PERDOAR

La celebració d’una realitat suposa la presència (alguna forma de presència)
d’aquesta realitat, és a dir, suposa, en el nostre cas, fer visibles fruits de reconciliació,
actituds i actes de reconciliació que visibilitzen el que d’invisible però real s’ha operat.
En aquest sentit, tota comunitat eclesial com a tal, i també individualment a través
d’alguns dels seus membres, hauria de potenciar iniciatives i, més sovint, formes de
col·laboració amb projectes socials, polítics i econòmics que en la societat promoguin
l’aproximació a l’altre proper i a l’altre llunyà i cerquin vies on sigui possible una
justícia autèntica i una pau permanent. |
IV. Conclusió: l'actualitat del perdó
El moment present demana plantejar i resoldre problemes molt complexos
d’ordres ben diferents. Tant l’àmbit de la política com el de l’economia, el del dret com
el dels afers socials, el religiós, el familiar, etc. tots ells estretament coimplicats,
demanen d’abordar qüestions de primer ordre referents a les relacions humanes. En el
món present, marcat per la globalització, al damunt d’antics problemes estructurals
encara irresolts en molts dels àmbits, apareixen nous problemes derivats precisament
d’aquesta concepció global que respon en el seu origen a interessos de l’àmbit econòmic
i que acceleradament va abraçant tots els altres àmbits de l’activitat humana, els quals
depenen, així, de manera imparable d’aquesta economia mundialitzada (de caire
marcadament liberal). Precisament en aquesta època present, en la qual la
interdependència entre els éssers humans arriba a cotes elevadíssimes, i possiblement a
causa de la forma com es produeix —i es dirigeix — aquesta globalització, es va
paradoxalment perdent el sentit de comunió que fa de les relacions interpersonals unes
relacions humanes i humanitzadores. En la mesura que la maquinària globalitzadora
desbrossa camins i marges, i prepara l’espai i el temps humà dels propers anys, creix
inevitablement la desorientació perquè els referents que constituïen fins ara el món (i el
món de cadascú, de cada individu i de cada grup social) s’han desplaçat o bé fins i tot
han estat destruïts. Construir i construir-se un món en aquest moment de trasbals, en què
els lligams entre el passat, el present i el futur es reformulen i s’actualitzen, és una feina
que ha d’ocupar bones hores del temps present. Abandonar l’edificació d’un món (d’un
món nou) significa alguna cosa així com deixar de viure, adoptar una actitud de rebuig
al present. En l’actualitat els problemes ho són ben decididament ja de tots, més que en
cap altre moment de la humanitat. Abordar-los demana una disposició ètica que miri de
fonamentar-se de debò en la realitat i que consideri la seva reflexió des d’una visió
universal. En aquest sentit resulta enormement interessant l’obra del Dr. Jordi
Corominas publicada sota el títol de Ètica primera. Aportación de X. Zubiri al debate
ético contemporáneo. 16 En ella hi llegim:
Si avui constituïm una única societat mundial, els drets i els valors més anodins que
regeixen a l’interior dels estats són exigibles mundialment i l’aspiració a una ciutadania
mundial és menys una utopia que un dret escamotejat a les grans majories de la
humanitat. Si conformem una única societat | mundial, les repercussions dels actes
quotidians en aquells que viuen en cultures substancialment o totalment diferents a la
16 J. COROMINAS, Ética primera. Aportación de X. Zubiri al debate ético contemporáneo, Bilbao: Desclée
2000.
20
34
35