LLIBRES DE LA LLUM

LLIBRES DE LA LLUM
Poemes de Pere Roure
Josep Planaspachs

LLIBRE FOSC
2

Temps buit, temps buit,
¿amb què t'he d'omplir
durant el curt viatge llarg
que duu del melic fosc a l'antre clar?
¿Amb quin alè contingut i pres del res
hauré de retre l'aire i frenar el pulmó
perquè no esclati tot el dins que duc
agrumollat al punt de llum de l'ombra?
¿Cal que pensi que corro una cursa
amb final i meta assegurats,
o bé és millor que creixi en la quietud
del tret final que m'ha deixat mig orfe?
¿Veuré a la fi el foc que t'omple l'ànima
i que es vessa amb màgica destresa
als dos universos oposats?
He deixat l'altra banda, ja nociva
la tristesa fa un munt d'hores desades.
A l'altra banda, hi he perdut
les monedes, els atuells, les veles,
els estris, el cordam i altres facècies
que poguessin distreure'm
del goig de fer la ruta breu.
He llençat els cants al cendrer del no-res
i ara em lliuro cap a tu
amb les mans buides i el pit —sense fum—
farcit d'altres incendis
que fa focs que hi bateguen.
Temps buit, temps fals,
vinc cap a tu —hoste de l'etern—
per saber-te la lluita,
per veure't la claror,
per ensumar-te el tacte,
per rendir-me a la teva inexacta,
agosarada, astuta presència.
1
3

Al conducte del trànsit sense noms,
al canal atrafegat per fer-se
davant meu amb rapidesa
i dissoldre's després encara amb més
febrosa impaciència,
hi he arribat —indefens i lleuger
com la rosa dels vents—
sense vestit i amb un copalta
invisible de miratges,
de ments acoblades per l'alta
impaciència de sentir-se,
escurçat l'abisme anterior
—el llombrígol immediat—
i atent cap a l'esvelt llostre
que es va fent a mida que els passos
desentelen la tenebra.
¿I com és que l'home fosc pot traficar
amb el no-res, traginer
de la comèdia de les hores?
¿Com és que el miol i l'udol corren
—caminen, ara, quiets— compassats
al si de l'espera que no és temps?
¿Com és que els sorolls no arriben
i la veu no surt ni abasta
l'ham que penja del sostre concavat?
¿Com és que el silenci ara calla
i no rep ni l'astúcia dels erms
de la sang fosca ni els planys
matiners de l'agost clar?
Així el malentès del pelegrí
que en temps de desmesura vol aixecar
els pàmpols de les hores i llucar
pel seny estrany de les congestes apamades.
Així l'ordit de l'embalum
de nits i dies ajuntant-se,
l'adulteri de l'ombra fosca
que es revenja.
2
4

Així l'esplet de roses
silenciades al congost del part
on l'ou s'autoimmola.
Així l'esclau que allibera un altre esclau
—que és ell mateix—
i en veure's lliure no es coneix llibert,
sinó encara més pou fondo, arrelat
a la vida de les mines més pregones.
Pel camí de trànsit vagarejo
i em penso que em conec,
mentre em repel l'imant del cercle antic,
mentre l'astúcia de la llum em tiba
cap a l'ànima de foc,
a mi, la incongruent barreja
de mils de vides,
de mils de morts
fets purs instants, punt lluminós
a l'exacte canal d'intermitències.
¿Fins a quin punt de claror es pot arribar
amb la tendra ceguesa d'haver estat
reu confés en gàbia aliena?
¿Fins a quin punt la claror no cegarà
allò que ja no pot ser inici,
ni final, ni potser tan sols trànsit,
si no és que els ulls són falsos
i mai no s'han obert,
encara més dins el traïdor miratge
que imita el rumb cap a la rosa?
¿Fins a quin punt la claror no haurà
de reflectir-se en el buit que li arriba
i tornar com a eco
l'absència mateixa que ja l'és?
Són aquells misteris que abans
en deien dubtes i que, ancorats
a la carn i al patiment,
feien davallar les estrelles dels mots,
els auguris dels crancs,
3
5

les petges dels insomnes,
fins als plaers més gustosos de la taula
parada a la fi del firmament.
D'aquests misteris
—i d'altres que ja he oblidat
al llibre de les ombres—,
n'hauré d'endevinar les guspires i sentors,
perquè ben segur que ningú no podrà
escatir-ne l'entrellat, un cop ja ets el partícip
de la porta que inaugura.
Reu del misteri, vaig cap enllà, a la llum,
sense pensar que no recordo els records
—qui sap on eren— que al capdavall em nuen
a l'estreta agonia del que és viu.
De lluny veig el roure malalt,
a punt del tribut però encara
amb aquella insistent persistència
de qui no vol morir sense lluita.
Veig com esquiva les destrals de la neu,
com s'aparta dels trets de la gebrada,
com esmicola amb els seus ulls fullosos
la tendra pertinàcia dels vailets
que afollen nius a l'alba.
I, de nit, quan ningú no el mira
i les estrelles tenen prou feina
a vantar-se dels seus trops frenètics,
veig com respira un cop sí i l'altre no,
com guarda la meitat de l'aire de la fosca
per a l'incert avenir que li amenaça
arrels, soca, branques i fullam.
Llavors m'aturo un xic, freno l'estàtua
i admiro a pler la greu munificència
de l'ignot i, si pogués, li diria:
¿Vols que t'ajudi a ben morir
o, altrament, vols que et llenci un cabàs
de saba confitada?
4
6

Però no ho puc fer,
el meu destí és massa inhòspit
i, a més, algú em va dir fa rocs i branques
que al final pedra i roure s'equidisten.
M'agradaria tenir un horòscop
de preu fet —jo que no hi crec—,
i amb bon criteri i el just sentit comú
escodrinyar el mapa de les hores
amb la prudent innocència
dels damnats sense culpa:
saber l'hora d'arribada
a l'antre clar on tots els mots es barregen
i només resta dempeus
el mot únic que assevera.
Amb tot, conec l'alta improbabilitat
i la incertesa dels horòscops
—i dels gnoms de les mines,
les dones d'aigua del bosc
i les bruixes de l'hivern—
en el judici impugnat
de l'ombra en rebellia.
Sé l'astuta clemència dels paranys
i l'oculta gosadia de tot fat
que sigui digne del seu nom.
Sé les urpes arrapades dels bruixots,
el guix desprès dels murs untosos de l'estiu.
Sé la saba masturbada
que torna del viatge i corre,
corre a tancar-se a la cambra
per llegir tota sola el llibre de les fulles.
Fet i fet, potser és millor
no saber ni l'horari ni el destí,
que t'arrossegui el vent atzarós
cap a l'auge de la llum;
que, com un còdol resignat,
siguis l'espai immòbil al mig del vòrtex
que es menja l'altre espai
5
7

—sí, com un cargol enclotat
a la gruta que el condemna.
És el nen mort qui em mira i em reclama
en aquesta curta vetlla
fins al llum final que inflama tota cosa.
No és pas un udol, no, record quimèric
que aplega veus gastades i les filtra
per l'incògnit paradís
dels poetes pertorbats.
No és pas tampoc un miol, no,
absència de vida i de clarors
al canyet sense memòria.
Sàpiques que el nen mort és allò
que fou possible i ja no ho és,
la runa establerta com arrel
a l'hort del vespre de les malves,
l'essència d'antigors que vol paraules noves
quan els mots —xiuxiueigs— ja no es dobleguen
sota cap rei ni sota cap torre d'arbre.
Perquè el nen mort —ara absent—
abans que el suc amarg sacsegés l'esquelet,
era cendra de memòria i vida,
i després, les dues sendes ja allunyades
—la mort del contacte i la mort en la nit—,
el nen mort —ara absent— també era allí,
espurna de memòria i vida.
Tot i que cap nen mort mai no ha tornat
per explicar-ho, sempre ha estat present
la seva absència en tota cosa:
les llànties de l'hivern,
els folres setinats de la impaciència,
els orbes que a l'espai dibuixa l'amo,
les gàbies dels ocells ensinistrats,
les frases fetes, els colloquis dels noms,
les metàfores del rés —sempre perverses—,
fins i tot als coliseus i a les estàtues
i en altres llocs d'alta i blanca harmonia
6
8

—sempre present el cos absent del nen mort,
la pura possibilitat
de tot allò que no va poder ésser.
A la torre de l'homenatge
vaig jurar defensa i guarda
al rei sense nom que, guarnit
amb els llaços de colors del dia,
tenia presa la donzella en cambra d'or.
Et seré fidel —vaig dir—,
cap adjectiu no trencarà
la baula de les normes,
cap verb no entrarà en dansa
sense la teva permissió de segles,
cap nom no tindrà l'anomenada
si abans no t'ha retut armes de foc;
mantindré la promesa
de l'exacta flor de cada lloc
i de la pulcra inanitat dels pecats lleus;
que la nit no arribi a nit si jo hi faltés,
que la sang no arribi a sang si jo hi faltés.
Després la vida i l'aigua s'emportaren
promeses i judicis, perquè és difícil
guardar manaments en temps de guerra.
I ara sóc aquí, al mig del precipici
horitzontal que uneix el cercle amb l'arribada,
pensant que potser sí,
que potser sí que hagués pogut
escriure abisme amb altres adjectius.
Volia fer un negoci just i honrat:
jo hi posava les eines
—papir, ploma i la claror del dia,
junt amb preclars eixams cellulars grisos—,
i ells hi posaven tot això:
les davallades als inferns de neu,
el primer vers defecat a la tonsura,
7
8
9

el ventre malgirbat ombres avall,
les antigues relíquies de la llet de la nit
i un poc d'inspirat alabatre a l'entrecella.
Un bon negoci: rajar versos
—un doll de cagarrines a la tassa,
interpretar les taques
amb el llibre dels auguris—
i rebre en canvi l'honra ingènita,
la illustre petja fòssil
al rocam de les columnes eternals.
D'això fa tant de misèries,
que a penes em recordo,
vomitant dins la tassa
i, al llibre annex,
provant de treure l'entrellat
en tots aquells grumolls
de mots i pastes digerides.
Això sí, un dia l'amo va trucar a la porta
—tardava molta estona, el primer vers—
i s'apressà a empaitar-me
cap a l'aigüera del soterrani,
embussada feia vides
pels suïcidis de poetes indigestos.
Si pogués sentir a la carn un sol moment
l'agulla magra que allèn del melic
en deien cos que torna,
si pogués veure de llampada l'ull tancat
del nen mort que no va ser,
si pogués notar i saber
que al capdavall l'absència és una imatge
que també s'omple i es regenera,
¿quina anella no fóra capaç
d'esmicolar fins fer-ne engrunes?,
¿quina escletxa no eixamplaria
amb dents de llebre al fus compacte
que s'obria tot tancant-se?,
¿quin fóra el forat negre on no hi cabés,
que no engolís aquest meu trànsit inexpert
cap a la llum?
9
10

Perquè jo em continc dins mi mateix:
sé mirar-me al vidre exculpat de les hores,
conec la tristor dels falsos avenirs,
dels passats que encara han d'aparèixer.
Perquè jo, mim del món antic, abraço
l'ombra tossuda de la nit
amb somriure benvolent.
Només demano, si pot ser, aquest impossible:
tornar a sentir a la carn una fiblada
del nen mort que torna amb el cos recuperat,
és a dir, el record de tot el que és possible.
10
Si pogués ara vèncer l'ampli congost
de la claror i avançar-me enrere enrere
cap al mugró de la lloba,
¡amb quin delit fruiria
els pujols de la carn fera!,
¡amb quin neguit xuclaria
pels forats benèvols, esprement
l'última taca de sang
com si m'hi anés la vida!
Perquè tot animal, segons la inclinació
del sol de l'esma, té sempre dues cares:
l'una és prudent i fa juguesques de per riure
amb el sexe dels orats;
l'altra és astuta i mama, amb acritud
silenciosa, la llet o la sang
—això depèn— de qui s'hi acosta.
L'opció és senzilla.
Quan topa amb un arbre beneitó i gentil,
profanament li trenca el sexe
amb les dents esmolades
—d'això en diu fer-li l'aroma—;
quan la nit brusqueja i se li atansa el roc
endurit per milers de llunacions,
muda de llavi i, esmaperduda i sacra,
arrossega la geniva erèctil
fins que en treu tota la sang,
11

tota la pasta de fer mots.
Si pogués avançar enrere enrere,
jo esdevindria ara el mossec
feréstec de la nit,
i amb parsimònia i dents també esmolades
devoraria la fam de l'àmbit de la llet,
paròdia jo del vampir que arrasa
l'ombra vertical de les vergues sangonoses.
No fóra d'aquest àmbit poder dir
fora d'aquí, no enredeu més la troca,
esquerps visitants somnàmbuls de l'ahir;
deixeu-me sol —sempre ho he estat—
amb els fils covards que em tiben cap al ventre
i amb els fils valents que em xuclen cap al llavi;
marxeu lluny i feu que em reclamin uns cordills
d'altres indrets més foscos.
11
I això ho diria
si la mentida del somni vingués
i, al mig de la becaina,
em dugués altre cop a la torre alta
d'antics límits bellíssims,
al campanar més encimat de l'escullera.
Però no puc fer-ne ús, de la por i del somni,
perquè si l'una va deixar-me sons enllà,
l'altre, encara més inexistent,
vagareja per la polpa imaginària
dels fruits llenyosos de l'hivern.
Voldria deixar un moment de passar enllà,
i que el cranc soldadesc m'aviés
cap al bagul negre de les golfes
on encara deu rovellar-se la clau
—llampant però antiga— dels secrets del cau.
Manyà del foc, només en veure-la
sabré pentinar-li el pèl aspre de la canya
12
12

