RECULL DE LITERATURA I FOTO JOVE

la camisa de força
LA CAMISA DE FORÇA
Rebeca Clemente García
IES Josep M. Llompart
Som a la meva habitació tombada al meu llit. Tenc un problema: un de molt gros. He decidit aturar-lo amb una càpsula blava que he agafat avui
matí del bany de la mare. No he quedat contenta, així que hi he anat una altra vegada i he agafat la groga i, encara amb la merda de problema, he pres la taronja.
Crec que he quedat adormida al llit. No record res, simplement que somiava.
M’he aixecat. Som a una habitació blanca, amb una camisa de força.
Només record que era en un camp ple de flors. He continuat caminant, l’herba era freda, pareixia banyada. En baixar he vist un llac devora un turó. L’aigua
semblava calenta, tot ben estrany... Sentia una veu d’un ésser màgic que em deia que havia de sortir del llac perquè era l’hora de dinar. La veritat era que tenia
gana; així ho vaig fer. Amb una fulla enorme em vaig eixugar. Mentre aquella espècie de fada cuinava, sentia altres veus que em deien que havia de donar-li una
flor. Com volien que li donàs una flor? Estava un poc confosa, però eren més persistents i molt més fortes, em menjaven el cap perquè agafàs la maleïda flor que
hi havia a uns escassos metres, a una petita taula feta de bolet on la fada cuinava.
Em tornaven boja, no aturaven. No sabia què havia de fer, Les veus varen deixar de xerrar. Jo, de tant en tant, m’aturava i mirava la flor. De sobte, va
aparèixer una persona; estava girada, venia cap a mi, cap a la bonica flor que jo mirava. Era una persona baixeta amb els cabells blancs com la llet i grisos com el
ferro. Em va a començar a xerrar, tenia una veu tendra i tènue, semblava cansada. Em deia que no li havia donat la flor i que havia mort per culpa meva... Què
passava? No volia sentir-la més, però m’agafà les mans i seguí torturant-me, em culpava de la seva mort i insistia que deixàs la flor a la fada. Varen tornar les veus,
92