Confluències en art i educació

Confluències en art i educació / L’educació formal com a interlocutora en l’acció educativa del museu
40
dividual dóna nova vida a l’art, i aquest és, en conseqüència,
quelcom en permanent construcció, sempre
susceptible de ser interpretat des de nous contextos.
La trobada amb l’art és un succés inacabat i ell mateix
parteix d’aquest succés. [...] Doncs la història encara no
ha acabat: nosaltres mateixos, com els que l’entenem,
estem en ella, com a membres condicionats i finits d’una
cadena contínua. (Gadamer, 1991:36)
Les arts visuals, com tot producte cultural, formen
part de la cultura. I la cultura és, en paraules de Bruner
(1988), un fòrum de negociació de significats, el resultat
de l’activitat incessant d’una comunitat. Es tracta d’un
esforç comú, en què tots som part essencialment activa.
Com el cas que La Gioconda exemplifica singularment,
les imatges es difonen i muten a tota velocitat. Aquest
fenòmens formen part de la nostra vida diària: no ens
sorprèn gens, per exemple, que sent Warhol un apropiacionista
empedreït, trobem ara a qualsevol cantonada
comerços de fotografia que “warholitzen” la teva
foto a mida pòster per un preu ben mòdic. Com tampoc
ens sorprèn que pràctiques com la remasterització o el
samplejat de treballs d’altri siguin habituals a les produccions
musicals.
Si s’ha desacralitzat la nostra relació amb l’art i
l’autor no és ja l’autoritat única i indiscutible, deixen
de ser-nos útils alguns dels conceptes que fins fa
poc havien estat centrals en els discursos al voltant
de l’art. Tornem de nou a Barthes (1997): el grau
zero en l’escriptura és l’expressió radical que ens
proposa per fer-nos conscients de l’obsolescència
de conceptes com “estil” o “forma”. L’escriptura despullada
de tot ornament, voluntat d’estil, la imatge
radicalment austera del blanc sobre blanc de Màlevitx,
la indiferència visual de Duchamp. I, més recentment,
el silenci de John Cage, l’estil sense estil
de Daniel Buren, l’antiart d’Allan Kaprow. De fet,
el vell somni que comparteixen dadaistes, Fluxus,
Beuys i tants d’altres, de fusionar art i vida, té molt a
veure amb la idea de “grau zero en l’escriptura”: els
intents d’acabar amb l’art com a activitat escindida
i integrar-lo a la vida, de materialitzar el somni de
Beuys quan proclamava “tothom és un artista, tota
activitat humana és art”, s’han caracteritzat per la
seva radical austeritat, per renegar de l’estil, la formalització
i l’artifici.
La cultura és una construcció col·lectiva en què
tots som agents actius; l’art es desautoritza en el
doble sentit possible de l’expressió: perd l’autoria i
l’autoritat. Entrem de ple en l’era de la fi dels grans
relats. Prou coneguda és la descripció que en fa Lyotard
(2006):
[Los grandes relatos] son aquellos que han marcado la
modernidad: emancipación progresiva de la razón y de
la libertad, emancipación progresiva o catastrófica del
trabajo (fuente de valor alienado en el capitalismo), enriquecimiento
de toda la humanidad a través del progreso
de la tecnociencia capitalista, e incluso, si se cuenta al
cristianismo dentro de la modernidad [...], salvación de las
criaturas por medio de la conversión de almas vía el relato
crístico del amor mártir. La filosofía de Hegel totaliza todos
estos relatos y, en este sentido, concentra en sí misma
la modernidad especulativa.