—amunt i avall, avall i amunt, exòtic—,
sabré emmotllar la pala als meus designis,
sabré calibrar l'anella per donar-li
el diàmetre just del meu pal
i entrar-hi així sense dolor.
Després correré cap al pany de les hores
i li faré una aroma, penetrant-lo:
que es gronxi la caixa del nen mort,
que la molla impregnada de llet agra
suavitzi el mecanisme immemorial
fins que el pestell, ja dòcil,
recuperi la inèrcia primitiva.
I, manyà de la nit, empentaré la porta
per tornar a veure l'altre cadenat intacte,
aquell que mai no dorm,
i així, al mig del somni, podré imaginar
què no passaria si ja no fos tancat.
Si jo fos la llum i al capdavall
resultés que no cal anar a la llum
perquè ja l'ets quan mors nascut
—quan neixes mort—,
si de fet el trànsit no existís
ni tampoc l'abans on els cercles
barregen la llavor i la cendra,
si d'un salt pogués botar
—acròbata impossible— cap a la cova
sense espai on regna la claror,
si fos cas que el nen mort mai no hagués nascut
perquè no era morta aquella lassa
inexistència dels instants,
si passés tot això
i fos pres per un llamp ara distint
—no excitador de mots, sinó d'eternitats—,
¿com hauria de parar
l'orella dels que parlen
i els llavis del que escolten?,
¿com hauria d'estendre la bugada
a l'oreig clar de l'hora estàlvia?,
¿com podria ser just i alhora
el jutge imprudent que permet
13
13

la dansa dels astres de la nit?
Si jo fos la llum, ¿hi hauria damunt meu
una altra llum més fosca que em privés
d'harmonitzar les sendes?,
¿naixerien les busques
del meu rellotge espatllat subjectes
a un altre regne invisible
que obligués el part del temps?,
¿podria fer i desfer els nusos de la corda
sense que patissin ni els fils
ni l'ordit del teixit immens?
Per sort, no sóc l'escollit
i no hauré d'endreçar el feix dels malendreços
ni el rotund queixal de les hores:
tan sols m'endevina, la illusió,
en aquest trànsit que no cessa.
Com una gota de suor, persistent,
mai no eixugada pel cerç
ni amarada d'altres brins de suc marí,
així sento ara aquest brou lletós al front,
aquesta sal vinguda de qui sap on
—no pot ser del dalt, que no n'hi ha,
ni del baix, que és massa lluny—,
que em baixa per la galta, irredempta,
m'inunda el llavi alt,
creua l'abisme de les dents,
oblida la drecera de les forques
i s'enfonsa al llavi baix,
ja redimida i apresa
la lliçó del llibre de les goles.
I encara he de preguntar
per què em suca la suor
—de feina, no en tinc: només l'espera
que s'allarga, el reflex de la mandra
dels mots àgils, no païts—,
per què el trist viatge de l'ona
condemnada a no tornar,
com vaixell que s'endinsa al núvol sense límit.
14
14

Potser és millor no fer l'enquesta,
que les dents triarien els sense nom,
i la suor no pot morir ancorada
a res que no sigui la sal trista,
definitiva de l'ahir.
Si sabés que hi ha un revolt, i que després
del revolt un camí blanc em duria
cap al sot negre de la nit,
ara mateix, sí, ara mateix
fugiria d'aquest embut
on l'espera curta és la més llarga absència.
Però, ¿hi ha revolt perquè pugui
obrir els ulls amb pau serena?,
¿de quin color és el camí
que es trifurca mar enllà de les quimeres?,
¿hi ha un sot, a la nit, o encara
hi persisteixen els cúmuls emboirats
dels mots sense energia?,
¿és negra encara, l'essència de la nit?,
¿podré escapar-me d'un espai tan curt
que no té ni un mal passat que el representi?
Són preguntes que ara em faig
—que sempre m'havia fet—,
si per cas hi hagués revolt
al final de l'enramada.
15
16
Si pogués emmalaltir i notar
l'alè d'un pit de mare,
respirar la llet de l'univers,
clavar dents i genives al mugró primer,
mamar l'astúcia dels futurs paranys,
entaular-me al llit amb les joguines
i els llibres d'aventures i fantasmes,
oberts els porticons del dia,
tancades les misèries de la nit,
si pogués emmalaltir altre cop,
com lleus infàncies enrere que revénen
15

un so i un altre so,
martells esclaus del somni,
els insectes malèvols a l'aguait,
si tot això passés,
¿no hauria de cridar:
Obre't, mare, migparteix-te,
fes-me lloc al centre de les cames,
xucla'm sang endins cap a l'indret
on cada cosa té el seu precipici?
Com pacífica complaença
hauria de ser el retorn —un llamp arnat—
cap al racó de les joguines
on veuré la princesa que no sagna,
el capità esvelt, la comparsa a mitjanit,
la tristesa de la síndria,
els cants elementals de la pobresa,
l'adulteri de les ombres,
la sorra captiva de la lluna,
el desert impune de tot crim,
el riu del nom de l'aigua,
la dona viva que ja sagna,
on sentiré la feina de la flor per veure's,
la dansa irascible de l'aire,
el bategar de les mines més fondes,
la forja del vers a trenc de nit
en aquest retorn —llamp amunt—
cap al racó de les engrunes
amb pacífica complaença.
17
18
Com l'espia que amuntega les riqueses
de l'espai dins el cofre
impertinent de la matèria,
i també els colors de la vida,
cristalls inútils, envasos d'un sol ús,
carpetes marineres, estotjos de llum,
pallassos infallibles, runes dòcils
—i les agulles que no punxen,
els versos que no duren,
16

els pams sense mesura,
els oblits que no recorden,
la pobresa de l'or cafre,
els esgarips de les taques—,
tot dins el bagul pentinat per la nit balba
a l'espera de l'atzar que els recuperi,
així mateix, com aquest espia innoble
que arrasa valls i pobles,
eugues i cavalls, bardisses i algues fosques,
camino ara cap a l'antre clar
on hauré de fer front al dilema de sempre:
tornar el canvi de l'àpat inconclús
—vomitar la pena— o menjar-me
a mi mateix amb la dèria que accelera.
De fet, fugiria si sabés
que podria heure el llibre rar,
repassar-lo altra vegada
com feia abans de la fi del cercle;
segur que hi trobaria el versicle
romput per la tenebra,
amarat encara de la mitja
saviesa de la mar,
amb la sal justa per tastar el tiberi
i dir que ja en tinc prou,
que he comprès tots els inicis,
qui sap si encès encara per l'altra mitja
saviesa dels boscos vacillants,
amb el pollen indecís,
sense saber la flor
que cal matar amb la vida;
segur que el trobaria, el vers,
farcit de cucs llampants,
talment l'aurora de la mort que profetitza
el nou inici en breu de l'hora.
19
I podria fullejar l'escorça
dels folis i les fulles de l'arbre
—que tot és u—,
i saber-me ple i savi de tardors
—inaugural, podríem dir-ne.
17

Això si és que pogués heure
l'enèsima edició del llibre rar
—a més, òbviament, del permís
de la gebrada que amaga la sortida.
Si amb els meus ulls clars pogués
abastar la mà que arrenca els privilegis
i te'ls torna fets aroma,
si amb els meus ulls grisos pogués
esdentegar la llum
i tastar-ne el caire ocult,
si amb els meus ulls negres pogués
arrencar els ullals de la nit
i sentir-me així millor
—tan sols pel fet indigne
d'haver-me esdevingut conquesta—,
aleshores no em caldria aquesta espera,
ni el reclam sangonós dels crancs, ni l'udol
enlluernat per la foscor,
ni el miol esquerp i estripat per la lluna,
llavors n'hi hauria prou
amb el retorn de la serp del vespre,
la serp alegre que dansa al suc
dels paradisos del retorn.
Si tot fos només un llarg versicle,
fóra molt més senzill ser la mateixa serp
que sempre torna a néixer
—fosc, tan fosc, sempre més fosc
el llibre clar del temps buit no reblert.
20
18

LLIBRE CLAR
19

Aquest excés de marbre purifica
el cercle antic —racó de les preguntes
que al mirall vida i mort s'encomanaven.
Caminem ara, sols, l'ombra rotunda
del marbre feta excés de llum ja nova,
la llum sense mirall que no enlluerna.
Seguem les messes d'or de l'antre clar
on no hi caben preguntes ni respostes:
nosaltres som alhora el jull i el blat.
Foradem el melic dels universos.
Si anar endavant fos rebre tota llum
i el vespre antic —colgat a l'ombra— fos
tan sols record indigne, soroll brut,
la nit ja fóra el dia l'endemà
i no ens caldria anar de dol al fosc
del vers que ara de néixer com vol d'àguila,
ales esteses a un futur que ens crida
des del passat après al bes del llavi.
Pot ser que sigui aquest el riu secret:
ja no cal colgar el pare i anar a l'avi,
matem el fill perquè no ens calgui el nét.
Quan la volada és tendra
i el cant vol enlairar-se,
no hi viu, el vers feixuc,
al pou de l'esplanada,
ans és l'ocell poruc
que amb costós alabatre
ha de girar tot l'aire
per arribar a l'intacte
cimal esdevingut
1
2
3
20

so d'una veu en dansa.
Maridem dia i nit, que les noces
siguin ja sempre un cant etern —dallat
a l'alba a frec de vida, a frec de mort
romput a vespres—, cant per sempre arbrat
a l'antre clar, la fosa breu del món
mig viu mig mort i el món mig mort mig viu:
noces d'hivern i estiu, foc de tardor.
I viva i morta arriba al cos que canta
la veu aquella del nen mort per l'alba,
i a mitjanit reprèn el cant i aflora
als llavis secs que en rebre el bes just s'obren.
I de mà en mà s'omple la veu... I vessa.
Tan sols un gest i l'escultor va dir: Ja ets.
Venia de la fosca aquell incendi
amb què les mans besaven el treball
—ara engrunes del negre, ara espurnes del blanc.
Venia de la llum —i a la llum es devia—
la tempestat de foc fermada al llavi trist
en què les mans negaven la paraula.
Veient, llavors va dir: No et moguis, ara parla.
Qui es rep a si mateix troba l'absència
curta —no com la mort a l'altra banda,
4
5
6
7
21

que no sap rebre's marxant de la vida.
Qui bé sap rebre's bé sabrà parlar:
nosaltres caminem cap als indrets
on rebre's no vol dir sinó tornar.
Res no és més bell que un estel allunyant-se,
dut cel enllà pel nen mort que ara ens dicta
lliçons primeres, ingènues mirades
i aquell gest vague —el més bell— amb què tiba
cordills remots la mà que s'enduu vides.
L'ocell que vola clar no deixa rastre:
com l'alè que s'enduu la veu que assetja
és el vol fugitiu que no perdura
més enllà del fosc núvol que el devora.
És l'ocell qui, amb el seu alabatre,
gira les coses, les torna a l'origen
exacte on eren mots que anomenaven
els noms, les hores per sempre. Com roques.
I no hi serem. S'obrirà aquesta pau
que crema els ulls a l'abisme impossible...
i no hi serem per rebre'n justa almoina,
pagament per tants plors de lluita inútil.
8
9
10
¿A qui toca pagar, però, si no
som nosaltres la llum recuperada?
En temps suspès, no hi valen conjectures:
11
22

