35 - Paper de Vidre

nebulosa que ara és la realitat. Però tot sempre pot ser més dràstic. I tant que sí! Si no
en tenies prou a aguantar com la ment ja rimava epitafis, ara cal que t'afanyis a respirar.
T'ofegues. En plena orgia pessimista treus els nervis per la boca. Forçant un punt i
a part vols reincorporar-te –per a què?, serviria d'alguna cosa?–, però la fredor del terra
t'acull de nou: comences a estar cansat. Sí, cal que comencis a veure que has entrat
altra vegada en punts suspensius. Vomites. Respires amb ànsies, i et buides de nou. No
oblidis que t'ofegues. Tens por i plores; t'abracen i plores; ploren i plores; plores i et ploren.
Tremoles. Ja no parles: ets un monosíl·lab. Ja no penses: tires de reflexos, i d'ofecs.
I ben aviat t'encararàs amb la situació més desagradable que la tristesa és capaç d'oferir-te:
quan ja no hi tens res a l'estómac i et veus fet i fent un espasme idiota i tossut.
Aquest és el punt àlgid, la rúbrica de la feina ben feta: quan la tristor t'obliga a vomitar-te
a tu mateix. I és que, tip de ser tu –vomites, t'ofegues, tremoles–, només penses
a cargolar-te fins a les entranyes del llit. I bé, Albert, cal assumir-ho: el món, un cop
més, et ve gran. Durant tres dies, amb les seves respectives i inacabables nits, t'atribueixes
el no-res absolut. No cal dir que la tristesa se sent tan afalagada que hi hagi
qui n'estigui tant, d'ella, que no et vol decebre: simula un formigueig pel tòrax, per les
barres, amb alguna que altra nàusea per aconseguir un major ressò. Corredisses.
Trucades. Nervis. El metge d'urgències –o era una metgessa?– ho resitua de nou: la pena,
que ja t'ha exclòs de l'estricta condició de persona, sap reblar la teva debilitat. D'aquí
l'angoixa, i d'aquí aquesta desferra que ara ets tu: una arcada rere una altra, una circumstància,
un apèndix del llit. De moment, la calma et serà servida en forma de pastilla.
La boca encartonada, la mà pendent del pit, dues escletxes de vidre per ulls: presagies
temps passats. I amb aquest panorama, qui gosa dubtar?: vegetes. I vegetaràs
fins que la son no aconsegueixi aplaçar la teva absència. Encara que, amb tot, ho saps:
inconscient, continuaràs plorant.
Fi del segon acte
250 grams de filosofia pràctica
paper de vidre_ 29