Barret Picat - 203

Opinió
43
“La capsa dels botons” (II)
Jesús Molina
¿A qui, sovint, no li ve a la memòria la
imatge, per reis, del doble aparador
de la ferreteria de “cal Camarasa”
ple de gom a gom amb joguines de
tot tipus, a mode d’arca de Noè, on
tots fèiem parada obligatòria cada
dia i salivàvem d’il·lusió mentre
contemplàvem captivats aquell
enginy màgic que sobresortia entre
tots els altres i que sempre acabava
ocupant el primer lloc de la llista de la
nostra carta al reis? ¿Per què aquell
i no els altres?
Van passar uns quants Nadals més.
Sense adonar-me’n vaig arribar als
14 anys. Òbviament ja no em parava
embadalit davant d’aquella temptació
de joguines. Ara per dins començaven
a bullir altres coses que no
entenia gens. Semblava com si al
meu voltant s’estigués preparant tot
el terreny perquè succeís quelcom
màgic, especial, misteriós.
I així va ser. Un dia, tombant la cantonada
de cal “Pallasset” per pujar
cap a cal “Tecu” vaig sentir un so
estrany: algú que tocava una guitarra
elèctrica.
Vaig quedar hipnotitzat al moment.
Per mi, en aquell precís instant es van
acabar algunes coses, per tot seguit
engegar-se tot un batibull de sensacions
i situacions tan desconegudes
com vitals per sempre més.
Ara, tornem a l’avui…
En el darrer article parlava del
que jo penso què és la primera
condició, “sinequanon”, per tenir
un esperit obert i perceptiu, apte
per qualsevol branca que la vida
ens ofereixi. Era la sensibilitat, punt
de partida indispensable en el quefer
futur del qui vulgui dedicar-se a
la creació artística.
A partir d’ara toca parlar del que és
el segon pas, el segon botó de la
capsa: l’eina.
Agafem una enciclopèdia d’art i posem-nos
a resseguir alfabèticament
la gent allà referenciada. Veurem que
tots han necessitat un estri per poder
traslladar a les tres dimensions el
que la sensibilitat els ha provocat.
D’aquí el meu encapçalament...
Possiblement no hi ha una tria racional
meditada d’aquest enginy,
simplement apareix entre les mans,
gairebé sense adonar-nos de com
ha arribat fins allà, per canviar-ho tot.
L’escola, la tècnica, els mestres,
l’autoaprenentatge empíric… Tot dependrà
del model que s’hagi escollit
i de l’eina de que ens valdrem. Dins
l’ambient familiar, escolar o fins i tot
social, serà crucial l’observació objectiva
de les aptituds i actituds dels
nens/es cap a la vessant creativa.
Qui hagi de prendre la decisió d’encarar-los
cap un camí o altre, sempre
ho haurà de fer en funció d’ells i no
pas de les conveniències, circumstàncies,
capricis, o esnobismes de
les modes. És dur dir-ho així, però
no hi ha volta de fulla. L’autèntica
precocitat en els infants no és tan
fàcil de descobrir com pugui semblar
i moltes vegades una errada en decidir
el camp i les eines per les que
estan dotats, ha acabat en frustració.
Sempre he pensat que, a poc de
percebre habilitats en els petits/es, no
ens deixem endur per paternalismes
subjectius i, si cal, anem a buscar
consell en gent preparada que ràpidament
veurà si hi ha veritable solada
o només és un miratge. Aquests
“consellers” es troben entre els docents,
els pintors, els músics, els dibuixants,
els escriptors, els escultors,
les escoles de música, de pintura,
d’escriptura, d’informàtica, etc, etc. El
seu veredicte objectiu serà el primer
pas per escollir l’eina, allò del que es
valdrà la sensibilitat per començar a
somniar i fer somniar al món, fins i tot
per canviar-lo i millorar-lo.
Un llapis, un pinzell, un carbonet, un
instrument musical, fang, pedra, fusta,
la pròpia veu, un ordinador, roba,
ferro, martells, pigments, paper, tinta,
guix, vidre, dansa, teatre…
Podeu afegir tot el que us sembli.
Tot val.