a l'aquí vida i mort juguen plegats,
no hi ha el qui és qui que enrere mena el mot
fent-lo ser l'aigua un dia, l'altre llot.
I clar, tot clar, amb llum perfeta i dol:
no penja de cap branca el temps suspès al vol.
Que ens trobi l'assassí al foc del crim perfecte
—blat de vida a un costat i a l'altre el negre intacte.
Que l'espasa fulmini la igualtat dia i nit
—perfecte crim perfecte, les noces de la nit.
12
13
L'estrella i el forat es complementen
ara: són u —mai fonedís—, intacte
moviment sense parla fos al cel.
Agafem-nos les mans i estrenyem fort,
que pels clivells no puguin escapar-se
ni el polsim dels estels ni les veus negres,
vida i mort percudides amb cadenes.
Tindrem la llàgrima al lloc equivocat,
arran de llavi, senzilla com la vida,
perquè amb el mot s'encadeni quan la pluja
ens fa brotar a foc de pell velles preguntes.
I no ens caldran les respostes si tots dos,
sendera amunt, s'encaminen cap a l'ull
i fan rajar llums severes, destructores
de sal i parla, el silenci de les ones.
Després la mar s'asserena i tot retorna
al seu indret de costum: a l'ull la llàgrima,
14
23

el mot al llavi... però la llum —rebel,
perversa sempre—, la llum torna al no-res.
15
Per aquest mateix raïm de vida,
que és la causa, farem destral d'àugur:
que dalli el vent l'aresta del pàmpol,
que la nit balli —presa del vi—,
que torni a ser tot fera metzina,
que esdevingui tot l'únic camí.
I la porta empesa, a mig obrir,
deixant passar el foc que ja illumina,
foc encès a toc de mitjanit.
Quedem-nos en silenci uns quants moments
—l'un rere l'altre, que és senzill de dir—,
mirem les coses ara blanques —netes—,
sentim-les, fem-les altre cop endins.
Sabrem que són millors si el vent s'esvera
i ens diu —tan calm com sempre— que som nit.
Tot és senzill: l'estatge blanc que dura,
l'indret plujós on s'eixamplen les coses,
les parets altes, els marbres que ens miren,
el caliu fatu del foc abatut,
la soledat, vella i nua com sempre.
De fet, tot és tan senzill, tan exacte
com la pluja quan cau, com llum que mata.
16
17
18
24

¿Que hi ha algú, rere el núvol, que ens fa por
la tempesta que ve? ¿Que és que hi ha algú
o tan sols és la imatge dels colors
estrafent l'avinguda de l'ahir?
¿Algú empenta? ¿Algú cau? ¿No hi ha ningú
que ens expliqui l'excés de tanta vida
feta pols, feta res, viatge gris
cap amunt, cap avall, cap al foc cert?
¿Que hi ha algú, rere el núvol? Tenim set.
Ens sorprèn l'esclavatge de les hores,
com àncores que cerquen soledat
un cop llevades de l'espai inútil
que la busca els donava —la terrífica
busca grossa de l'hora dels morts d'aigua.
Després el tro, la tempesta del vers
i el mot fet lladre de l'instant que ens parla.
¿Per què no usem silencis per entendre'ns,
per què no usem les hores per salvar-nos?
Com un riu geperut que mostra al si
bonys de vida i de mort —els danys inútils—,
la sang calenta de la terra ens torna
el blau de la partida mai guanyada.
Un cop els astres desen soledats,
l'altre ens demanen brusca companyia.
I al camí —vermell sempre— brunzen coses
per l'alè temorós de qui el camina.
Diguem mots allunyats en lloc de nostres,
19
20
21
25

airecels escampats per la negror,
sons distants que en percebre'ls ja són mots,
mots ja lluny, mots ja morts per la claror.
Diguem mots fugissers perquè s'acostin
les veremes obscures de tardor.
Només sabrem l'embat de l'arribada
quan el martell colpegi el dau del mot:
si és fang l'aresta, el vers sortirà brut;
si és neta i prima, el gris sortirà blanc.
Però l'embat és trist —sempre ho ha estat—,
trist i covard com vida que gemega
perquè ho té tot perdut, fins les estrelles
que l'ull abasta al cel i no pot heure.
22
23
Exaltats per l'origen de les coses
recorrem mots i signes de l'ahir
tal pellofes de pell crua i gastada.
I així l'ahir ens retorna els mots antics
esdevinguts mots nous, mai no imitats
encara a l'antre clar on tot fulgura,
¡oh nulla claredat de l'avenir!
24
Acostem-nos al foc sense cremar-nos
els dits untats de mots que reverberen.
Deixem que es fonguin junts, com aigües vives.
Després mirem el vers que ens recupera.
26

Mordent, el vers s'empassa soledats
i ens torna adelerada companyia:
deler per ser i no ser, tots dos alhora,
barreja estranya i morta de la vida.
25
26
No pas dempeus i amb domini dels mots,
no pas astuts i emportats per la sínia,
no pas irats ni furtius ni covards,
ans prudents i fecunds —bocaterrosos—
amb la breu lleugeresa dels sons càlids
anirem a les bodes de la nit.
Com pluja que es prepara i arrecera
gota a gota l'instant per fer-ne vida,
un cop ple el cóp del peix inesperat
s'entén l'engany del cel —mar impossible
on l'ham dels mots perfora la invisible
essència lassa: el temps del que ha passat.
27
28
L'ocell que mor negat és més ocell,
més aigua endins la gola que pregunta,
i més venjança antiga i més resposta
que mai no haurem d'endur-nos del poema
—cada vers una ploma que s'ofega.
29
Alt és el cel i bella és l'agonia:
l'ocell terrible envolta l'antre clar
on llum —més llum— perfà l'exactitud
27

de la inclement, perpètua partida.
Perquè si un dau és llum i un altre és fosca,
el xoc temible es fon en tota cosa
i tot es torna llum, més llum de vida,
enlaire l'hora d'inclement bellesa
al bell punt mig del temps, la xarxa encesa.
L'embat de la ira dóna aprest al vers;
cal no fugir, però, de la clemència,
que sempre el temps tranquil s'avé d'allò
més bé amb la fúria de l'estiu que perd
tot el seu foc quan esdevé tardor.
30
31
Cap desenllaç no ens treu de l'agonia,
aquest gris envellir del dia a dia,
del mot a mot bastit, fals equipatge,
l'inaugural viratge al no ser res,
al no ser més que entrada, altre camí,
al desenllaç final del primer vers.
Els ulls tancats, que sigui així més clara
la resposta rebuda en la foscor
que la pregunta forçada a l'atzar
de la llum que no ha estat mai saquejada.
Els ulls tancats, a punt de viure el món
possible de les ombres que ens eixamplen.
32
33
Si del crit esperem grémola fàcil,
28

plany batut a l'erol ja erm per sempre,
si del crit —crit errant— fem dòcil gespa,
cap camí calcigat pot oferir
encesa estàtua, empelt de la tempesta,
tast enlairat, recerca de la nit.
Per amunt nostre el res, que és regne dòcil
—empremtes assuaujades d'un blanc tèrbol,
les mans de cec del nen mort arran de l'alba.
A sota l'altre res, que dos són colla
—aquest, però, més insistent, amb gana,
desig al llavi blau que el vers blanc torna.
34
I al mig el res del nostre desencís,
aquella mena de no ser cap altre
perquè els plurals es tornen indecisos
mots que al combat han perdut la batalla.
Cap al més fort dels vents haurem de néixer,
altre cop fulles tendres, com espurnes
del foc despreses —foc primer que bufa
versos i arrels per fer-ne arbres de mots.
35
El vent més fort domina l'esplanada
i les veus febles moren, trepitjades
pel gust de llum que mata la claror.
Visquem l'engany del viure compartit
per dia i nit, clemència del no-res.
Alcem, alcem el mur que tot ho tasta,
que sigui fosca la illusió del vers.
36
29

Que tot és clar no ho dubta, la claror,
quan al bes nu del negre res retalla
fragments de gel de l'arbre que l'aombra.
I així es fa el vers —mentida sorollosa—,
pensant que és clar el que fuig de la foscor
sense saber, però, què torna l'ombra
quan rep la llum que busca la claror.
De tot viatge en diuen arribada,
mes de vegades el millor és partir,
tan sols campar, beure aire, sentir el crit
com ens forada espais abans tancats
que, de sobte, obren llavis, narius, ulls
tastant llums imprecises que s'acosten.
Només marxar i saber que som rebuts
pel llarg camí que s'obre mentre es pensa.
Cendra a l'origen, cendra empetitida
que creix i empaita l'ham, l'ham que no es veu
però que ens sotja amb ulls vindicadors,
cendra que es fon al foc que no s'apaga,
àgil funàmbul a l'encalç de l'ona,
l'ona que nega el foc i amb cendra mata
—tot cercle sense límits, brava platja.
Se'ns obriran, les mans, com si plogués
i no volguéssim perdre el fil de l'aigua
que punxa amunt els núvols de vellut,
com si calgués obrir i tancar les mans
per escalfar tot allò que, fugint,
37
38
39
30

sempre retorna, obert, cap a la pluja.
També el retorn és fruit del pensament;
sempre mirem les coses quan canvien,
en aquell moment seu de guany brevíssim,
però mai no pensem l'eternitat
que duien al seu si, llarga com pedres:
res no canvia sinó és retornant.
¿Què recuperem, sinó és l'inhòspit crit
d'una nit salvatge on tu i jo —nosaltres—
vàrem fer-nos més —més crit absent i boig—;
què no ens tornaran, a banda d'uns pocs mots
agres de llet negra, insípida, que suren?
Tots tres com cecs ballant al mig del mar:
el nus desfet arran del bes de pols,
la corda estesa a l'aire del crit dolç,
l'espasa duta al límit del sot clar.
40
41
42
Tots tres com cecs: espasa, corda i nus
guaitant la dansa nua del mot nu.
43
Si cap llop algun dia us ve a veure
i us ensenya unes dents que us fan por,
no endreceu la mirada salvatge
a les golfes del cap, ans lliure-vos
amb tota ànsia a seguir els màgics ulls
que són vida del dins: que s'enduguin
udols tristos l'angoixa que us guanya
la partida dels dies de l'hivern.
31

¿Quin crit caldria perquè de les tombes
blanques s'alcessin els fills de la pedra,
aquells vells còdols ara esdevinguts
sorra gastada, condemna de l'aire?
44
¿Quin vent, vingut del blau, caldria ara
per esborrar l'epitafi que immola
velles paraules, ja fòssils acústics,
reverberants ombres fosques que callen?
Buit l'epitafi, les boques retornen
als llavis nous que inicien la tarda.
No podem veure l'abisme, quan som
dins del gorg fondo del riu que separa;
a banda i banda, pregons crits altíssims
són —barallant-se— meitats que s'ajunten,
grues que enlairen els nàufrags a l'alba.
Arriba lluny el llamp si, des de dalt,
endolceix l'aire —el talla, brusc, manaire—,
després desfà antics nusos —pluja en zel—,
per fi s'endinsa al pou, sord parallamps
roent que impulsa els mots enlaire, al cel
que rep el so i l'informa amb llum: un llamp.
Quiets i orfes, ¿per quin mar d'entranyes
mudes de so haurem de treure el vi
del fetge, l'aire dels pulmons, i tot
i així encara demanar —i si us plau—
que el vent i el calze esdevinguin paraula?
Orfes, quiets, ¿quins sorolls podran créixer
45
46
47
32

al fons d'un mar sense mare que els mogui?,
¿quin vent propici perquè tot gemegui?,
¿quin incendi caldrà perquè tot neixi,
perquè tot altre cop neixi i no mori?
Sempre i més, tot i més a tot voler,
que el foc és breu i treu la flama arestes
de tota cosa en mot transfigurada.
48
Més llum, més llum encara i més voler
més foc, més flames altes, més amunt
de cada cosa al foc reverberada.
Més alta i viva, flama que ens demana.
Creurem sentir-nos grans si alguna veu
desvetlla el nostre atzar i el recupera,
si amb pulcritud i ritme i aventura
altres sentits més rars ens reconquisten
i ens fan més nous, més vells que abans no érem.
Deurem sempre, però, a les cavernes
el reflex del mirall que ens va fer néixer.
49
50
¿Per quins indrets de calma assolirem
sorolls antics, les pedres de l'ahir
esdevingudes sorra, càntic nou?
Fet i fet, sempre alcem la mateixa àncora
del fons d'un mar ben nostre —un mar de fúria—
amb què bastim la polpa del poema.
51
33

