LLIBRES DE LA LLUM

Que tot és clar no ho dubta, la claror,
quan al bes nu del negre res retalla
fragments de gel de l'arbre que l'aombra.
I així es fa el vers —mentida sorollosa—,
pensant que és clar el que fuig de la foscor
sense saber, però, què torna l'ombra
quan rep la llum que busca la claror.
De tot viatge en diuen arribada,
mes de vegades el millor és partir,
tan sols campar, beure aire, sentir el crit
com ens forada espais abans tancats
que, de sobte, obren llavis, narius, ulls
tastant llums imprecises que s'acosten.
Només marxar i saber que som rebuts
pel llarg camí que s'obre mentre es pensa.
Cendra a l'origen, cendra empetitida
que creix i empaita l'ham, l'ham que no es veu
però que ens sotja amb ulls vindicadors,
cendra que es fon al foc que no s'apaga,
àgil funàmbul a l'encalç de l'ona,
l'ona que nega el foc i amb cendra mata
—tot cercle sense límits, brava platja.
Se'ns obriran, les mans, com si plogués
i no volguéssim perdre el fil de l'aigua
que punxa amunt els núvols de vellut,
com si calgués obrir i tancar les mans
per escalfar tot allò que, fugint,
37
38
39
30