oscar - lexicmariner.info

altes, amb un pronunciat angle de caiguda, el que permet, a diferència del canó normal, atacar mitjançant
un tir corb o indirecte blancs que es troben després d'obstacles naturals o artificials del terreny, gràcies a
que la peça pot elevar-se en angles superiors als 45°.
En les taxonomies de les peces d'artilleria usades pels exèrcits europeus (i en l'estil europeu) en els segles
XVII, XIX i XX, el howitzer es va situar entre el "canó" (el qual té un tub més llarg, majors càrregues de
propulsió, projectils més lleugers, velocitats més altes i trajectòries més planes) i el "morter" (el que té
l'habilitat de disparar projectils amb angles més pronunciats d'ascens i caiguda).
Els howitzers, igual que altres peces d'artilleria, estan organitzats usualment en grups anomenats bateries.
L’obús va aparèixer en la primera meitat del segle XIX, però va anar en la Primera Guerra Mundial en la
qual va arribar gran importància com principal peça d’artilleria pesada, al permetre atacar "des de dalt" les
fortificacions semi soterrades que eren gairebé invulnerables per als canons de campanya tradicionals.
La velocitat dels projectils disparats per un obús era abans inferior a l’aconseguida per un canó del mateix
calibre en tir directe, però gràcies als avenços actuals en matèria de pólvores modernes, s'aconsegueix una
major velocitat inicial del projectil, agregant càrregues de propulsió addicionals, aconseguint amb això
arribar a majors distàncies per a batre un objectiu.
Actualment la majoria de les peces d’artilleria modernes són mixtes canó obús,
permetent actuar tant en tir directe com indirecte.
obús
Peça del fusell de gomes formada per dues virolles amb rosca, destinada a transmetre a l’arpó la força
impulsora de les gomes.
obusera
Llanxa o embarcació armada amb un o dos morters de menor calibre i per tant de menor pes i reacció que
els de la galiota bombarda.
Eren generalment embarcacions mogudes a rem i es van emprar en moltes ocasions, sobretot a la fi del
segle XVIII i principis del XIX.
ocàs
Posta de Sol en l'horitzó.
ocàs
Un astre, i en particular el Sol, està en l'ocàs quan travessa el pla de l'horitzó i passa del nostre hemisferi
visible al no visible.
És a dir, quan la seva altura és zero, passant de positiva a negativa.
En el cas del Sol, això determina la fi del dia.
L'antònim d'ocàs és l’alba.
Les estrelles circumpolars no tenen ocàs ni alba.
Amb el transcurs de l'any, el Sol va canviant el lloc per on es posa.
En els equinoccis es posa per l'oest, sent els dos únics dies de l'any que succeeix aquest fenomen.
A la primavera i estiu per a l'hemisferi nord es posa entre l'oest i el nord (declinació positiva); a la tardor i
hivern el seu ocàs és entre l'oest i el sud (declinació negativa).
Simultàniament, per a l'hemisferi sud és tardor i hivern (ocàs entre l'oest i el nord) o primavera i estiu (ocàs
entre l'oest i el sud).
La refracció per l'atmosfera dels rajos lluminosos del Sol motiva que vegem llum quan el Sol ja s'ha posat:
crepuscle vespertí.
Aquesta refracció allarga el dia i escurça la nit.
Sinònim occident.
ocàs
L’ocultació de qualsevol astre per l’horitzó.
ocàs aparent
Aquell en el qual s'oculta per a l'observador.