oscar - lexicmariner.info

L'estudi d'aquests canvis del nivell del mar permeten predir les variacions del clima, entre altres fenòmens.
L'oceà regula les característiques del clima i es pot considerar com la "memòria" de l'atmosfera, perquè en
ell es diposita la majoria dels canvis atmosfèrics que es van acumulant; en ocasions aquests fenòmens
poden regressar a l'atmosfera causant modificacions.
L'acció que l'oceà exerceix sobre el clima és estudiada per la meteorologia, una branca de la física.
Un dels processos més interessants per a aquest estudi és la distribució de calor en el globus, regulada
principalment pels corrents oceànics.
El mar actua com un immens regulador que equilibra el contingut en vapor d'aigua i biòxid de carboni en
l'atmosfera: aquestes dues substàncies són les causants principals de la retenció de gairebé tot la calor del
Sol prop de la superfície de la Terra, el que permet comprendre la importància que per al clima tenen els
oceans.
Per a estudiar aquests fenòmens, l'oceanografia física empra satèl·lits meteorològics.
En l'estudi de la física del mar els científics han desenvolupat gran quantitat de tècniques i aparells, els
quals cada vegada es fan més complexos.
Així, per exemple, els corrents de superfície que és mesuraven observant com es desplaçava un objecte
flotant (que podria ser una ampolla plena d'aire), en l'actualitat s'estudien utilitzant el cinematògraf
geoelèctric, que registra el voltatge produït pels corrents i que permet conèixer la seva velocitat.
També per mesurar aquesta important característica s'utilitzen les boies de flotabilitat neutra.
Un dels majors avenços tècnics que s'ha tingut en l'oceanografia física és la construcció d'un instrument
que amida contínuament la temperatura, salinitat, velocitat de corrent i velocitat del vent.
Aquest instrument es fa arribar al fons, transmetent informació a la superfície mitjançant impulsos sonors
codificats que són registrats en estacions fixes d'observació en el mar, les quals al seu torn transmeten
aquests impulsos per ràdio als laboratoris en terra.
Amb aquests mètodes l'oceanografia física permet comprendre i predir que algunes parts de l'oceà siguin
més fèrtils i prolíferes en éssers vius que unes altres.
La producció de l'oceà està íntimament relacionada amb les característiques físiques i químiques de l'aigua.
Quan el plàncton capta l'energia del Sol i l'emmagatzema per a elaborar aliment, necessita de substàncies
inorgàniques anomenades nutrients, les quals es troben en el fons de l'oceà com producte de la
descomposició bacteriana de la matèria orgànica, i per a sortir del fons i pujar a la superfície necessiten
dels corrents anomenades surgències, sent això un abonament del mar, semblant al que succeeix quan es
fertilitza un pasturatge.
Això permet que augmenti la producció d'aliments, i per tant, les poblacions de vegetals i animals marins.
Aquesta àrea de les ciències del mar està en ple desenvolupament i els físics que s'especialitzen en l'estudi
dels mars poden dividir-se en oceanògrafs físics (també anomenats hidrògrafs) i meteoròlegs marins.
oceanografia geològica
El nostre planeta, l'edat del qual és de al voltant de 5 000 milions d'anys, ha estat sotmès a constants
canvis, al que es denomina Dinàmica de la Terra o Geodinàmica.
Alguns d'aquests fenòmens poden ser observats per l'home, doncs ocorren amb rapidesa, com una allau
de neu, un huracà, un cicló, un terratrèmol o una erupció volcànica; no obstant això, en la seva major part
succeeixen amb tanta lentitud que el temps de vida d'un home, i fins i tot el de moltes generacions, no
bastarien per a poder apreciar-los.
Els processos actuals de l'escorça terrestre són, dintre de certs límits, els mateixos que s'han generat
durant centenars de milions d'anys.
La forma i l'estructura terrestre no són immutables; ambdues es transformen contínuament a causa de
l'acció de diferents fenòmens geològics, que es presenten ja sigui a curt termini, com un terratrèmol, o a
través d'un permanent procés d'evolució.
Al llarg del temps, la forma de la Terra ha estat definida de diferent manera pels científics.
Primer es va considerar que es tractava d'una esfera d'aproximadament 13 000 quilòmetres de diàmetre,
però després amb el suport de tècniques més refinades, es va arribar a la conclusió que era un esferoide,
aplanat, com a conseqüència de les inflors equatorials causats per la rotació de la Terra, de tal manera que
el diàmetre equatorial calculat en 12 756 quilòmetres és 42 quilòmetres més gran que el polar, que és de
12 714 quilòmetres.
A partir de les observacions realitzades des de satèl·lits es van descobrir dues depressions en l'hemisferi
Nord, les quals donen al nostre planeta la forma d'una pera.