RECULL DE LITERATURA I FOTO JOVE

l sospir d’una vida
EL SOSPIR D’UNA VIDA
Àngel Aguiló Zuzama
Col·legi La Immaculada
Vaig caure a terra. Tothom em mirava i comentaven què podria haver passat. Hores després vaig despertar a l’hospital amb tota la família al voltant;
em varen dir que havia tengut un petit infart.
Com podia ser si només tenc quinze anys? Què volia dir això? Em moriria?
Em vaig tranquil·litzar i vaig demanar què havia passat. Ma mare cridà el metge i li demanà que m’ho explicàs. Em va contar que això passa a una persona
de cada milió, que és una malaltia molt greu i que només tenc un 13% de possibilitats de sobreviure.
7 mesos després...
Deman al doctor quant de temps em queda de vida, i em contesta que no ho sap, que podria viure per sempre o fins i tot morir a l’instant.
Tenia por i no sabia què fer, però vaig decidir acomiadar-me de tothom i deixar el tractament. Ja estic fart de l’hospital, fart que la gent em miri malament,
i no vull molestar ningú.
Vaig demanar a ma mare si podíem anar al bosc o a la platja perquè, com que ja només em quedava un 2% de possibilitats de sobreviure, preferia morir feliç
abans de patir per una petita possibilitat de viure, i que era la meva última voluntat. Em va dir que faria el que fos per a mi i que, si era el que jo volia, ho faria.
Vaig anar a la meva habitació per a fer la maleta i vaig començar a recordar molts de moments feliços de la meva vida. Em vaig adonar que havia aprofitat
els meus setze anys de vida i que, si moria, moriria tranquil. Vaig baixar i ma mare ja estava preparada amb el cotxe. Anàrem a una petita casa a la platja i hi visquérem
durant un temps.
82