¿Quin racó de silenci podrà dur-nos
les tempestes avares de no ser
altra cosa que trons muts, llampecs cecs,
talment coses que volen ser i no són?
Dins un mur de silencis malvivim,
esventrem tota llum que potser arriba,
malgastem tots els sons que amb ànsia es reten
a la sorda evidència del que brilla.
Que el silenci s'emporti tota pluja,
que bategui la nit, crepiti el dia
al racó de sorolls on les tempestes,
desvetllades per fi, la sang desitgen.
Qualsevol altra llum que es tombi, enllà,
i ens dugui lluny, a l'ombra més profunda,
serà tan vàlida com l'or més pur
que ens ha donat l'atzar al caire dur
de tota cosa fonda que illumina.
52
Al cel o al pou tot pot ser claredat
si amb ulls d'acer la mirada germina.
Un graó màgic, oblidar nostàlgies
—l'escala puja i som gotims de llum—,
i el despertar, cap guany del somni estèril
—l'escala baixa i som plugim de llum.
N'hi ha prou amb el deler, saber-nos vius
—estaquirots gronxats pel vent benèvol—,
amb deler respirar l'aire que fuig,
53
54
34

amb deler batre i segar i recollir,
amb deler viure i navegar i fugir.
I sentir, sempre amb deler, com la sang
treballa i neda al mar vermell, morint.
Més lluny encara tramunta, la música,
aquest mar de silenci —tan salvatge
com el so mut de les pedres en néixer—
i, en recórrer d'extrem a extrem l'arpegi,
rescata els mots agònics i els transforma,
com àncora de vida al desert blau,
mirall d'imatges on tot és possible.
55
56
Polsim i cendra, tan sols això explica
perquè ens desperta l'ombra del migdia,
perquè ens adorm la llum a mitjanit:
polsim vespral —orgia del capvespre—,
cendra avial —revenja del futur.
Com un instant —que a penes ales bat
i un altre instant ja el té ajagut al terra—,
així el cant nostre enfila soledats
fins que els ocells antics —paraules velles—
a l'aire ens toquen i ens desfan l'esclat
d'una llum nova que vèiem perpètua.
El nostre cant prové d'antigues gestes
i, quan llancem al vent fosc de la nit
les noves conjectures, repetim
al capdavall un munt de velles lluites
que ens ha portat l'alè d'unes veus fondes,
com fulles heretades de la lluna.
57
35

Més sang, volem del cossos vessaments,
regles exactes, fluids que escampin taques
pels motllos buits i cecs de les paraules.
Més sang, més sang als mots, mes que no ens privi
mirar un cos bell l'insult de l'hemorràgia.
Ens ha guanyat el gorg de la paraula:
cantem un mateix so d'un mateix arbre
sense adonar-nos que les fulles reben
els mateixos colors que després llencen.
58
59
60
També tempestes i altres genis falsos
vindran de pressa, vetlla del taüt
i la disfressa blanca que amortalla
els mots nascuts d'un fals imperi pur.
Que no neguem la rauxa de les coses
quan la tempesta ens mostri un rostre mut.
61
Sempre amatents a la veu que no calla,
la veu profunda que creix pam a pam,
la veu que neix, treballosa, que escala
cecs paredats, enginyosa, que es mor,
mor pam a pam, vengonyosa de ser
tan sols la innoble veu feble del plor.
62
I també un altre racó on poder viure
36

—l'amagatall de la llàgrima fera—,
i un pou de sorra, molt fondo, on colgar
l'aigua salada de l'ull cec que crida,
l'aigua endolcida del llavi que besa,
l'aigua estancada en la ment que es rabeja.
63
Sovint s'aturen, totes les mirades,
i només resten ulls —indòmits, foscos—
balbucejant davant les conques buides
tot el silenci endut en la fugida
que aprèn la parla brusca de l'espai.
Així tot so rebenta l'aire: entén
per fi el missatge astut i breu dels ulls.
64
Humilment i amb fosca tristesa
hem de fer el camí de la pluja,
escoltar el batec de les gotes,
esbrinar per què, sense màcula,
taquen rostres, alcen muralles
de silencis, plor, soledat,
com mirades altes de l'ull
endinsat que, viu, ens forada.
¿En quin domini haurem de tornar a néixer
perquè no ens calgui el cel, que sempre es llampa,
perquè l'abisme ens guanyi al seu terreny,
tot d'ombra nua, serp que es reviscola
i dóna vida al so i el torna mot?
65
66
37

Al bru corrent d'un somni llançarem
soledats, murs, conquestes i naufragis.
¿Tindrem potser la lluna de companya,
o bé un mestral groguenc se'ns endurà
cap a la terra d'odis que ens allunya?
Qui sap si tant se val l'ombra o el dia,
que el breu compàs del somni mai no atura
l'espai de llum astut que ens aniquila.
Com malaltia que aprèn a caminar
—vareta màgica, signe d'altres temps—,
també l'avui fa conxorxa amb el futur
i ens porta a un àmbit passat que fa renéixer
la màgia astuta, quimera, monstre ardit
que amb força i plors el neguit ens recupera
—així mot i paraula, paraula i mot
que per sempre són cova i sement: llavors.
Desenfrenada sang, mossec de l'àspid
al cap d'estàtua nua del desert,
¿quantes motllures vives —sal de vida—
haurem de batre al riure de l'esfinx
que no perdona l'antre clar del mot?,
¿per què no ens duu, la sang, cap a la ira
i ens porta en canvi el guany de l'antigor?
També sentim l'esclat de la claror
si ens arrossega, un altre xoc distant,
cap a una llum més alta i més oberta,
de braços blaus i riure transparent
—esclat i xoc que apaguen tota llum
del rostre eixut, de nit, del pensament—:
val més sentir la sang com es revenja
67
68
69
38

que comprovar l'absència dels moments.
No cal bastida al mur si hem d'esfondrar-nos
—qualsevol dia, qualsevol moment—
i ni l'heura arrapada als maons d'or
ni les falgueres grogues que cimegen
no abastaran —no, mai no abastaran—
els hams de pluja muts que ja sordegen:
no cal bastida —veu de la tenebra—
quan tot és clar a l'antre pur que crema.
No ens serà estrany el vol dels gavians
si allargassem els braços i els movem,
si grinyolem amb por de caure a terra
quan tan enlaire ens duu l'alè de sota
que gairebé tot l'aire es desfigura
i tan sols queda un fil buit de nostàlgia
per on pugem al cel i ens fem de lluna.
Llavors una pregunta que ens ve de sobte al cap,
i el cap fa mal, un mal terrible de no dir,
i res no és el mateix si l'ombra no ens perdona
el dir de la resposta, aquell dir sense dir
que tant s'avé, siguem francs, amb altres poemes
que ja mai no tindrem: són lluny, corren de pressa
cap a l'antre segur de la darrera estada.
També edifiquem palaus, al somni,
resulta que ve el llampec i tot
ho esborra —inclement, astut, fantasma—,
volem aixecar-nos —vent que bufa
70
71
72
73
39

l'espelma ja morta i breu de l'hora—,
volem ser arquitectes cecs de l'alba,
potser creure així que tot serà
de nit el mateix que no és de dia,
palau que s'esfondra al límit clar
de l'antre amagat i buit on tot,
on tot és un somni que desperta
d'aquell altre somni que ens condemna,
llampec moribund abans del tro.
És tard per veure-hi bé quan l'ombra torna
a l'antre clar i perdona el plor del nen
no mort, mai mort com ara que el veiem
nu i sol, descalç, perdut i viu, ja viu
i ple de vida morta al nus de l'ham.
74
I el llibre fosc es torna llibre clar
on tots els mots esclaten com la llum.
40

LLIBRE GRIS
41

1
Hauré de començar i parar la taula
amb la certesa a frec de pell que, sol,
ningú no s'avindrá a seure amb mi,
que duc el vi de l'ombra dels racons
al front esclau, que bec l'inhòspit cant
del vers callat als llavis que traspuen
la immensa soledat d'aquesta taula,
parada des de sempre per als vius
que han de morir obrint els ulls de bat
a bat, falenes de gran nit que ceguen.
2
És senzill l'homenatge de les coses.
Miro el mur, que em retorna la mirada;
miro el pou, que m'enfonsa la veu sorda;
miro el mar, que m'ofega el cant amb sorra;
miro el cel, que m'esquiva i al mur llança
un silenci fet home, l'espant cosa.
És senzill l'homenatge del poema:
mot a mot, la bastida va esfondrant-se
mentre lluny, sempre lluny, mulla una llàgrima
la mirada extingida del poeta.
3
El bes dels morts retorna a visitar-me
cada vegada que una branca es mou
al jardí astut de la memòria vella.
No és el record que em bressa i em despulla
el sentiment amb què conec la vida.
No és pas tampoc la brisa que remou
fulles perdudes, càntics oblidats,
perquè tot bes va sempre a la deriva.
El bes dels morts em torna soledats
on sempre més seré l'esclau del viure.
4
Com viure en llit de lava, així deu ser
partir, escapar, esperar, patir i morir,
sempre a l'aguait del far que no s'encén;
lliscar en la mar, petjar l'onada, viure
42

al cim més alt de l'ombra més profunda,
sempre a l'aguait del terra que no s'obre;
reblir el fossar, sotjar la tomba, rebre
calmosament l'alè de les tempestes
que esquiven el volcà de la memòria:
estar a l'aguait, ser roca que es revenja.
5
Que poc gentil, la dansa de les hores,
que ja no em gronxa —dòcil— ni m'empenta
cap als vells límits on desfà, la lluna,
tot un grumoll de mots que purifiquin.
Que poc gentil i brusca, aquesta dansa
que em fa ballar l'abisme quan no em resta
altre remei que afigurar-me, viu,
dins un taüt cobert per fràgils núvols,
surant —covard— per mars callats, sense ones
dansaires, núbils mots que m'asserenin.
6
I amb quin neguit escric i ric i escric,
i esquitxo i taco i ratllo el vers balder,
i escric i ric i trec el suc dels mots,
i ajunto els mots i ric i enlairo el bec.
I amb quin neguit escup i riu i escup,
i em torna el vers —caduc— el blanc paper,
i escombra els mots i riu i treu el suc
de l'espai blanc —intacte i pur—: silent.
I amb quin deler jo hi torno i ell m'escup
la ineptitud i em diu no vinguis més.
7
Com qui termena espais i en fa una fita,
de les preguntes fosques que cap temps
pot mesurar, respondre ni copsar,
així duc l'aire foc amunt, amunt
les dents de plata, el nas de coure, el cap
xapat d'un or tan brut que ja es rovella.
I avall avall la por de les preguntes
que cap ressò de l'aire pot tornar.
¿Com dir altre cop paraules sense por,
com fer de l'aventura un queixal d'or?
43

8
Que em trobo sol, vençut, amb massa llibres
encara per obrir, amb massa pols
als dits, massa soroll d'absències, massa
soledat, massa vida no acomplerta.
Que sé del cert la soledat del viure,
l'empat de la jugada amb el destí,
tots dos tan atzarosos, guanyadors,
en la partida que al final es perd,
d'un blanc silenci pur, del vers no escrit.
Que algú altre m'expliqui el que ha de ser.
9
Per nom tristesa puc triar el subtil
esdevenir-se de les coses velles,
el canvi dels colors —del negre al gris,
del gris al blanc, del blanc tossut al negre—,
o també el canvi d'aigua a foc i terra
—tot element és sempre desmesura—.
Per nom tristesa puc triar quedar-me
al racó brut de les preguntes ermes,
buit sempre aquest meu món de cendra i canvi:
tot canvi és sempre més pervers que el temps.
10
Són els amics que em reben cada tarda
després d'un dia dur. M'obren els braços
—que són cobertes de cartó de lluna—
i una miríada de fulles d'arbres
dolços m'envolten cos i vista i tacte.
Després d'un dia dur calia fer
l'esforç d'obrir altre cop aquest món màgic
on tota fúria pren el nom d'un llibre:
amics que calmen sets tan fugitives
com el desig que els rep i em fa ser lliure.
11
Pensar la vida és rebre a cop calent
tot un seguit d'inconsistències buides,
paranys pintats a la paret de l'ànsia,
44

tot d'un plegat fer cap a la més íntima
d'aquestes veus salvatges que rondinen
dins d'un cervell miop o en la més alta
i agònica revolta de l'ull cec.
Pensar la vida és no pensar-la més,
deixar-la anar ben lliure, que s'envoli
cap al pou fondo al cel de l'inrevés.
12
Com qui vol la cosa i es fa l'orfe
—i aconseguint el marc no abasta al quadre—
i fent-se l'orfe nega rels i pares,
així avui la vida m'ha donat
greu ultimàtum, lletra de batalla:
El llibre o jo, que et llevo i que t'orgasmo
per les senderes tortes de la dalla.
I m'ho repenso i bramo, esclau ja lliure
que al lluny pressent el tro de dones d'aigua:
el millor llibre és bes al trau de vida.
13
Qu si ve un vent o un altre tot canvia
els savis ja ho preveien, que eren homes
també, com jo i els altres que ara a bes
de llibre escampen la mirada i beuen
el vi més bo que duc als ulls que ceguen.
Que pot ser el vent o una altra cosa el foc
que desespera ho sé jo ara, al cap
de tant de temps d'encendre soledats,
de viure sol amb l'únic testimoni
que sap entendre el foc del vers callat.
14
I em jugo el vers i el foc, en cada vers,
que cada vers eixampla un horitzó
que es fa més gran i viu amb cada vers,
i cada vers s'acobla amb el d'abans
i és com destí del vers que amb pluja cega
omple la ratlla blanca: un altre vers
que ve i verseja i mor a tota tesa
si no és que el foc del vers següent ja estampa
el seu alè —venjança del poema
45

