LLIBRES DE LA LLUM

que en veure's fet es crema, fum que escampa.
15
Quan dic silenci dic tot el que cessa
i em mira amb dignitat des de la porta
que acabo de tancar. No tornaran
mai més les veus dels morts ni el tacte lleu
dels que he perdut, dels que ara suren —dòcils—
qui sap en quin racó de la memòria.
Quan dic silenci és que duc dol, que perdo
amb cada instant que passa l'or que el temps
no vol matar perquè esdevingui lliure.
Quan dic silenci dic sorolls que tornen.
16
És aquest altre de dins qui ara parla,
no pas el que per fora sembla un ase
ben educat, estèril, de per riure,
que obre les portes i fa reverències,
que mai no es mulla els dits sinó és per rebre,
que plega els tovallons amb gestos pulcres,
que diu a tot que sí pensant que no
—com roda de molí enduta pel vent—.
Aquest no parla, no fecunda: rep.
Qui parla és l'altre —sement—, l'obscè.
17
Com un viatge: lents, els vidres pugen,
baixen, trontollen, senten la mullena
que els duu la vida morta, l'embatol
d'un cerç més trist que l'ànsia d'aquell home
prudent, lassat de viure rere els vidres,
fent cap a l'ombra on duen els vels negres
totes les fonts, els arbres, les carícies.
És un viatge lent, cap a l'ossari
dels darrers mots que el món em torna en canvi
d'un llibre nu —ulls clucs—: sang de poemes.
18
Que sigui el gest golut en heure l'arbre,
46