Confluències en art i educació

Confluències en art i educació / L’educació formal com a interlocutora en l’acció educativa del museu
38
Aquest interès pels aspectes formals, dipositaris de
l’aura de l’obra d’art, marquen de forma determinant
la modernitat, com queda perfectament palès a
l’ideari de la Bauhaus, no en va una de les experiències
més influents en la pedagogia de l’art durant dècades.
El mateix èmfasi en els aspectes formals ressona
encara en el clam “Pintura és pintura!” en boca
de Clement Greenberg i els seus acòlits a l’Amèrica
dels anys cinquanta.
Però Benjamin havia sembrat la llavor de la dissensió
i Duchamp la va desenvolupar en termes creatius. El
que era la fi de l’aura en un, esdevé menyspreu pels
aspectes “retinians” de l’art en l’altre. És obvi que el
temps ha donat la raó a Benjamin d’una manera espectacular:
la “reproductibilitat tècnica” de l’obra
artística és ara ubiqüitat de la imatge, multiplicació
fins a l’infinit de la seva presència, diversificació viral,
apropiació i mutació.
La qüestió és, ras i curt: té sentit continuar focalitzant
l’atenció en el traç, la pinzellada, la matèria, en
un món en què la percepció de les imatges és ràpida,
constant, en un context multimèdia?
Un altre dels canvis determinants que han sofert
les arts, i que ens obliga a repensar la nostra relació
amb elles com a objecte d’estudi en educació,
és la redefinició de la relació entre autor i receptor,
entre artista i públics. O, si es prefereix, la crisi de
l’autoria. La coneguda formulació de Barthes (1971)
de la “mort de l’autor” ens fa conscients que la verticalitat
de la relació de l’artista com a veu omniscient
que crea un producte cultural i l’espectador com a
receptor passiu entra en una profunda crisi. En el
paradigma romàntic, que impregna bona part de la
modernitat, el geni individual és la força generadora
de l’expressió artística, que fa a mans de la resta
de mortals la seva creació individual. La historia del
mot creativitat ha estat magistralment traçada per
Tatarkiewicz (1996): si durant segles el Creador amb
majúscula era Déu pare, que retenia en exclusiva tal
denominació, l’artista modern és el nou Prometeu
que apropa la flama de l’art a la comunitat.
Això explicaria en part la sacralitat del museu-mausoleu
i l’actitud reverencial de les primeres propostes
educatives des de la institució museu. Barthes, a partir
de les experiències de Mallarmé, Flaubert o Rim