35 - Paper de Vidre

Potser aquests són apuntats per Virilio mateix al manifest L'ecrit contre l'écran
(«L'escrit contra la pantalla»), quan cita Pere Duran Farrell: «Tot allò que és racional en
l'home pot ser transferit a la màquina... La part racional ha esdevingut la menys noble
de l'home. Aleshores, què en queda? Ens queden els nostres sentiments, les nostres llibertats,
les nostres contradiccions, les nostres anarquies, la nostra fretura d'amor, les
necessitats d'allò que pensàvem que era absurd.»
Per això mateix la Llum Anima't (una informació de tercera? una informadora muda?)
esdevé presonera del format d'un conte, en el qual fa d'heroïna i viu per les paraules
de l'autora, que ens n'informa amb irregularitat i indisciplina: la Llum Anima't és una
éssera pensarosa, d'ulls diàfans, el cognom de la qual ve d'«encendre i tornar a encendre
les cendres» o d'«animat», que vol dir «encès», que en l'heràldica indica l'esmalt dels
ulls dels animals quan resulta diferent del del cos, o el de les flames d'una bomba.
Alhora, la autora –mare de l'ànim de la Llum Anima't–, tot mirant d'explicar-se com
n'és de fastigós aquell fenomen autoritari que tant desanima l'esmalt de la nineta dels
ulls de la seva heroïna, opta per escriure-ho tot en infinitiu i no pensar en imperatiu.
I comença pel verb sentir: «Per sentir els mots en llibertat? Per sentir sempre aquest
afany de voler-los tancar? Per sentir les paraules amb nom i llum propis? Per sentir que
són de per si una veu darrere els conceptes? Per sentir bullir els pèsols? Per sentir a
l'atmosfera una pila d'electricitat? Per sentir endollar la planxa i no haver de fer servir
el verb planxar? Ja que la llum és cara, clar, de pagar. I de sentir?»
Per sentir la Llum Anima't com descriu les coses que veu, bé se li ha de donar veu! La
Llum Anima't enganxarà el seu front als vidres, netejarà amb els llavis el baf de l'alè
del seus narius, i descriurà allò que li entrarà per la vista fins a escopir-ne tota l'angúnia
que li omple l'ànim amb la monotonia de la mecànica informativa d'aquesta
observació:
«Hi veig espurnes de gel, lucíferes! Es desprenen del glaç i, si les deixes que se t'acostin,
segons el fons de l'aire, penetren pels angles dels vidres i m'envolten com una
nuvolada cristal·lina. I em plouen a la conca de la ment, tot inundant allò que hauria
de descriure tot seguit!»
«Llavors, no sé que diré, tot sigui dit, i verbigràcia dic: el sol és l'ombra d'una ratlla que
ressegueix una roda! Són les dues al desert. Qui ha escrit l'hora sobre les dunes? I es
desfan les espurnes de gel en un torrent cabalós que se m'emporta amb les lleis de la
gravetat del llenguatge que parlo, i m'arrossega l'ànim i fins i tot l'animat cognom que
m'has posat en imperatiu. Tot em raja del cap als peus!»
«Per sort, em vaig aferrar al meu cognom, Anima't. Aquest surava al toll de llum que
evaporava l'aigua conforme jo anava recordant un acudit brossià, del “Vivàrium”, llibre
que tantes vegades tu, autora, m'has llegit:
»“–Oh, Casimir, se m'ha arnat el paraigua! –És clar, dona, com que només el treus quan
plou...”»
la lletra informa la forma
paper de vidre_ 63