que en veure's fet es crema, fum que escampa.
15
Quan dic silenci dic tot el que cessa
i em mira amb dignitat des de la porta
que acabo de tancar. No tornaran
mai més les veus dels morts ni el tacte lleu
dels que he perdut, dels que ara suren —dòcils—
qui sap en quin racó de la memòria.
Quan dic silenci és que duc dol, que perdo
amb cada instant que passa l'or que el temps
no vol matar perquè esdevingui lliure.
Quan dic silenci dic sorolls que tornen.
16
És aquest altre de dins qui ara parla,
no pas el que per fora sembla un ase
ben educat, estèril, de per riure,
que obre les portes i fa reverències,
que mai no es mulla els dits sinó és per rebre,
que plega els tovallons amb gestos pulcres,
que diu a tot que sí pensant que no
—com roda de molí enduta pel vent—.
Aquest no parla, no fecunda: rep.
Qui parla és l'altre —sement—, l'obscè.
17
Com un viatge: lents, els vidres pugen,
baixen, trontollen, senten la mullena
que els duu la vida morta, l'embatol
d'un cerç més trist que l'ànsia d'aquell home
prudent, lassat de viure rere els vidres,
fent cap a l'ombra on duen els vels negres
totes les fonts, els arbres, les carícies.
És un viatge lent, cap a l'ossari
dels darrers mots que el món em torna en canvi
d'un llibre nu —ulls clucs—: sang de poemes.
18
Que sigui el gest golut en heure l'arbre,
46

que tot ho abraci el bes, que giri el cos
i es torni braços, urpes que esgarrapin
aquest misteri breu que s'arbra enlaire.
Que sigui el gest precís i abasti al niu
de mots penjats en branques de maror.
Que el bosc i el mar s'acoblin amb fermesa,
avui que és l'hora grisa de dir adéu
—les ungles fràgils, muts i sords els ulls—
amb un gest trist, cansat, que em rememori.
19
Ja sé que sóc imprescindible. Fóra
ben distint, sense mi, tot l'univers.
Al fons d'un feix de llum de la galàxia
hi faltarien ossos fets polsim,
i un xic de sal esdevinguda arena,
i —malviatge— el solc d'una ona esquerpa
sobre un mar llis —de llibre d'aventures—,
i l'esclat tènue d'un granet de sorra
tot reflectint-se al far de la nit clara.
No, l'univers no pot dir-me que hi sobro.
20
Dic puresa del mot i sembla, l'aire,
tornar-me amb servitud un vers més blau.
Mes no sempre és senzilla, la paraula,
no tot és tan palès, ni el món tan clar.
De vegades el ritme duu l'alè
de trencaments inusitats, viatges
cap a l'arrel del món, el primer crit
de mones sàvies: aquella paraula
tan dúctil que servia per signar,
amb un sol dit, tot allò que perdura.
21
No el cos sinó la veu és el que em fa
més fort, més àgil, més valent, més viu.
De fet, no quedaran versos penjant
de l'aire, quan no hi sigui. Tanmateix,
la veu mai no es perdrà, enllà del temps,
que ha de seguir aquell rastre que deixaren
les altres veus no mortes: avingudes
47

de feixos musicals, solcs de misteri,
crescudes de silenci solcant l'aire
ja molt més fort, més àgil, valent —viu.
22
Fer de finestra hauria d'agradar
tothom: et toquen, t'alcen, deixen un badall
perquè trastegi l'aire del carrer,
t'arriben crits de sementals, de gent
que marca el pas febril de l'existència
i canta o plora o riu: tot està escrit.
Mira la noia bruna —¡quin pitram!—:
ara se li obre l'ull i creix enlaire
un gest fugaç, talment un raig de llet
que es trempa pel badall de la finestra.
23
Quan no me'n surto i les paraules fugen,
m'emprenyo i ric i em jugo la juguesca
amb aquell altre absent que em mira endins.
Llavors m'empasso l'aire amb el neguit
que deu sentir la truja en la matança
i un odi immens m'arruga l'entrecella
i un batec fort m'eixampla un trau al pit.
Després comença el joc altra vegada
i tiro el dau, m'arrisco i sempre guanyo
els inexactes mots d'un mal poema.
24
Ja sé que no us importo, que com més
lluny molt millor, que no em voleu ni a frec
d'ull ni d'orella. Sé que sóc romàtic
—com una cort de porcs mal ventilada—,
ja sé que em critiqueu el crit, la por,
l'instant, el bes i l'aigua que no raja.
Ja sé que sóc mortal —no m'hi capfico—,
mes també sé com dir-me a mi mateix
que res no té valor tret de la quisca
que us cau al cap per culpa meva: boc.
48

25
Cap notícia més breu ni verdadera:
sóc el mort. Finalment podré enlairar-me,
fer de núvol, ser el pont sota el qual brollen
les preguntes, les vides, les respostes.
És senzill alabatre i mirar amunt.
I si el res viu se m'acosta i em demana
dia i hora, visita al més enllà.
Avall queden els rius i les preguntes.
Ara sé la resposta que em bufaven
a l'orella les vides: Ets la mort.
26
Són lluny i encara els recordo, absents
que van deixar-me l'encens de la mina
a mig flairar. Com voldria anar enrere
i altre cop rebre'ls i viure'ls de nou,
anar a la balla i que el grisú de vida
no fos casori dels morts, anar a batre
al mig de l'era amansida pel sol
mentre a les golfes els grills de les trumfes
em xiuxiuessin amb pols de paraules:
El temps no passa, rumia les runes.
27
Quan sé que el que és a prop és el més lluny,
m'irrita no saber-me ni trobar-me
a mi mateix. ¡Que incerta l'aventura
de no conèixer el viure! No saber
què ha de venir ni com serà el després
que fugirà, rabent, un cop escrit
aquest poema gris que no té vida.
O potser no, que el lluny sempre és a prop,
em mira i em manté la vista altiva,
els ulls a punt de rebre el mot i el so.
28
Nós, rei de la paraula, m'encomano
en servitud de mot a mi mateix,
que és breu el món i lenta l'agonia,
perquè així pugui esdevenir l'esclau
que en tomba mansa aixeca l'epitafi
49

i el fa més flor, més gris, més soledat
perfeta i sempre presta al vell aguait
de l'ombra i la ironia que es revengen
del temps fet rei dels temps, una quimera,
Nós, rei de la paraula, el trist heretge.
29
Assegut al bancal, el cóm em mira.
Ara és brut i duu l'aigua verda i tèrbola.
Però abans els capgrossos treien cua
i després la perdien, muts de culpa,
i marxaven del cóm de fusta, àgils,
cap als marges de roures tristos, vells.
Ara sé que el record no és per ser dit,
que has de plànyer qui es plany pel temps batut.
Sóc el cóm: sóc l'astut que sap fer néixer
el futur del record que no ha viscut.
30
Aquí m'hi moro. Em sembla que, enterrat,
faig poc profit al món. Val més que surti
d'aquest vall fondo i negui el sí amb el no,
que és breu la brisa i fosca, la tardor.
Aquí m'hi moro, mot, que et duc al coll
i no et puc fer sortir: me'n priva el sot,
l'aire enrarit, la por de veure't viu
abans d'obrir la caixa i córrer món.
Aquí m'hi moro: sóc un reu convicte
que encara ha de trobar una altra presó.
31
M'hauré de veure prim i malgirbat,
el nas de punta, roba emmidonada,
qui sap si amb un clavell lliscant pels dits,
les mans creuades, fredes i alteroses
encara, amb poca gent als volts, la justa:
tres fils d'ordit, la vànova, qui sap
si algun retall escadusser. Vindré
d'un altre temps, volant amb un mirall
sota del nas —l'alè que no s'entela—:
l'ocell se m'endurà i ja no em veuré.
50

LLIBRE NEGRE
52

Si he de plegar que sigui ara,
que la pedra i el roure, equidistants,
encara no han perdut el fulcre de l'abisme,
ara que els noms són tanatònims
i tota roca és alga tova
i tota planta és veta jove.
Exultant, la destral es recupera
i amortalla el nen mort nascut a l'alba:
que vingui el tro de babilònia,
que esclati el llamp d'intolerància
on cada cosa té el seu nom,
i l'ocupa i el besa i l'emmiralla
en un altre espai lívid que ve i torna,
que va i que puja i baixa sense fre,
que vingui el so a dir-me que no,
que no és certesa aquesta immensitat
on tot tremola, on tot escup desig.
Perquè tot astre és sempre el mateix astre,
només canvia el nom que jo li dono,
l'emprenta que em fa veure el bosc més lluny,
poblat d'arbres i d'ombres arrelades
que esfondren les fulles, les fonts
encisades que mai no foren temps.
Això deu ser morir: no rebre sepultura
i haver d'errar, viu sempre, travessant
les negres claredats, les llums sense ombra.
Miro el nen mort com se m'envola cos amunt:
segueix la fila de les veus
d'esquena torta i geperuda,
s'envolta dels dits adients
i els purifica i els fa gesta memorable,
després reprèn camí cap a la boca
i allí entoma tot gest que el recuperi,
tota imatge que pugui fondre en vida.
És cruel l'amenaça del nen mort
1
2
53

a la boca inexacta de les hores:
Sóc aquí, sóc aquí des que vaig néixer,
vaig enllà, vaig enllà, que ja sóc mort.
I el nen és un grumoll de vida,
bec tort, orelles terrorífiques,
cames porxades, verga de cotó:
fetus irat, maleït —n'és la víctima—
per veus perpètues al ritme dels ritmes.
Ancorat a la cala on tot reneix,
¡que lluny que són els crits
del nen mort a la platja!
Gairebé ni les ones no perceben
la immensitat d'un silenci que m'és
indiferent, enemic de la llum.
Lluny, tremolen els geps d'una filera
on les veus esdevenen mots que moren.
I amb passa breu m'acosto al precipici,
sota meu el nen mort, i jo el trepitjo,
i raja una harmonia que no cessa,
i m'enduc la meva ombra cap al sot
on ningú no em farà cap més pregunta.
No sóc cosa feliç, dubto de tot:
del nom que m'ha endossat l'astúcia de la bruixa,
de l'exemple farcit que em va fer néixer,
d'aquesta breu nit còsmica que volta i volta i volta.
Els sons estan malalts i ja no engendren notes
—un mal de mar va marejar-los
quan feien cap a la foscor de les sirenes:
no eren pas màgics, aquells crits daurats,
sinó paranys de mots furtius,
les trampes d'una soca escalabrada.
Només les altres coses encara mai no dites
són maina que davalla del cel dels tanatònims
—els núvols, tan tapats, són malefici;
el que no és dit mereix raons més negres.
3
54

Badies on tot calla, silencis fets aroma,
plecs segellats amb el lacre que dura:
les coses són això. I encara més:
obstacles, suros de les boies, bocins fràgils
de vida i mort, escorcollats per les minúcies
d'un atzar que ha perdut seny i sendera.
Perquè no sóc cap cosa fàcil, dubto;
perquè tot sigui cosa negra, volto.
Fotògraf del no-res, delejo les carícies
dels noms i els sons estalvis, és a dir:
l'escorça negra de la vida i de la mort.
Ombres paredades sota el sòl,
el mur n'edifica més i més
a mesura que els cucs tornen la visita,
les conques buides s'obren, s'omplen i vessen
més soledat de veus, veus fetes dels ossos
que abans curtejaven sota pluges
d'un altre sostre més munífic, menys pur.
Perquè aquí sota el silenci és absolut,
talment absència de ritus i d'imatges
que corre, però, cap a l'estadi ple
on una altra soledat tot ho engavanya.
Miro el caixó com penetra el tabernacle,
com s'obren les sabates —riu el badall—,
la caixa engallardida a punt d'escometre
el cos buidat, l'empremta del ser.
Sota el sòl llampegueja la fosca
i una andanada de cucs fan el seguici
que aombra una llum ja sense vida,
la purifica i en fa més, més llum clara,
una llum, però, esmorteïda, groga:
com un àngel geperut que no pot veure
ni abastar ni truncar les veus mudes,
els bonys de l'esquena del silenci.
4
55

