escolta
la seva veu bicultural, mentre que
les seves vendes són fruit de la incondicional
fidelitat. De fet, la dicció
del cantant revela que ha perdut
barret picat JUNY 2010