Jerusalem. La violència torna a fer explosió a la ciutat més sagrada

36
MATTHEW TREE
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
CLARA ARDÉVOL MALLOL
No és la primera vegada que Matthew
Tree (Londres, 1958) escriu
sobre el racisme, però ara ha volgut
analitzar els tòpics i teories
pseudo-científiques amb què
prova de sostenir-se encara avui. No
sóc racista, però... (Destino) es defineix
com un manual per a les persones de
pell pàl·lida que vol convidar a la reflexió
sobre totes les formes de racisme, també
les que sovint passen més desapercebudes.
En parlem amb l’escriptor, que ja fa
molt de temps que viu entre Barcelona
i Banyoles, amb un ull posat al seu país
natal. Hi comentem també els resultats
de les eleccions d’Escòcia i com l’impuls
d’un nou referèndum allà pot afectar el
procés d’independència català.
—Al llibre repasseu les idees anacròniques
i pseudo-científiques del racisme.
De quin mite fundacional pareteixen?
—Sorgeix a Europa a final del segle XVIII,
gràcies a algunes teories. Una és del 1798,
de William Jones, un lingüista. Va descobrir
que la major part dels idiomes que es
parlen a Europa i a l’Orient Mitjà tenen
una arrel semblant. Va deduir que hi ha
un idioma original, l’indoeuropeu, que
va anomenar ari. A partir de la tesi lingüística,
encertada, va desenvolupar una
tesi racista pseudo-científica: calculava
que aquests aris havien de ser persones
de pell blanca i cabells rossos que havien
vingut des d’Àsia. Considerava que eren
superiors perquè havien conquerit territoris
i havien imposat el seu idioma. Com
que això no explicava per què a tants llocs
de l’Orient Mitjà hi havia gent amb la pell
fosca, va dir que era perquè havien comès
el gran error de barrejar-se amb les races
inferiors, mentre que a Europa això no
havia passat. Considerava els europeus
aris purs i els altres, aris inferiors.
—Avui dia encara hi ha molts mites que
continuen arrelats, com el de l’existència
de les races.
—Sí, perquè la gent confon fenotip amb
raça. Les races humanes existien, n’hi havia
fins a setze: els homo erectus, els neandertals,
els deníssovans... Van desaparèixer
uns dos o tres segles després de l’aparició
de l’homo sapiens sapiens. El fenotip no diu
res de la nostra composició genètica. No
és tan sols que tots siguem homo sapiens
sapiens, sinó que genèticament hi ha més
diferències entre persones amb un mateix
fenotip que entre persones amb dos fenotips
diferents. Genèticament, no té gens de
sentit el concepte de raça. Per a mi va ser
un gran descans aprendre-ho perquè, com
tothom, vaig créixer dins d’un ambient en
què la gent amb fenotip diferent era una
raresa. No em comportava d’una manera
normal amb ells, tenia por que em veiessin
racista, per exemple. En canvi, amb un del
meu fenotip, encara que fos un cabró, era
més fàcil de parlar-hi. Sabia que era absurd
sentir-me cohibit, però no sabia per què
em passava. Era una anomalia que em molestava
moltíssim fins fa uns quants anys.
—Parleu d’un viatge a Tanzània que va
ser un punt d’inflexió.
—Sí, va ser la gota que va fer vessar el got
racista... Estava només amb amics africans,
vaig aprendre una mica de suahili
i al final em vaig acabar oblidant del meu
fenotip. De cop i volta un dia vaig veure
dos nois blancs entre la gentada i la meva
reacció va ser com d’”Oh! Que estranys
que són!” Vaig tenir una sensació d’estranyesa
i d’una mica de fàstic, i després
em vaig adonar que eren dels meus. Aquí
l’absurditat del racisme se’m va explicar
automàticament. A partir de llavors ja no
em sento cohibit...
—Com l’heu enfocat, el llibre, tenint en
compte que sou una persona blanca?
Deixeu força clar que és un llibre per a
blancs.
—Sí, ho faig expressament, perquè què
he d’explicar a la gent que no és de pell
pàl·lida? Jo no sóc ningú... La base de tot
és molt personal, tot i que hi ha molts
llibres llegits i moltes converses amb
El fenotip no diu res de
la nostra composició
genètica. No és tan sols
que tots siguem ‘homo
sapiens sapiens’, sinó que
genèticament hi ha més
diferències entre persones
amb un mateix fenotip que
entre persones amb dos
fenotips diferents
persones amb fenotips diferents. L’única
queixa que he rebut és que sóc massa dur
amb els blancs! Però justament m’ho puc
permetre. El millor escriptor americà
sobre racisme és James Baldwin, que
coneixia tant Luther King com Malcolm
X, que en aquella època estava a la Nació
de l’Islam, una organització separatista
negra que creia que tots els blancs eren
dimonis blancs. Baldwin no tenia aquesta
idea. Odiava el sistema, però tenia molts
amics blancs i sabia que no eren dimonis.
El problema de ser negre, jueu o amerindi
i atacar els qui no ho són és que sempre et
podran dir que fas racisme a la inversa. A
mi no m’ho poden dir, no puc ser racista
contra els blancs perquè en sóc un! Això
et dóna la llibertat de dir allò que penses i
explicar el costat més negatiu del racisme
des del punt de vista dels blancs.
—De fet, del mite del racisme a la inversa
també en parleu.