Res no s'atura si no sóc jo qui ho vol,
res no germina —endins, sempre endins—
si no sóc jo qui abans ho fa néixer,
si jo no vull, temerari, fondre'm
amb el foc de mi mateix, ser foc
i pujar enlaire cap al cim que em reclama.
No, res no es mou —i això és bo—,
que tot giravolt és sempre un mal negoci
quan l'escombra de les hores creix i creix.
No, res que sigui meu mai no es mou
tret que m'ho pregui de genolls el començ,
ja vençut, de l'última batalla.
Res en moviment ni res en calma,
tot lliscant —tan sols lliscant—
i rebre aire l'alè, i l'alè rebre aire,
i tot tornar al seu punt espontani,
l'únic límit on tot es reclama
solament a si mateix.
Res no comença a moure's si jo no ho vull,
ni res no mor —sempre enfora, sempre enfora—
si no sóc jo qui abans ho degolla
—jo, l'inexpert, nàufrag endeví.
Si sortís del vidre blanc veuria
espais festosos i adaptats a la forma,
gossos fervents en processó desfermada,
el sucre del delit de la trampa,
corbs famolencs, espantaocells enllaunats,
qui sap si un estendard fet a miques,
i potser un llibre a mig parir —no ben bé
tot encara—, amb aquella cruel
indiferència que raja de la vida.
Tot, tot això i altres coses jo veuria
si em decidís a trencar el vidre amb martell
5
6
56

i escarpra, que és tendra la nit viva.
Però hi estic bé, amorf i sense atzar,
dins de la xarxa patxoca que no es mou.
De tant en tant em visita un raig de llum
—pausat, solemne, que es pensa qui sap què—.
El miro i se m'arruga la paciència,
i em veu llosc d'enteniment i fuig corrents.
Ara em cristallitzo encara més
i, cada dia un xic menys translúcid,
entenc millor l'harmonia de les coses,
per què el negre és el millor color,
el color rei, el pare dels vidres
que, com jo, pernocten al vivari.
Invocaré un espectre que s'aprengui
lliçons de cor de vida
—jo em faig un embolic, amb les paraules,
quan la memòria ja no pot garfir
instants d'espasme, melangies velles
que qui sap quin mal fòssil va enterrar
a les llacunes fondes on tot calla.
I és que els espectres xerren per les venes;
els conec bé, que jo vaig ser-ne un
—fa morts, fa vides, fa tants freds
que ja he oblidat l'empremta, el dubte fosc.
Un espectre rebel, guspirejat
—amb dones d'aigua dins els blancs falsos de l'ull—,
un espectre pervers —tot i que el mal
encara no bullia: tot és fum—,
un espectre amb les ales emmallades
a la xarxa on no res no es confonia,
que eren breus tots els noms no dits encara:
jo marcava les coses, no les reia.
I és que els espectres moren per les venes
quan la sang neta es torna bruta com la lluna
i parla amb els morts encara no arribats
al límit negre de l'espectre del llampec:
7
57

és així de cruel l'espera núbil.
I ara nedo borratxo per l'ahir:
un espectre covard, un suïcida
amb dones —vida— dins les dents blanques del llavi,
un espectre mansoi —que allò que en deien bé
va fúmer el camp tot d'una: tot és llum.
M'invocaré abans que no m'arribi
el moment fosc d'haver de recordar-me
com un espectre dins un altre espectre,
com un llampec de negra nit que aprèn
de cor lliçons de mort, els mots que maten.
Negre de dol que vola pel desert
—far als forats, llanterna de l'abisme—
i ni la llum no gosa d'acostar-se'm:
fuig lluny, més enllà del mar estanc de la sorra,
m'amenaça amb l'oblit, m'insulta, escup
la revenja del temps que se l'enduu.
Resto sol mentre suro en l'aire
—l'aire impregnat de la pluja dels morts—,
avanço, deso els mots als ulls —són llast de vida—
i navego, navego sol —enlaire enlaire—,
i els grans de sorra es perden, ancorats,
fixats per sempre més a l'arrel del record.
I el blanc em vol i dol, i jo me'l miro,
li faig lluernes amb posat de pocs amics,
em cega, el mato i torna, penedit:
Un poc de negre per a un pobre ximple,
un xic de gris per a un amic galant,
un any de fosca en canvi d'un pany blanc.
Negre de dol que vola pel desert
sense amics ni galant, així em veuré,
que no vull panys que m'obrin la claror.
8
9
58

Si dic que no, no cal considerar-me
cap mena de salvatge o bèstia
esquerpa
—els dofins també neden amb la ràbia
del cetaci obligat a vida d'aigua,
raó que no els duu pas a fer poemes
ni a ofegar-se en el vòmit de la nit.
Si dic que no, potser és perquè no m'és
permès de dir que sí a tot: això
seria incongruent, tenint en compte
el repetir-se de les coses negres
dins la beina terrible del no-res.
Tampoc per ser rebel, que cap conquesta
no val el preu que paga el cos per fer-la,
ni per usura de més mots, que comparteixo
tota troballa primitiva amb qui la vulgui.
Si dic que no, és per ser més negre encara,
més negre que l'oblit d'hores esquerpes,
més negre que la soca que es doblega,
més negre que l'arrel i la branca alta
que em fa d'amo i d'esclau sota la lluna.
Si dic que no, és per conèixer-me la bèstia.
10
Si parlo de camins és per no fer-los,
que s'està bé, ajagut a la fresca
mentre els astres rondinen i el clapit
de gos de vida no molesta.
Els camins són per desfer-los i tornar
a la impagable inanitat dels orfes:
buits de pare i de mare, han fet la via
del silenci pel trau agònic de l'estiu
—feia calor—, després han revingut
amb pluges de tardor i de somni
—i just per acabar, nus, a l'hivern
que no pot dur-los altre cop als fruits.
59

No vull parlar de camins, perquè tots em duen
al mateix punt immòbil de l'embut,
al mateix antre clar on els tanatònims
vetllen les morts viscudes pels albats
nascuts sense ossos, deformes, inflat
el budellam del fum pervers que els greixa.
No fer el camí és mirar-s'ho tot de lluny,
sense prendre partit, bufetejar
l'aire enrarit, el vent que mai no parla,
el foc que mai no torna, la mina que em perboca.
No fer camí és senzill:
miro, palpo, trossejo els mots de marbre
i en faig túmul antic, alerta a les mirades
de tot allò que torna de l'immens.
Si el negre és negre deu haver-hi algun motiu.
L'absència de claror és massa evident,
així com el treball extenuant,
els destrets dels ulls cecs burxant el sutge
o la malura trista que eixuga els olivers.
Potser el color de les ungles dels bojos,
la consciència de les notes d'aigua
o el vi sanat de les bótes de vida.
¿Qui pot ho saber? ¿I com? A més, ¿paga la pena?
Deixaré el color negre amb el seu llibre,
que es neguin sols dins un crepuscle fàcil,
que tota posta és curta i tota albada és falsa.
Jo m'acontento amb veure'm, liberal
—si més no, una mica—, baixar el corrent del riu
amb el rai negre negre de la por,
a prop de la ribera i lluny dels gorgs,
a l'aventura i amb l'atzar,
que se m'emportin lluny les fustes negres
mentre m'arriba el crit de la negror,
núvols espessos, la gropada que em durà
11
60

cel amunt, cel avall, com un titella negre
manejat pels penjolls de la raó.
Per ser un blanc negre no em calen motius,
tan sols la metxa que m'encengui els mots.
I un mar de llot esdevé brusc reialme,
que en tot moment la lluna es juga un tatx de síndria,
surt del cau la negror que tot ho inspira
i els altans suren sols i els nitànics s'enfonsen,
respira un poc —¿respira?— un tronsme de mil ulls,
i jo m'esvero —el pap, sensible; el coll, salvatge—,
que és bruixa la paraula que no inventa
almenys una sortida per desfer
l'embolic que en el torb pren estructura.
I el ram es mulla, el toll desfà la pluja,
la nulla claredat espira endins
i els tatlans neden sols i els cinàtics s'enduen
els trèmons cecs a l'abisme, la sina
dels mots de llum on ja s'albira
l'espuri repetir-se de les ones.
I és negre el món i negre el pensament,
que rere el jo hi viuen les clarors
pressentides, els mots de la cançó
que cada dia assassina un joglar
bellíssim, repetit per sempre en cada cosa
quan tot un mar de llot es gira en brusc reialme.
12
I així neixen de nit versicles negres.
...carrer major —cal negre— i trenta-set
graons, i bruixes a l'escala fosca,
la cambra gran i el llit de nusos dolços,
el balcó amb els domassos blancs del corpus,
i la botiga estreta, a mig carrer,
fils, cintes de setí, botons de nacre,
13
61

i una escala bruta de cargol
i d'ull minúscul, hèlix que baveja
els fums pretèrits d'un ahir gastat,
un blanc que baixa enlaire, es torna gris,
decrèpit en la lluita, encalça el marbre
i ja és tot negre, sempre negre i set,
carrer petit —can blanc—, la pietat
del pelegrí que em fita, em clava el bàcul
mentre camino amb el fred a l'esquena,
el tapaboques mossegat pel dins,
talment rata que escapa per la trapa,
el titella a la mà, com guant de palla,
la dida gran que em crida des del porxo
mentre torno a la cambra i m'hi rabejo,
el raig de llet, els mugrons penitents,
que xuclo suc de vida, el retrat guipa
per l'espiell amagat del rebost,
i un passadís més llarg que la claror,
llarg com la vida que no ve, que taca
els pulmons maleïts, febre de plata
als botons de setí, cintes de vori,
fils de fum fals, titelles de cartó,
que tot gira i reneix, tot, a la cambra
on tot mor dins el vòrtex d'un cicló
de futurs —can forat—, malsons que giren
al bell mig del carrer major de la tenebra...
14
Un peu davant i després l'altre.
L'aire indecís, una tonada breu,
indefens davant tota cosa
que no fos jo mateix.
I el camí blanc, l'aire gruixut,
l'esforç de fer avançar
músculs ganduls i tendrums malferits,
ossos cansats, els nervis com destrals
de fulla torta, oscades les essències.
I el vent davant, que sempre fa d'obstacle,
62

i la terrible mandra de petjar
altre cop nous camins gens novatxers,
el peu darrere, poltró, mig nostàlgic
de no patir records ni gatges.
Camí de sempre, el vell camí de sempre,
mot rere mot i cap altra notícia,
sempre el mateix, puntar i comar com d'esma,
un gronxament pansit, paraules grises,
just acabades d'amanir amb el suc
negrós, groller —narcotitzant— de la impotència.
Un peu davant i després l'altre.
I tot just caminava.
Els mots desats al calaix s'acumulen
—són com l'escreix que la pols torna en canvi—:
n'hi ha cinc de lloms daurats, amb cinc cobertes
de gel damasquinades, i altres quatre
vells —més antics que l'empremta de la veu—,
i un de nou, acabat de fer, llençat
definitivament
al cau de les guineus que mengen els rebutjos.
De vegades m'arriba la fortor
dels mots infectes, devorats
pels cucs sintàctics que mai no perdonen,
una mena de clam mig plor mig por
—deuen sentir la flaire arcaica del no-res,
la venjança, l'oblit: Aquí i a fotre's.
I vull obrir el calaix i exercir el dret de cuixa,
copular amb tots els morts que em demanin perdó,
sentir altre cop a prop les os obertes
i el seu petó fonètic de vagina,
cobrir de nou el fil plegat de les es neutres,
apunyegar-les amb un vit nou i valent.
15
Però la mare sempre em mira
i no permet fer vaga, al seu jardí,
que diu que tot ha de seguir la roda
63

i no és permès ressuscitar cap mot:
Si oblides el calaix i em véns al pit
tindràs més llet de vida negra. I vi.
16
Vaig fer-me fosc perquè no em convenia
tanta claror: tant de dia, tant sol,
tanta feréstega plaga d'esclats.
D'entrada fou un punt lluminós, àlgid,
que en córrer esdevingué línia de plata,
després cub d'or, i encara temps platí
—la veu era cadència, un ball pla,
i els mots dansaven meravelles
mentre jo, fos al centre, em feia el sord.
Vingué el platí, fill de sa mare, estufadís,
i tot ho engegà a dida:
que si el record, que si la taca lletja
de la memòria, que si el somni malparit
—la veu, que tot s'ho mirava amb ulls grocs de filtre
des d'un retaule del noucents estant,
callà per no parlar, que no n'estava,
d'aquell floreig romàtic i glaçat.
I la veu va ficar-se'm coll endins,
més com empelt que no per influència
—era tan buit de sang, el cor,
tan plena de vent, la freixura.
A poc a poc tot s'enfosquí
i un llum dolent apunyegà la boca,
que amb llavi fes va restar muda,
talment gola de llop negríssima.
I ara tan sols espero l'arribada
de la llum nova a l'antre fosc.
¿Que potser vindrà algú? Ja n'estic tip
de tanta nit, de tanta lluna roja.
Vull un feix de llum negra
—l'estil no m'importa:
en tinc prou que em masturbi amb frenesia.
64

