Confluències en art i educació

Confluències en art i educació / L’educació formal com a interlocutora en l’acció educativa del museu
26
lòmbia, l’IVAM, el Museu de Belles Arts de València,
el Museu Dalí de Figueres, etc.). Han passat escassament
deu anys i sembla que ja ningú no es recorda
d’aquell Museu de Ciències Naturals d’Onda que
havien visitat i recordaven les generacions anteriors.
De fet, les visites a Onda han derivat cap a un altre
espai, el Museu del Taulell, en el qual treballa com a
responsable de les activitats didàctiques Marc Ribera,
que va ser alumne de la primera edició del diploma
de postgrau. Aquestes dades, encara que inicials,
apunten cap a la tendència que s’ha generalitzat entre
els museus d’acostar-se als usuaris, especialment
al públic escolar.
6. Estudiants de la 8a edició del postgrau Educació Artística i
Gestió de Museus de la Universitat de València.
Quan preguntem en el mateix qüestionari quins museus
de la ciutat els interessen més, la majoria d’estudiants
del postgrau es decanten per museus amb
manifestacions d’art més recents, i amb una intensa
activitat programada, més enllà de les exposicions
temporals. Molt per davall en les preferències hi ha
el Museu de Belles Arts, o el Museu de Ceràmica
González Martí. De fet, quan fan les seues pràctiques
com a educadors de museus, hi ha una majoria
que preferix centres d’art modern o contemporani.
Quan els preguntem per les seues preferències in-
ternacionals, apareixen centres majorment clàssics
com el Louvre, l’Orsay, el Bristish Museum, el Prado
o el Thyssen, encara que no falta qui es decanta pel
MACBA, la Tate Modern, el MNCARS o el Centre
Pompidou. Respecte a la freqüència de les seues
visites, la mitjana de l’alumnat visita un museu cada
quinze dies. A l’inici del curs, l’estudiant no coneix
els tallers didàctics que es realitzen en els museus
de la ciutat, i tampoc els materials que s’editen amb
aquesta finalitat. Aquest tipus d’informacions acaba
convertint-se en un dels nostres reptes perquè coneguen
les pràctiques educatives i museístiques que es
duen a terme en les diferents institucions.
Considerem primordial per a la formació d’un educador
de museus, que siga conscient de la importància
que té el col·lectiu dels mestres com a eix integrador
de moltes qüestions educatives que acabaran repercutint
tant en les pràctiques del museu com en
l’alumnat que visita les exposicions. Pensem que entre
els educadors de museus i els mestres es podria
adoptar un criteri d’acostament, més enllà de l’intercanvi
de suggeriments. Ambdós col·lectius haurien
de treballar en col·laboració per poder gestionar
adequadament els interessos de l’alumnat infantil
i adolescent. Però també com un veritable procés
d’èmfasi personal i professional.
En les nostres investigacions, i durant anys, ens hem
plantejat la problemàtica des de la perspectiva de
l’educador. Partíem de la hipòtesi segons la qual la
relació entre els mestres i els museus no era idònia.
La figura del mestre com un gatekeeper, tal i com va
plantejar aquesta figura Lasswell en la seua teoria
de la comunicació, remet a la idea d’un professorat
molt actiu en relació amb les activitats extraescolars,
i en general amb l’activitat educativa de caràcter no
formal. Són els mestres els qui organitzen les visites
a museus. Encara que ningú no els obliga a realitzar
aquestes visites, es tracta d’una pràctica molt
freqüent en els centres escolars. Hem indagat en