LLIBRES DE LA LLUM

—sí, com un cargol enclotat
a la gruta que el condemna.
És el nen mort qui em mira i em reclama
en aquesta curta vetlla
fins al llum final que inflama tota cosa.
No és pas un udol, no, record quimèric
que aplega veus gastades i les filtra
per l'incògnit paradís
dels poetes pertorbats.
No és pas tampoc un miol, no,
absència de vida i de clarors
al canyet sense memòria.
Sàpiques que el nen mort és allò
que fou possible i ja no ho és,
la runa establerta com arrel
a l'hort del vespre de les malves,
l'essència d'antigors que vol paraules noves
quan els mots —xiuxiueigs— ja no es dobleguen
sota cap rei ni sota cap torre d'arbre.
Perquè el nen mort —ara absent—
abans que el suc amarg sacsegés l'esquelet,
era cendra de memòria i vida,
i després, les dues sendes ja allunyades
—la mort del contacte i la mort en la nit—,
el nen mort —ara absent— també era allí,
espurna de memòria i vida.
Tot i que cap nen mort mai no ha tornat
per explicar-ho, sempre ha estat present
la seva absència en tota cosa:
les llànties de l'hivern,
els folres setinats de la impaciència,
els orbes que a l'espai dibuixa l'amo,
les gàbies dels ocells ensinistrats,
les frases fetes, els colloquis dels noms,
les metàfores del rés —sempre perverses—,
fins i tot als coliseus i a les estàtues
i en altres llocs d'alta i blanca harmonia
6
8