Crema al forat una teia encesa
que em va fer llum —el caliu dels morts—
mentre durés l'aiguat. M'ho van dir
els ulls fora de les òrbites,
un espant fet sal i pedra
—queien meteors d'un cel immòbil:
llums fugaços que eixamplaven la tristor
mig sí mig no, talment pàmpols indecisos
sense recer, sense mida,
sense esperança de més, més llum intacta.
17
Que al forat colgaven les delícies,
feia núvols que ho sabia
—era pluja el bategar del món
i jo dormia, dormia
amb els estels a espona de llit.
No sabia, en canvi, que les teies
llustregen cada mil anys
i prenen tots els noms de les coses
lliurement, com qui no vol lligams
i estrafà la por de les cadenes.
Tret d'una llosca tinença d'ulls,
cap més impertinència no pot
aturar el fat de la pluja
—són ulls que es gronxen dins la fosca tempesta
on tot cau sempre més avall que no el foc.
Crema una teia morta al forat de vida
—l'arreplego, la toco i la beso
amb aquella estranya soledat
que només saben els morts que sempre cremen.
18
Només parlo amb mi mateix,
és a dir, que mastego la veu,
la insalivo, en faig un bol de fàstic
65

i la duc al punt histèric de la boca
des d'on baixa, tota trista, cap al sot;
allí la dobleguen uns quants enzims negres
—a cops eructo i s'escapa alguna síllaba,
que fuig, majestuosa, cap als ulls blancs—
i després els sons empenten el mur d'àcids
amb resignada, esbravada paciència.
Tanmateix, això no vol dir que la síllaba
rotada no s'organitzi amb altres síllabes
d'altres vells temps, d'altres veus partides,
d'altres retorns, i llavors, a la impensada,
l'aire es rebella i comença la batalla.
Mils de fragments fònics se m'acosten
—comparses de fira— cap als llavis closos:
organitzats, escometen, alçapremen,
s'encasten —vitals— als porus, la saliva,
i després, ja dins, al paladar i la llengua.
Bojos d'alegria, comencen la dansa
i volen més espai, empaiten, derroquen
l'entusiasme del mut de vida.
Llavors m'enfado i encunyo uns ulls
espinats per mirar, al cap d'una estona,
el forat fet al terra pels sucs del fàstic
d'una folla escopinada negra.
Que sóc ningú no cal que ho repeteixi,
bé prou que ho veig: escupo cara al vent,
mal mariner, i la pluja em torna a dins;
orino a prop de la soca dels arbres
i ni la saba no em dóna les gràcies;
perboco cap al núvol que m'enfonsa,
però a ell tant li fa, i fuig enlaire.
Tanmateix, no ser ningú també és una càrrega:
s'han d'aguantar les mirades d'incògnit,
rebre el plany de les pedres i el condol dels roures,
entendre't la ximplesa com a darrer refugi,
i greixar-te el candau —no fos que grinyolés—,
19
66

sopar amb la teva absència, dormir amb la teva imatge
—soterrada al coixí on res no espera.
De vegades em llevo de matines
a causa d'un malson o d'alguna cabòria;
somnàmbul, m'arrossego pels miralls,
provo de treure'n algunes imatges,
algun record indefinit, tot i que sigui
imaginat al plec de les preguntes.
Però tot resta encara immòbil, al coixí,
i tot que pot ser que sigui buit,
qui sap si algú em dirà, de lluny,
que torni al llit i em masturbi de pressa,
que no fos cas que s'esmunyís, la sort,
per la negror dels llençols, pel coixí
encara ple de cucs de vida i cucs de mort.
20
Com un batec incipient,
la negra nit badalla i obre els ulls.
Sobtat, l'incendi s'insinua:
la xarxa estén un àmbit de foscor,
un tret incandescent taca la lluna
—gemecs arreu arreu,
incestos a l'engròs—,
els peixos treuen cap al fil d'agulla,
el magma es petrifica, surten glops
de vi del terra negre
i es mengen la foscor
—la imatge no cessa,
que la imatge no es mou.
Després un cop directe
a l'entrecuix del món:
tot és foc, involució
cap a una nit més estèril, més nova
—¡com punxen les delícies l'espai bord!
I altre cop roda i roda la cançó
de l'enfadós, que és ritme fràgil l'aventura
i l'espai es baralla amb el temps boig.
67

Un batec a frec d'alba,
el batec de la por:
de negra nit escampen
les rauxes del senyor.
Pel sot de la tempesta
davalla la claror
i és més llum, la llum nova,
i és més negra la por.
Quan bufo per la flesca el vidre s'infla,
admet contorsions molt arriscades,
treballoteja adés amb un cantó de l'aire,
adés amb l'altre: el negre, el malforjat.
Tot vidre té l'angúnia del cristall de roca,
la duu endins, encara no nascuda
perquè li manca alè, vida: el contacte
—pateix, com si diguéssim, criptorquídia.
Un cop l'aire és endut passivament
—i activa, per la veu—, pren altre caire
la lluita de la forma per la vida.
El vidre, que és pacífic per natura,
serpenteja llavors com les colobres,
tafaneja el neguit dels escurçons:
vol ser verí, dur la batuta del concert,
menar les rauxes pel camí salat,
afillar-se la vida encara que li costi
un canvi de color.
21
Bufa que bufa, el vidre es torna mot,
roca d'arestes costelludes, la sagnia
blanca del temps de la negror.
I el vidre es magnifica amb insistència.
68

Hi ha un fum que es repeteix, torna a la boca
i diu mentides, diu que tot canvia,
que res no és cert, que tot aspira a ser
nen viu a l'ombra d'un espai de gel.
És un fum melancòlic i que fuig de la llum,
un glopet de tristor amanida amb vi bo,
conjectura de fum, la hipòtesi dels fems.
Hi ha un altre fum més digne, el que perdura,
l'inamovible, el que no vol instants
ni cap desig perquè no té desitjos,
apaga els blens salvatges de la por
amb cops de bec i fuetades fosques,
s'amaga al sot on res no aspira a ser
sinó el nen mort, allò que pogué viure
darrere el mot, darrere el cel de palla,
i respirà a la fi mentre es negava.
És un fum de foscor que busca i troba l'ombra
al lloc arrecerat on tots els mots reviuen.
El fum fa de mirall on tot comença
mentre jo nedo i moro amb el nen mort
a frec de pit, rialla trista
que vol parlar i no pot —negra: captiva.
Quins ulls tan salvatges m'endevina
la mort quan és a punt de fer taula:
s'obren i es tanquen amb rigor de rellotge,
que el batec negre del cor amplia
l'horitzó de l'altre més enllà
on l'herba es recull —prudent— i es desa,
on l'arbre s'ajup —cansat— i besa.
22
23
Són ulls antics, focs que encara cremen
els deutes impagats, comptes bruts,
gràfics d'una arena geomètrica,
69

udells d'un desert esclavitzat,
les llànties grogoses de l'hivern gandul.
També la claredat que arriba, indefensa,
i lluita i mor i mor i lluita debades,
que tot és fet i etern, llevat de la pluja
que fita els horitzons, el marbre dels túmuls.
I els ulls, minúsculs, s'engrandeixen i vessen
sang per les pupilles dolces, mes rebels,
i els ulls blaus es mengen la foscor
i esdevenen òlibes, de nit,
quan tot és silenci i el silenci és mot,
i de les busques ragen garbes de crits
que perfumen el no-res i allí emmudeixen.
Un sol feixuc sempre costa d'entendre:
¿per què aclapara tota cosa viva?
¿per què batalla i perd o guanya? —tant se val.
24
Els rajos densos esclafen tot l'aire
i qualsevol color n'esdevé un altre
—roda senzilla de l'aguait immòbil.
¡Que tendra, la claror d'allò que és sempre immens!
No tenen nom, les coses noves —velles—
i maldo per donar-ne a tot: el tot
—gat escuat, el cranc de pinces negres,
ploma d'ocell oferta al que és tancat
i solitari: s'obre la partida
i ressusciten dones d'aigua, dames negres.
El sol feixuc apaivaga la lluna,
que és dona viva i feréstega, blanca.
I el color torna i es fa soledat
—eren beuratge d'aprenent, les mines d'or—:
cal ser l'astut, cal ser el brau rèptil escomès
pel gran ocell que vola i vola i mor.
El sol perd sempre la batalla de les hores:
com més blanca és la nit, més negre és el prodigi.
70

Si m'aturo i escolto l'aire mut
m'haurien d'arribar petges antigues,
les veus fossilitzades d'allò que ja no és,
el zub-zub dels insectes dins de l'ambre,
l'agonia del clam darrer dels bards.
25
I això no passa i l'aire resta mut.
Potser he trencat, sense saber-ho, les cadenes
que lliguen els moments de l'avenir
—fóra greu descobrir-ho quan ja és tard
i l'ala de l'ocell es blega i marxa
cap al negre forat on tot comença.
Hauré de soterrar dos brots d'orella
perquè en neixin colors escoltadors:
el blanc no l'usaré —farà de testimoni—,
i el negre el desaré en un plec de la galta,
l'amaniré amb confeti i, un cop llest, el duré
al capdamunt del núvol blau on tot es crema.
I escoltaré altre cop l'onatge del silenci,
que l'aire mut retorna les velles veus del tot
si els colors es barallen al sot d'on neix el mot.
26
Cap escena més tèrbola que la mort.
Un gos amortallat per la pluja
i els lladrucs que es barregen amb l'aigua,
que no hi ha gota que pugui suportar
tants cúmuls de veus aprofundides
—han d'esclatar les bombolles terrífiques,
l'espuma de la boca del gos
fer-se ràbia lenta i meditada.
L'aire no vol més aire, i el negre
s'empassa espasmes, dols i temences:
71

els núvols s'aprimen i enreixen les tanques,
porucs, heretges malfactors de la pluja.
I els miols desembeinen punyals i llances,
gats mansois, arreplegats per l'esma
d'un viure fàcil, impertinent, mecànic.
Es passen la saliva de l'un als altres
—el gos llampegueja i els gats es consolen
al bressol tremolós de les veus que neixen
al no-res, l'atzar: una quimera.
De cop, però, vénen altres veus
i resta un sol gat —l'impenetrable—
tot fent xiu-xius a la pluja que bateja
l'escena amb el nom terrible de la vida.
Qualsevol gat blanc pot perseguir
la lluna i creure's font, origen de calmes,
estrafer paraules a degolla
al camp on dansen marts gibelins,
lluitar a frec de mort amb la pell de la vida,
fins i tot sortir-ne airós, d'un tràfec
tan tanatònic, empelt de la grisor.
Qualsevol gat negre pot cantar,
fer estremir els precipicis, blegar
el coll del blanc per heure'n més claredat,
esbatanar les finestres, respirar
sense alè l'aire daurat de la tardor,
i dormir i morir i saltar
set vegades set, i tornar a néixer
—són avantatges dels gats ombrosos
quan la nit no és encara pregnant.
27
Si trio el blanc la vida m'enterra,
si trio el negre la mort m'endevina.
Perquè els dos gats, junts, mai no poden fer via:
cal escollir l'un o l'altre a cara o creu
—o a la impensada, com els bojos sense brida.
72

