Confluències en art i educació

Confluències en art i educació / L’educació formal com a interlocutora en l’acció educativa del museu
14
entenen la seva tasca des d’una mentalitat il·lustrada: difonen el saber i ens inicien en el coneixement de l’obra dels
mestres. En força museus actuals trobaríem exemples (alguns, per altra banda, excel·lents en el seu propòsit) de tal
línia de treball. És el cas d’alguns programes com “Oeuvres à la loupe” del Louvre, els dossiers didàctics del Musée
d’Orsay, el Prado o el MACBA.
En temps més recents, han assolit molta difusió algunes propostes que introdueixen la preocupació per la comprensió,
però sense problematitzar l’objecte d’estudi. L’exploració visual se sistematitza o s’enriqueix, com a la collecció
L’Art en Jeu del Centre Pompidou de París. La comprensió i el raonament de l’alumne progressen, el judici
estètic es fonamenta millor (Housen, 2001; Yenawine, 1998). Però l’art continua semblant neutral i immaculat i
la nostra posició davant les “grans obres” és la de receptors, en cap cas copartícips. La concreció acaba sent una
“estratègia de pensament” universal, aplicable com una plantilla a tota mena de contextos, individus i situacions
(Kivatinetz i López, 2006).
L’anomenada museologia crítica ve a canviar aquest estat de coses advocant per un rol més actiu dels visitants. En
paral·lel als postulats de la pedagogia crítica, ens fa adonar que el coneixement produït i exposat als museus està
culturalment, socialment, políticament i econòmicament determinat. No val, doncs, l’acceptació acrítica d’unes colleccions
triades i posades en valor pels experts (Reese, 2003; Hooper-Greenhill, 2003).
Per altra banda, la necessitat d’arrelar al territori esdevé una preocupació creixent en la museologia de les darreres
dècades. La vinculació a l’indret té a veure amb la captació de públics o amb la pròpia temàtica de la institució,
com en el cas dels ecomuseus, però pot ser també una opció programàtica. En el cas dels museus d’art, la vinculació
al territori pren la forma de treball amb comunitats, barris, col·lectius. Entre els molts exemples possibles
podríem esmentar programes del Victory and Albert Museum com “Black British Style”, les activitats del Nevada
Art Museum, el CityArts de Dublin, el South Texas Institute for the Arts o el projecte “Hipatia” al MUSAC. El canvi
d’enquadrament no és banal: les arts no s’entenen (només) com a productes acabats que el museu ha de contenir i
conservar, sinó com a pràctiques que ens poden ser útils per reflexionar, qüestionar la desigualtat i transformar la
realitat. La labor educativa del museu d’art, en conseqüència, assumeix un rol emancipador.
La inusitada ampliació del camp d’interessos de l’activitat artística obre possibilitats noves, a les quals alguns museus
donen respostes innovadores repensant radicalment la seva funció. També l’educació formal recull l’herència
de dècades de recerca i renovació pedagògica i malda per encalçar el ritme d’una societat complexa i mutant. La
sinergia entre escola i museu, amb el nexe comú de les arts visuals, pot avui ser molt més rica i productiva que la
mera visita a les col·leccions i la iniciació en l’art com a contingut d’aprenentatge. Algunes experiències pioneres
demostren que la implicació dels grups escolars pot anar més enllà de respondre qüestionaris o participar en tallers.
Participació activa no vol dir, com ens adverteix Fontal (2009), didàctica del pastitx. Les idees esbossades als
paràgrafs precedents apunten cap a la cooperació, l’arrelament a la comunitat, la dinàmica del partnership. En bona
mesura, la història possible d’aquesta sinergia és, encara, una pàgina en blanc que ens repta a escriure-la.
Albert Macaya
Professor d’art i educació. Universitat Rovira i Virgili
Coordinador de les Jornades