LLIBRES DE LA LLUM

i el fa més flor, més gris, més soledat
perfeta i sempre presta al vell aguait
de l'ombra i la ironia que es revengen
del temps fet rei dels temps, una quimera,
Nós, rei de la paraula, el trist heretge.
29
Assegut al bancal, el cóm em mira.
Ara és brut i duu l'aigua verda i tèrbola.
Però abans els capgrossos treien cua
i després la perdien, muts de culpa,
i marxaven del cóm de fusta, àgils,
cap als marges de roures tristos, vells.
Ara sé que el record no és per ser dit,
que has de plànyer qui es plany pel temps batut.
Sóc el cóm: sóc l'astut que sap fer néixer
el futur del record que no ha viscut.
30
Aquí m'hi moro. Em sembla que, enterrat,
faig poc profit al món. Val més que surti
d'aquest vall fondo i negui el sí amb el no,
que és breu la brisa i fosca, la tardor.
Aquí m'hi moro, mot, que et duc al coll
i no et puc fer sortir: me'n priva el sot,
l'aire enrarit, la por de veure't viu
abans d'obrir la caixa i córrer món.
Aquí m'hi moro: sóc un reu convicte
que encara ha de trobar una altra presó.
31
M'hauré de veure prim i malgirbat,
el nas de punta, roba emmidonada,
qui sap si amb un clavell lliscant pels dits,
les mans creuades, fredes i alteroses
encara, amb poca gent als volts, la justa:
tres fils d'ordit, la vànova, qui sap
si algun retall escadusser. Vindré
d'un altre temps, volant amb un mirall
sota del nas —l'alè que no s'entela—:
l'ocell se m'endurà i ja no em veuré.
50