Sé que rodolo i que el vell mariner
pesca a l'encesa el camí que he de veure
demà, de nit, quan les espelmes morin
i un vent de sang em glaci cor i venes.
Rodolo vagament pel negre mar encès,
ple d'ones que amb set punxes m'enlairen el silenci
per dir altre cop demà: mai més, sempre mai més.
Estic cansat i la barca sotsobra
—vaig deixar anar massa llast de bursada:
els mots glaçats que ni moren ni neixen,
l'arena esmaperduda de la pluja.
M'acosto al mariner, que brega a la deriva,
nafrades les orelles de tants sorolls inermes
que ja no poden dir: mai més, sempre mai més.
I un caminoi de bast em pesca, em punxa,
em llança al sot de neu on creixen vagues
enlairaments inútils, les espelmes
de ble retort que em glacen les artèries.
Empaito els elements minúsculs del mot fràgil
—¡que senzill, el poema! ¡que senzilla, la vida!—:
la sang, i al capdamunt un vent glaçat que crema
28
i sap —mai més, mai més, mai més.
De fet, els saltimbanquis són els éssers negres
més benaurats del món.
Van per carrers i places amb l'odi desat,
només desxifren jocs senzills
—una bola, un trapezi, una destral—,
destaquen pel posat greu, sumptuós
però innocent, mentre els veig passar, desfilar
29
73

farcits de vida i llavis —sempre marxen—,
cantant, rient, besant —gerundis de noblesa.
Ara mateix el nan puja a les golfes,
toca el fus màgic i s'adorm, content
—¿que no vindrà cap príncep, des del ventre
dels mots, que no vindrà cap bes a despertar-lo?
I els saltimbanquis dansen a la plaça,
i jo sóc ells, i ens confonem els jocs
i les veus i el misteri dels incendis.
Mentrestant, el vell nan no recupera
la plàcida franquícia del no-viure:
dorm, tan sols dorm
sense saber el temps de l'espera,
sense saber el temps que necessita
un vell nan viu per convertir-se en un nen mort.
La sang no té color,
en pren un segons cada circumstància:
quan hi ha una guerra i els mots es barallen,
vermell de cucs antics, cucs de la seda;
en temps de pau i de versos melliflus,
violat i esllanguit, de poca alçada;
quan res no passa i tot esdevé immòbil,
negre d'arrel i amb branques de cotó,
que els arbres no han tingut mai prejudicis
i de la mort en surt sempre la vida.
El pitjor és la barreja:
els sucs vermells que es rebellen i s'alcen
al castellar del foc, i després passen
les violes boscanes a degolla
—suren crits als merlets, però cap guaita
gosa acostar-se al cadafal roig fosc.
30
En canvi, el negre és impassible, etern,
tot ho domina des dels suros de cotó
—astut, pervers, glaçat com tot inici—,
riu llàgrimes de temps des d'una altura
74

innomenable: es plou.
I la plujada articula l'incendi:
el negre és mare de la sang perfecta.
Tan sols pregunto per la por que la resposta
arribi mentre jo no la demano
—un incident, per altra banda, ben probable
quan es consulta un calendari d'actes.
Si ja tinc el vestit fet a la mida,
no ve d'aquí, que el sot és ample i fosc;
si l'he d'acomodar, per contra, a les arestes
sagnats del sacrilegi, calen moltes tonsures,
massa allegats de sorra, sollicituds de tàvecs
—en suma, un munt de paperassa inútil.
I és que el bon sastre mai no em dóna una resposta
—¿escaurà bé? ¿que m'hi caldran embastes?—:
sempre em deixa amb l'amarg regust del dubte
a mig fugir de la bragueta de la boca.
Tot bon sastre vesteix sempre de negre
—el bo i millor, la flor i la nata de les fibres
cridaires dins la trama de la nit.
I és que no sé si la resposta
pot arribar, de negra nit,
sense un tarot que la coroni.
Hauré de fer-me suïcida
i pagar el deute mentre encara sigui clar.
La negror no vol cap més paraula,
que el millor torsimany és sempre un joglar
que no sap ni el que vol ni com dir-ho:
tan sols afegeix runa a les runes
—mai més mai més mai més: les paraules vibren
31
32
75

i em taquen la suor i em desxifren,
despleguen imatges que, borratxo, empelto
amb altres tactes ben ben ben perforants.
Duc dins un crit que se'm menja la paraula,
i em convida, l'àpat, a digerir el fosc,
nàufrag en recerca d'impureses,
si més no un xic de brutícia en la claror.
Gairebé tots els colors tenen nom propi,
i també els sons, tot i que vénen de lluny
—la caverna de les hores tòtiles—,
perquè tot llibre de forma és sempre llibre informe,
amalgama de blancs i de negres,
pedres que conformen el designi
a la lenta inanitat de l'experiència
—tots els mots esdrúixols són trampes perilloses:
màgia, música i pàraules sense titlla.
Amb tot, cap accent no és sincer
fins que les marques finals han dibuixat
el clos perfecte, on ningú no pot entrar
tret dels xais inexperts i els crítics del gel.
Tot i pujar massa amunt i xerrar massa,
al capdavall sóc el mut de les quimeres,
que el tot i el res són silencis negres,
conjectures que els intèrprets mai no entenen.
Sempre em pregunto què sóc o qui seré,
temps avall, quan tots els límits m'ensarronin
al cercle final de les preguntes negres.
La nit i el dia: tot són cercles ajupits.
De tant en tant la serralada ajunta
dos pics i dues valls. I llavors dansen
la balla astuta, vella ziga-zaga
d'oblit i de glòria, la fam i la set
del mot que torna. I torna sempre, ofert,
entusiàstic com els nens que encara dormen.
33
El blanc i el negre es mengen la claror
76

del cercle, un eco persistent que mai
no neix ni mor, que mai no beu ni menja.
Colors de pluja percudits fa pàmpols
al cep illustre d'un inici fals.
S'encaborien i es retornen tota veu
que surt de l'un mentre l'altra badalla.
I es fon l'empenta amb el trau, i el trau amb l'oblit.
Mai no recorden gestos ni venjances:
tan sols flueixen, rius que viuen morts,
nens vius i morts ensems, amb les veus juntes,
veus paralleles que no es troben mai
perquè no poden morir i néixer alhora.
I mentre el cercle es contamina amb l'altre cercle
—sense cap arma ni mestral ni oreig—,
jo m'endevino en la lluita que sura,
m'hi veig portant paraules, al camp clos,
intento penetrar els plecs del llenç de neu,
m'hi afanyo, cuito, corro —cec—,
endosso un negre xec en blanc a l'univers.
Però cap cercle m'obre el banc de sorra
i així navego sempre: solitari,
nàufrag de veu, el pap farcit dels versos
que sempre han perbocat, des de fa ceps,
les vinyes escurades dels pàmpols de l'hivern.
I una alta soledat que s'emmiralla
em capgira l'inici en què tot és.
Sempre retorno a l'excés del mirall,
la cuca fera, el guany de la nostàlgia,
gruix de les hores, fulcre de tot guant.
¿Sóc jo qui mira o bé el qui és mirat?
¿Que hi ha algú —toc de morts— darrere el pany?
Hi torno amb l'esma dels pabordes,
confrare de l'antic, nauta del breu vaixell
que pren el bord per l'estribord —el jou pacífic.
34
També hi vaig deixar un gra de sorra
77

—temps ha que ja no em toco—,
i el reflex era llum i la fosca era vida.
¿Sóc jo qui crida o bé sóc el cridat?
¿Que hi ha cap veu —toc de llum— rere el blanc?
No sempre és mer excés tot el que mata:
també la llum pot ser cruel
—i la llum és un raig de vidre fràgil.
Sé que he de beure el filtre del futur
amb l'ombra que degota
pel gruix de les absències.
¿Hi ha algú que em sent o sóc jo que m'escolto?
Si em miro el melic és perquè vull
contagiar-me la pressa de ser un altre;
no és pas per creure'm centre de res,
ni un degotall d'aforismes macarrònics,
ni per folgança, ni per desig
d'arribar uns quants revolts més enllà
—això fóra un despropòsit,
que si tot no està ja escrit
és per falta de paper, no pas de versos.
Però passa que el melic
s'enfonsa tant, de vegades, tan endins
que ja no és meu, i quan provo d'acostar-hi
l'orella que viu sota la templa
escolto veus que jo mai no he dit
—cal aclarir que ja fa temps que sordejo;
per tant, qui sap si hi ha un tarot que m'enganya
i em bufa vents que jo prenc per peus legals.
Les veus que escolto vénen de lluny,
amb posat trist i melodia de fonts,
i n'hi ha alguna que, no gens feréstega,
em forada el timpà, dubta, salta
i al final m'arriba al cervell negre
i allí encén qui sap què, qui sap quina llàntia.
35
78

Per això em miro el melic:
per ser de seguida una altra veu que torna.
Ha arribat el moment d'inscriure'm en la llista.
Primer hi figuren els noms insepults,
aquells que ningú no volgué
i que ara, errívols, han de marcar el pas
amb l'esma de la sorra del desert
i el mirar trist d'uns ulls ja cecs per sempre
—són miques vomitives, runes
que fins el fàstic enretira.
Després els noms colgats, que n'hi ha una colla,
tots encara amb vestits del temps de la picor,
el rictus de per riure, canines de vampir
amb ganes de mamar la sang dels astres
—aquests són pòrfirs resistents,
prestos a qualsevol descuit
del cèrcol que envolta la lluna.
I els que encara enrajolen l'aire amb crits,
noms fugitius que no volgueren
ni la presó del mot ni el fàstic de les mines
—són diamants, aquests, més astuts que les guilles,
qui sap si no creats encara,
però amatents a l'embat de la pluja
i al rajar dels incendis penombrosos.
Guerxo de vida, m'acosto al taulell:
Senyor, ¿on cal que deixi les empremtes?
No vull cridar mentre m'escolto,
tan sols parlar fluixet, amb veu de gata maula
que m'endevini el pensament
i me l'amagui ben endins
fins que un tro geperut m'aconsegueixi
—lassat, amb pedres al cervell—
36
37
79

i m'anomeni amb aquell nom que no té nom:
una mena de cant bàrbar que em torna
a mi mateix després d'un vol de temps.
Tampoc no vull preguntar res,
que per mala contesta prefereixo el silenci
—de sempre els trons han estat poc amics
d'afalacs i lloances; són destralers
que lleven dels camins els mots sobrers:
¡bon vent i barca nova!
Tampoc no vull respondre res,
no fos cas que un ventim propici
s'endugués veu i tro, a la impensada,
cap a planures més feréstegues,
que és cruel l'avinguda de l'hivern,
els còdols plens de vida no perfeta.
Ni aconsellar-me ni negar
l'onatge improductiu que mata platges:
acostar-me tan sols a la pregunta
perquè cap crit no pugui contestar-me.
Cap cosa és necessària:
n'hi ha prou amb el lentíssim passar de les coses
mentre un tro geperut me les retorna.
38
Ho sabré quan la làpida relati
les gestes de tardor —rejovenit—,
les primaveres de sang, l'odi fàcil,
les conquestes grogoses dels merlets,
el cant de les aloses contumaces,
la força de l'estiu fet sepultura
—tot vindrà perquè tot és llei maligna,
tot és un temps pervers, contravingut.
Cap llàgrima de dol, cap rictus de dolor:
marca de fàbrica, la vida,
imprès de buit cap al no-res.
Ben senzill el gravat —¿per què dibuixo encara?—:
un bec llarg, l'actitud severa,
80

les ales feses, breu l'envol
—ocell de faula incerta.
I cap mirada trista, cap afalac grisenc:
noli de preu de cost, la mort,
tares que esventren l'embalatge.
Ho sabré tot quan algú em recuperi
llegint la negra làpida dels mots.
Primer un desfici per créixer i ser més arbre,
menys llum i més obaga: densitat.
Després tan sols caminar i fer com l'ombra,
que escamoteja la imatge tot just
arriba a l'ull i es marfon, melancòlica.
39
Com bitllet de tornada sense anada,
sempre enrere, cranc blanc esdevingut
greix i llangor, fornada cap al temps.
L'equipatge migrat, només monedes
que cauen de cantell —gent de bursada—,
sense cara ni creu ni compliments,
feixos de llum burlescos, dissoluts.
I rails arreu, els camps curulls de neu,
cruïlles manumeses —l'amo fosc—,
còdols de nit afrontats a l'abisme.
Lluny, el desfici —empetitir altre cop,
més fosca i menys claror: la immensitat.
I a poc a poc tornar a ser cercle,
després un feix negrós,
després un punt
molt sol:
sol.
He vist la mort a prop, que és negra i salva
40
81

els llibres i les coses, els retorna
al punt on eren abans d'arribar.
De vegades també miro el que neix,
lladro a la lluna —plora i riu alhora—,
em sento lluminós, farcit de ceps groguencs,
m'enlairo i a recules faig de cranc
i reblo mots de vida al cau on tot rebrota.
He vist la mort a prop i l'he allunyada:
encara no era el temps dels precipicis negres
—els bancals capbussaven les arrels dins del mar.
A cops també miro el que mor,
em sento viu i negre —tot alhora—:
llavors és màgic l'horitzó i el regne és fàcil,
tot a prop, tot a punt de la tempesta.
Demano tenir por i la por no em vol,
demano un foc follet i el foc se'm rifa,
demano sepultura i el mot fuig.
Visc tranquil dins la ràbia del gripau,
les colobres, els rèptils i els ocells
—quan la gàbia grinyola, em gronxo a l'aire clar
i tot sembla més nou, més avingut,
més saborosament intacte.
He vist la mort de lluny, de prop, i en acostar-se
m'ha dit: tu ets llibre negre, etern, l'innomenable.
----------------------------------------
Barcelona - La Pomera - Gavà - L'Hospitalet de Llobregat
25-II / 24-VII-2000
82

Llibre fosc
Llibre clar
Llibre gris
Llibre negre
LLIBRES DE LA LLUM
Poemes de Pere Roure
------------------------------
83