LLIBRES DE LA LLUM

Al bru corrent d'un somni llançarem
soledats, murs, conquestes i naufragis.
¿Tindrem potser la lluna de companya,
o bé un mestral groguenc se'ns endurà
cap a la terra d'odis que ens allunya?
Qui sap si tant se val l'ombra o el dia,
que el breu compàs del somni mai no atura
l'espai de llum astut que ens aniquila.
Com malaltia que aprèn a caminar
—vareta màgica, signe d'altres temps—,
també l'avui fa conxorxa amb el futur
i ens porta a un àmbit passat que fa renéixer
la màgia astuta, quimera, monstre ardit
que amb força i plors el neguit ens recupera
—així mot i paraula, paraula i mot
que per sempre són cova i sement: llavors.
Desenfrenada sang, mossec de l'àspid
al cap d'estàtua nua del desert,
¿quantes motllures vives —sal de vida—
haurem de batre al riure de l'esfinx
que no perdona l'antre clar del mot?,
¿per què no ens duu, la sang, cap a la ira
i ens porta en canvi el guany de l'antigor?
També sentim l'esclat de la claror
si ens arrossega, un altre xoc distant,
cap a una llum més alta i més oberta,
de braços blaus i riure transparent
—esclat i xoc que apaguen tota llum
del rostre eixut, de nit, del pensament—:
val més sentir la sang com es revenja
67
68
69
38