RECULL DE LITERATURA I FOTO JOVE

DIMECRES, 29 DE MAIG. 1927
Olga Bosqued Martínez
Col·legi Santa Mónica
Tot era fred: cada paret, cada cadira, cada taula, cada racó d’aquell lúgubre cafè. Tot era mort; fins i tot ell. Un home de mitjana edat, solitari
i silenciós, recolzava lleugerament els desgastats pegats d’un jersei arrossegat, antiquat i sense planxar, amb forats en els punys. Uns punys que en un temps no
tan llunyà havien servit per donar suport a uns preciosos canells, els quals sostenien mans tan delicades com l’ivori. Aquestes mans tenien una funció meravellosa
en la vida d’aquell home: escriure. Una cadira subjectava el seu prim però pesat cos. Al final d’aquella sala hi era ell, al fons, sempre darrere. Llegia atentament el
diari del matí mentre bevia amb petits glops el cafè. Ja era el quart, o potser el cinquè; no ho tenia clar.
La seva presència es dissipava entre la multitud. Ell, igual que el seu cigarret, es consumia lentament, tan lent que no s’adonava que cada minut era més a
prop de l’abisme.
Una ploma i un paper era l’únic necessari per a aquell home, era l’únic que necessitava per demostrar-li al món què era capaç de fer; per fer veure que no
era solament un fosc reflex de la seva imatge col·locat en un local a 30 quilòmetres de la ciutat, que era més que tot això.
Però alguna cosa dins ell fallava, alguna peça no encaixava en el mecanisme, no encaixava en el puzle de la seva vida. Una vida consumida per la desgràcia,
per l’horror i la desesperació. Morint per la vida. Notava com si cada gota de tinta vessada en el paper fossin fulles lliscant tímidament i lenta pels seus canells:
com si cada lletra, cada paraula, cada vers, fossin dards llançats en direcció al seu cor. Un cor ferit, maltractat i amb cicatrius.
Tenia por de ser ell, tenia por de ser real. Per què se sentia tan sol? Tan feble i vulnerable? Ja no sabia què pensar: ja no sabia què sentir.
dimecres, 29 de maig. 1927
161